Dissabte passat va tenir lloc un d’aquells esdeveniments que no haurien de passar desapercebuts mai en la història de la ciutat de Sabadell. La pressió ciutadana va aconseguir que un equipament municipal portés el nom d’un dels més il·lustres metges que ha donat mai la nostra ciutat, en Josep Maria Plans. Va ser un acte amb forta càrrega emocional i, malauradament, amb una ràbia continguda que només es va trencar quan l’alcalde Joan Carles Sánchez va rebre uns xiulets al començament del seu discurs.
Per tots aquells que no coneguin la tasca del Josep Maria es pot resumir breument afirmant que va posar els seus coneixements mèdics al servei de la gent més senzilla i sense recursos, treballant bàsicament als barris de Sabadell on calia fer una tasca gairebé de casa per casa. Eren els anys previs a la mort de Franco i la seva lluita política i social va revertir en llocs on les condicions de vida eren realment dures. No només això, sinó que també va posar en marxa mecanismes de logística que sense dubte permetien conèixer de primera mà l’estat dels pacients aconseguint unes sinèrgies i treballs en equip entre diferents àrees. La seva arribada com a regidor a l’Ajuntament va fer que pogués posar en pràctica les idees que portava i, com a conseqüència d’això, Sabadell va esdevenir un punt a tenir en compte i molt respectat a nivell sanitari en tot Catalunya.
L’acte d’homenatge va tenir tres moments claus. En primer lloc la intervenció de Marc Batlle, amic d’en Plans i que anècdota rere anècdota, va anar desenvolupant la personalitat del metge sabadellenc amb una sensibilitat excepcional. Poc després, les paraules de l’activista veïnal Esther Lopera van donar pas a un discurs més reivindicatiu, on va comparar els temps de misèria i de dificultat amb els quals es va trobar el Dr. Plans amb els actuals, on les retallades en els serveis públics ofeguen la gent senzilla. Va demanar mantenir viva la memòria de l’homenatjat i tornar a les èpoques de la unitat i les reivindicacions. L’Esther Lopera va ser molt aplaudida també perquè va ser la primera en denunciar la manca de sensibilitat de l’equip de govern quan es va negar a posar el nom de Josep Maria Plans al CAP Nord al 2007. Les paraules políticament correctes de l’Alcalde Sánchez, que es trobava incòmode en un acte que havia de ser només familiar i de la gent, van ser rebatudes amb alguna xiulada, a l’espera de la intervenció de la vídua de Plans que va agrair a les 300 persones que s’hi van aplegar la seva presència. Finalment, un veí va pujar a la tarima per tal de denunciar els entrebancs de l’Ajuntament en aquest tema, la qual cosa va produir novament que les persones aplegades al carrer aplaudissin, en un acte que mostrava alhora l’estima cap al doctor i l’enuig envers els polítics que havien paralitzat tot el procés.
Perquè val a dir que quan l’Entesa per Sabadell presenta una resolució perquè el CAP Nord porti el nom de Josep Mª Plans, i es debat al Ple, els grups majoritaris inventen una i mil excuses per no fer-ho. Però com que les coses sempre se saben, m’indigna molt assabentar-me que, contravenint la normativa actual que indica que cap equipament portarà el nom d’un personatge viu, resulta que l’Estadi Municipal d’atletisme es diu Josep Molins i aquest senyor encara és viu. A més, moltes de les persones que han estat condecorades amb la ‘Medalla de la Ciutat’ ho són perquè van recollir un centenar de signatures, moltes d’elles del cercle familiar i d’amistat del premiat. Però, és clar, els temps han canviat molt i hem passat de l’ètica i del treball pels ciutadans de l’època d’Antoni Farrés a l’amiguisme i el xantatge utilitzat encara ara de l’època Bustos. Quin canvi, Sabadell!
És per això que m’empipa molt que hagin passat 10 anys des de la mort d’en Josep Maria Plans per poder fer aquest homenatge i que polítics insensibles aturessin descaradament al 2007 la proposta de l’Entesa. El metge humanista per antonomàsia no es mereixia aquest tracte. Però, paradoxalment, alguns dels regidors que s’hi van oposar es trobaven dissabte passat entre el públic assistent. No entenc massa bé el seu propòsit: demanar perdó? No tenen memòria? No tenien res més a fer? No tenen vergonya?
Perquè se sàpiga, aquí deixo el nom dels regidors que, com dic, van aturar tot aquest procés tot i que, alguns d’ells després hi van votar a favor. Coses de la política i de la manca de criteri. Per part del Partit del Socialistes de Catalunya: Joan Carles Sánchez, Josep Ayuso, Marta Farrés, Ramón Burgués, Manuel Bustos, Paco Bustos, Joan Manau, Montserrat Capdevila, Concha Manzano, Albert Beltran, Josep Manel Piedrafita, Elena Martínez, Rosa Pareja i Isaac Álvarez. Per part de Convergència i Unió: Pere Obiols i Joan Ignasi Sánchez. Per part del Partit Popular: Jordi Soriano i Patrícia Martínez. Al Cèsar allò que és del Cèsar i les coses clares i la xocolata espessa.
En Josep Maria Plans ja té el seu homenatge i el nom al Centre Cívic de Can Deu on hi va treballar. Ha estat un llarg i dur camí. Es mereixia alguna cosa més; segurament l’Hospital Taulí hauria d’haver portat el seu nom, però ja està tot fet. Per a mi tres reflexions; la primera, no oblidar mai la seva tasca, la segona, que la pressió ciutadana aconsegueix objectius lícits i la tercera que de la mateixa manera que s’ha treballat perquè una persona tingui el reconeixement que es mereix, hem d’impedir que d’altres que ens han fet molt de mal puguin tenir el seu nom en algun lloc que no sigui allà on tots anirem a parar. Ja m’entenen.
