Què fas encara ancorat en aquestes idees, Josep? Què fas que no vens amb nosaltres? Ens espera un país nou, un país extraordinari, on tots els problemes que ens ha causat Espanya desapareixeran.
Però, sortirem d’Europa i de l’euro?
Quina importància té això, Josep. No creus en la capacitat de reacció dels catalans, en la força d’un poble que porta 300 anys patint i que sempre ha sobreviscut a les dificultats?
Ja, però, qui pagarà el deute?
No et preocupis, comencem de zero i passarem a ser un nou estat d’Europa; ja el pagaran els espanyols.
Segur?
Sí, sí, nosaltres hem de fer la nostra, fer veure als altres països que som forts, que res no ens farà aturar les nostres decisions.
I qui pagarà la pensió del meu pare?
Josep, fas massa preguntes. Cal tenir fe i confiar en l’emprenedoria dels empresaris, del poble català i dels seus dirigents.
Ja. Però les farmàcies cobraran tot allò que se’ls deu? I les entitats socials seran tractades com es mereixen? Cobraran puntualment cada mes?
És clar, Josep, no ho dubtis. L’endemà de la independència, aquests problemes que són culpa de Madrid, desapareixeran sense deixar rastre. El nivell adquisitiu dels catalans pujarà en poc temps i el malson s’haurà acabat.
I l’escola pública, recuperarà el lloc que mai va haver de deixar?
Home de poca fe, Josep. I tant que sí, tot tornarà a ser ja no com abans, sinó molt millor.
I la sanitat? Tornarem a tenir més metges per habitant?
És clar, Josep, no ho dubtis. En aquest país no hi haurà lloc per a la precarietat. L’atur baixarà radicalment i els empresaris crearan llocs de treball com mai a la història de Catalunya havien fet. Els salaris esdevindran com a la resta d’Europa i la nostra competitivitat serà un exemple per a molts.
Però tot això serà immediat? No passaran unes quantes generacions per a poder gaudir de tot plegat?
No, Josep, no. L’endemà de la independència abandonem la misèria, el menyspreu i les males formes de l’Estat Espanyol per a gaudir del paradís. No ho entens? Traspassem una línia per arribar a la terra promesa pels nostres avantpassats, per a arribar a Ítaca. Allà no t’imagines que hi ha.
Perdona que insisteixi. I es recuperaran les beques de llibres i de menjadors? Conec molta gent que sobreviu amb 426 euros al mes i, és clar, ha d’acostar-se als Rebosts Solidaris de tant en tant.
Josep, continues amb una vena als ulls. Això que nomenes serà fruit del passat. D’aquí unes dècades, als llibres d’història s’explicarà aquest període com a una taca vergonyosa per al nostre país.
Els Grans Recaptes desapareixeran?
Josep, no the dit que ningú no utilitzarà els serveis socials per a res? El PIB pujarà de tal manera que serem l’enveja de tot Europa.
Però he llegit que si marxem d’Espanya el BCE amenaça amb rebaixar la nota del deute i considerar-lo com a un país en fallida.
Josep, no has de llegir tant; has de donar-nos la mà i venir d’una vegada amb nosaltres. Com més llegeixis més intentaran menjar-te el cap, i en aquest cas cal mirar endavant, pujar al tren que passa i arribar a destinació. De què tens por?
No, no és por, però no veig clar on va el tren.
Com que no? A un país on ens deslliurarem de l’esclavitud a la qual estem sotmesos, on respirarem aires de la llibertat de la qual mai no hem gaudit i on els nostres fills seran feliços.
Continuo pensant que és un pas a un món desconegut. Em costa creure en canvis d’avui per a demà.
No, Josep, no. T’equivoques plenament. La gent ho vol. En aquest viatge la destinació és ben clara.
Però no has respost a cap de les meves preguntes…
Sí, Josep. Totes les respostes les trobaràs allà. T’estem oferint el paradís.
I perquè no puc saber-les abans?
Perquè la fe mou muntanyes i cal ser fort. Tothom ens recolzarà, la comunitat internacional, la ciutadania, les entitats; tots aquells que creuen en el futur hauran de creure en els nostres postulats. Pensa, Josep, que si no fas el pas, et quedaràs aïllat, i no seràs mai dels nostres. Quedaràs com un traïdor.
Però puc pensar per mi mateix? Puc tenir criteri propi?
Sí, és clar, però aquest pas que farem implica a tots. No pots quedar-te enrere.
Insisteixo, no hi ha una altra sortida? No sé, un tren on hi capiguem tots i on sapiguem exactament on arribem?
Tots hi cabem aquí i la destinació és ben clara: un món millor.
Un mon millor sense objectius, sense aclarir els meus dubtes?
No hi ha dubtes, Josep. Quan es parla d’un món millor és senzillament això. El teu problema és que no tens fe i t’ho qüestiones absolutament tot.
No. Jo vull saber, informar-m’hi i decidir.
No cal, Josep, creu-me; la societat catalana és prou intel·ligent per a decidir sense saber. Tot allò que ens trobem allà dalt o a baix és sense dubte allò que ens interessa i quan una cosa interessa no val a badar. Cal agafar-la i ja solucionarem els problemes.
Però no m’has dit que allà no hi haurà problemes?
Jo he dit això? De veritat he dit això?
De sobte vaig despertar del malson.
