L’arribada de les festes nadalenques suposa d’una manera força clara el triomf de les il•lusions. Les tradicions més nostres es barregen amb d’altres que ens arriben del món anglosaxó i ja no és cap aberració trobar-se al menjador de qualsevol habitatge català el tió i el caganer amb el Pare Noel i el Reis Mags juntament amb l’avet de plàstic comprat en una gran superfície. Les diferents Fires de Santa Llúcia sobreviuen envoltades per la crisi, però això ja és comú a gairebé tota la societat.
Ara que ja fa uns dies que ha tornat la normalitat queda fins i tot ridícul la visió de garlandes i altres motius festius penjats per tot arreu i mentalment demanem que desapareguin ràpidament de la nostra visió i deixin de pertorbar la quotidianitat de l’any que comença. Ja no hi llums encesos, però la presència de penjolls diversos produeix un efecte molt pervers, després de gairebé dos mesos de continues i pesades campanyes publicitàries incitant-nos a gastar i a malgastar.
Tot i això, hi ha un aspecte molt delicat i que envolta aquestes dates i és la il•lusió que es produeix principalment en els infants. Les cares de sorpresa, de ganes de conèixer, de joia, de percepció d’una realitat màgica i omnipotent, són les típiques que es poden observar durant aquestes setmanes. És cert que aquesta pot ser titllada de consumista, però no hi ha dubte que les fesomies infantils alegren plenament les llars on es poden celebrar les festes d’una manera digna. No oblido els ulls com taronges que obríem quan veiem el mig got de llet que la mare havia deixat al balcó, imaginant-nos que els camells de Ses Majestats havien pujat les escales i l’havien assaborida, juntament amb un parell de pastanagues. I ràpidament la mirada corria cap als regals, pulcrament embolicats i col•locats, sense adonar-nos que els papers portaven la marca d’un gran magatzem i el nostre nom escrit amb la lletra dels pares. I la il•lusió s’allargava en el temps; i els cavalls per Sant Antoni Abad i el Carnaval, i tantes i tantes coses que refermaven aquest encant màgic, aquesta emoció que ens feia viure, oblidant els malsons diaris de la infància i de l’adolescència.
Sembla que l’entrada en l’edat adulta suposa d’alguna manera l’establiment de conceptes més reals i l’oblit de la seducció fantàstica, encara que s’estableixen d’altres fórmules per conservar-la. Som poc decidits a mostrar els nostres sentiments i preferim guardar-los dins nostre, encara que multitud de pares i mares resten bocabadats, com els seus fills, davant les carrosses dels Reis o del Tió. No hi ha d’haver límits en la recerca d’una il•lusió que ens faci viure però a unes certes edats, els camins són ben diferents.
Diversos estudis parlen de la necessitat humana de trobar un sentit a la vida. És completament impossible no reaccionar davant els diferents estímuls que ens martellegen a diari i especialment aquells que produeixen joia o alegria. La religió, la música, la lectura, un passeig per un parc, la visió del mar o de la muntanya, una conversa amb amics, la degustació d’un determinat plat, un petó, una carícia, i tantes i tantes coses, produeixen un efecte tan balsàmic en el nostre cos que generen les tan beneficioses endorfines, les hormones de la felicitat. I no només això, sinó que ens predisposen a trobar un significat del perquè estem en aquest món.
Per això és tan important el respecte a les “felicitats” dels altres i sapiguem gaudir-ne d’elles. Moltes vegades menyspreem els divertiments dels altres perquè o bé no en sabem prou o perquè no podem entendre les tries que se’n fan. Conec gent que troba el punt àlgid de la seva satisfacció en l’escolta de Rapsody in Blue de George Gershwin mentre d’altres hi arriben amb la missa de cada diumenge; d’altres esquiant o ballant, o escrivint o recitant poemes o interpretant música clàssica, o en entitats solidàries o donant sang.
El respecte és doncs la base del coneixement dels altres, mentre que els prejudicis enfonsen i catapulten la comunicació humana. El simple fet d’acostar-nos a tradicions inexplorades ens obre el cervell, no només a noves experiències, sinó també a la unificació de la raça humana. La il•lusió és comuna a totes les cultures i per tant ha de servir per a acabar amb les pors, amb les suspicàcies, amb els malentesos i amb les interpretacions interessades. Diuen en castellà que “de ilusión también se vive”. Jo més aviat diria “ solo vives si tienes ilusión”.
