Des del 20 de novembre passat, els ciutadans estem assistint al gran circ que representen els diferents actors, pallassos, malabaristes i acròbates del Congrés dels Diputats. El resultat de les eleccions van deixar clars molts temes, entre ells, la supervivència del bipartidisme, la necessitat d’una nova política, amb l’aparició de Ciutadans i de Podemos i la urgència, al meu entendre, d’una Segona Transició on les persones han de ser el més important i no tant les màximes lleis que sempre queden en paper mullat. Tot plegat, la fragmentació del mapa polític espanyol indica segurament el desig d’escombrar les majories absolutes que tant mal han fet al llarg dels anys. Es diria que el ciutadà buscava i busca una sortida a pràctiques gairebé absolutistes demanant consens per tirar endavant les reformes que calen amb urgència.

L’amarga victòria de Mariano Rajoy va esdevenir encara més dura quan va quedar palès que no tindria cap recolzament dels altres grups parlamentaris. És trist arribar a ser la primera força i veure que tots, absolutament tots, giren l’esquena a qualsevol enteniment o col·laboració. Però és encara més sorprenent que aquell que ha quedat en primera posició no intenti almenys exposar el seu programa, explicar les línies de treball, buscant el consens que la societat reclama. L’aïllament, el confinament dins l’armari, demostra la nul·la solidesa política de Rajoy i del seu partit, ple a vessar de casos de corrupció, incapaços d’oferir noves maneres, noves fórmules que puguin fer neteja i iniciar un nou camí.

Cal valorar i molt el coratge de Pedro Sánchez, en el sentit d’intentar trobar una sortida a l’impasse. Podem discutir si ho ha fet per raons d’Estat o per guanyar-se el lloc dins el seu partit, parant els peus als barons i especialment a Susana Díaz. El cas és que ha estat capaç de presentar un programa de mínims tocant els temes més sensibles i que més preocupen els ciutadans: regeneració democràtica, renda mínima, especificació de contractes laborals, derogació de lleis concretes… Més de dues-centes mesures que com ell ha dit “podemos hacerlo a partir de la próxima semana”, convertint-se en una de les frases més anecdòtiques del primer debat d’investidura. Cal tenir en compte que la diversitat parlamentària ha posat de manifest noves maneres que a alguns els poden semblar excèntriques i estrafolàries com el petó de Pablo Iglesias a Xavier Domènech i la utilització de les llengües de l’Estat dins el Congrés dels Diputats. No són casualitats; són causalitats que volen incidir en aspectes fins ara tabús i que pertanyien a àmbits més particulars. Cal saber, d’altra banda, si la societat espanyola en general està preparada o entén el significat d’aquests símbols.

Tot i l’escenificació del pacte del PSOE amb Ciutadans, amb la idea d’incorporar d’altres partits sota la base d’un canvi més o menys evident, jo parteixo d’altres supòsits que poden implicar, inclús, un gir inesperat a tot plegat. Des del primer moment, Pedro Sánchez s’ha mostrat disposat a fer un pacte amb les esquerres, que sumen més diputats que no pas el que ha volgut fer amb Ciutadans. No obstant això, el rebuig d’una part important del Comitè Federal del PSOE a governar amb Pablo Iglesias i les seves confluències i a obtenir els vots dels independentistes obliga Sánchez a replantejar-ho tot. El cop d’efecte que suposa la participació de la militància implica de retruc un recolzament cap a la seva persona però també l’acceptació de qualsevol pacte que impliqui un canvi. Perquè si llegim bé la pregunta que se li va fer als militants, enlloc és escrit que aquest hagi de ser amb Ciutadans (‘El PSOE ha alcanzado y propuesto acuerdos con distintas fuerzas políticas para apoyar la investidura de Pedro Sánchez a la Presidencia de Gobierno. ¿Respaldas estos acuerdos para conformar un gobierno progresista y reformista?’).

És doncs Pedro Sánchez un traïdor, un malabarista, un faquir que finalment es traurà de la màniga el conill tal fumata blanca del Vaticà? La tria de El Abrazo de Juan Genovés per a representar l’entesa és en definitiva una punyalada per l’esquena? Pretén el líder socialista fer el paperot per demostrar que l’única via que suma és a l’esquerra? Són els retrets de Pablo Iglesias una simple posada en escena, amb forta càrrega teatral, per després desdir-se’n i forçar l’encaixada de mans?

No tinc resposta a aquestes preguntes. Poden ser una paranoia, però siguin o no fruit d’una imaginació desbordant, oblidem fàcilment que molts ajuntaments són governats per pactes Podemos-PSOE, la majoria on podia fer-se’n. Però encara és més evident que a València, el PSOE tenia un acord tancat amb Ciutadans i en pocs dies, la personalitat tant de Mònica Oltra com del seu partit, Compromís, van ser claus per poder aconseguir el pacte somiat per la majoria de valencians, anomenat del Botànic. En són moltes les veus que reclamen aquest enteniment. No només Manuela Carmena i Alberto Garzón. M’atreveixo a dir que gairebé dotze milions de votants ho volen. I aquí té molt a dir Compromís, que va ser, no ho oblidem, l’últim partit en aixecar-se de la taula de negociació a quatre. N’estic convençut de la capacitat de Mònica Oltra de posar damunt la taula els punts que poden unir més que separar, doncs, a més la seva comunitat reclama uns diners que li pertoquen. Malgrat tot, no és tan sols aquest fet, sinó el convenciment per part de la política valenciana de la obligació de fer un pas cap a l’aniquilació de les velles formes, de les corrupteles més miserables i de l’assentament de pilars sòlids de democràcia real. Si finalment tot fracassa, llavors entendrem que no era una farsa i que malauradament el camí cap a unes noves i incertes eleccions estarà més clar que mai.