Sembla que no havia de passar mai, però allò de que “el roce hace el cariño” ha jugat una mala passada als companys de CiU. De fet, de tant de “roce”, les guspires han acabat per saltar, qui sap si per, com una foguera de Sant Joan, acabar carbonitzats i fets miques. No era la primera vegada que la coalició tenia les seves dificultats d’enteniment, ja que com en totes les parelles, havien sorgit desavinences que fins al moment no havien provocat gaire ensurts. Les males llengües dins Convergència, sempre amb una posició de poder sobre Unió, deien en privat que aquesta última no seria mai capaç de trencar l’entesa, doncs això significaria la seva mort definitiva.
Vés per on, el gir efectuat tant per Artur Mas com per la pròpia Convergència ha tensat la corda i s’ha produït allò que tothom sospitava que passaria algun dia però sense gaire convicció. Els 30 anys de relació majoritàriament cordial, han petat gràcies al seny d’uns catalanistes convençuts de que les coses s’han de fer ben fetes. El pas cap a l’independentisme sense gairebé preguntes, sense cap altra opció, sense base ciutadana ferma i amb una possibilitat, remota en aquest moment, però creïble, d’una declaració unilateral, ha fet que Unió Democràtica de Catalunya, el partit fundat al 1931, decidís aferrar-se a les seves idees catalanistes, europeistes, però, especialment, de respecte a la legalitat vigent.
És cert que durant aquestes últimes dècades s’ha tingut una mena de sensació doble. D’una part, Convergència, i també Unió, havien fet de pont d’enteniment entre l’Espanya profunda i el catalanisme més moderat, desitjós de més competències, reconeixement implícit de la llengua i de la cultura pròpies i de respecte. Així doncs, aquest respecte era mutu i al Parlament espanyol havien recolzat tant governs del PP com del PSOE. Aquest ball tenia les seves recompenses, però amb l’arribada de la crisi, i com a conseqüència d’un cúmul de circumstàncies on l’ala més dretana del PP ha anat agafant força i on una Convergència minoritària ha hagut de sotmetre’s a les exigències d’ERC, el partit d’Artur Mas ha fet un pas increïblement irreflexiu que pot provocar, si no ho ha fet ja, el trencament de la cohesió d’una societat que sempre ha treballat unida.
D’altra banda, Unió era com el germà pobre de Convergència, una mena de convidat de pedra esperant el seu torn. Res més lluny de la realitat, doncs ha tingut i té dirigents d’una vàlua personal i política inqüestionable. Ja des de la seva fundació han destacat personalitats com Manuel Carrasco i Formiguera i Miquel Coll i Alentorn i més en l’actualitat, jo en subratllaria a l’Anton Cañellas i, per descomptat, Josep Antoni Duran i Lleida. Així doncs, l’aportació d’Unió a la governabilitat i a l’estabilitat ha estat cabdal i més tard o més d’hora s’haurà de reconèixer aquest fet.
La ruptura que s’ha produït ja definitivament aporta una nova visió molt necessària en el nostre país. No eren pocs els catalanistes moderats que, com el propi Duran i Lleida, es trobaven en una mena de carreró sense sortida. Titllats de traïdors pels independentistes, però intrínsicament catalanistes, tampoc no es trobaven a gust amb sectors espanyolistes que no defensaven plenament la idiosincràsia i la nació catalana. Tampoc amb un PSC dubitatiu que ha pagat a les urnes la seva indecisió. Molts simpatitzants de CiU, recelosos de la independència venuda com una publicitat enganyosa, han preferit votar a Ciutadans o al PSC abans de tirar-se en braços d’una idea molt poc definida i amb llacunes que vés a saber on pot portar.
Per això és tant important que sectors catalanistes, defensors de la llengua, de la cultura, de la pàtria catalana, de la immersió lingüística i de tot allò que ens uneix, hagin fet el pas cap al seny, cap a la legalitat i cap a una Catalunya de tots, on tots, absolutament tots, ens hi trobem bé. Ja era hora que una força moderada aixequés la bandera catalana, la de tots, per tal de reivindicar un altre estil, un estil democràtic, on no valen els enganys i on les decisions han de ser preses per la majoria, amb acords i, com diuen molts dels seus dirigents, seguint el camí d’Escòcia o el Quebec.
Un d’aquests dirigents a estat en Toni Font. Segurament ja més d’un li haurà dit “traïdor”. No et preocupis, Toni, ho he sentit a dir força vegades a tanta gent… Calen persones com tu, que siguin capaces de posar ordre a tot aquest garbuix i això només s’aconsegueix fent veure que el diàleg és l’únic camí. Fa més d’un any vaig escriure un article destacant la figura d’en Santi Vila com a símbol del seny en el govern català. Quin error més greu! Ell, com d’altres, han caigut en el parany i ja veurem com acaben.
Tenint en compte que, com diuen les enquestes, el proper Parlament de Catalunya serà més fragmentat que mai, UDC ha de tenir el seu paper, lluny dels radicalismes d’una banda i d’una altra, treballant per la sobirania, si cal, però dins els paràmetres de les societats democràtiques del segle XXI.
