Just fa una setmana de la constitució dels nous ajuntaments. No sé si podem parlar de tercera transició o de simplement canvis, d’altra part previsibles. El cert és que ens trobem davant un escenari com a mínim insegur, donades les aliances que s’han produït en la majoria de municipis catalans i espanyols. El bipartidisme no és mort; tampoc no n’era l’objectiu, però la presència de més grups municipals als consistoris obliga si més no a una entesa pel bé de la convivència i dels ciutadans. De fet, l’electorat s’ha repartit de tal manera que no pot haver ni vencedors ni vençuts i qui ostenti el bastó de comandament haurà de fer servir una habilitat gairebé de prestidigitador per tal d’aconseguir finalitats que s’avinguin amb el bé comú.
Hi ha qui critica durament que apostes “radicals” hagin pres els Ajuntaments, els més importants també, especialment Barcelona, Madrid, València i La Corunya. Es culpa d’una manera particular el PSOE, PSC a Catalunya, d’haver firmat un xec en blanc amb els diferents moviments ciutadans, la qual cosa suposarà una inestabilitat que farà ingovernable els ajuntaments. Ignoro fins a quin punt és una estratègia per no perdre el carro de la Moncloa, sabent que, sobretot, si hi ha una candidatura de confluència, aquestes seran, tant a Catalunya com a Espanya, fonamentals per apartar el PP del poder i qui sap si CiU de Catalunya.
Com ja vaig expressar en el meu article Dels símbols a l’acció, la diada del 13 de juny es va convertir en una constant successió de petites accions amb l’objectiu d’exterioritzar el relleu dels regidors i regidores amb un posicionament més proper al ciutadà. Ja no parlo només de la baixada de sous, sinó en la manera de vestir, en la manera de dirigir-se a la gent, tenint-la en compte i fent ja des del primer moment declaracions amb mesures contra la precarietat.
Vaig tenir la gran sort de viure en directe la proclamació de l’Ada Colau com a nova alcaldessa de Barcelona. Feia dos anys que havia escrit en aquest diari una carta a una activista pels drets dels desnonats a propòsit de la distinció atorgada a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca per part del Parlament Europeu i pocs imaginàvem que la veuríem somrient travessar la plaça Sant Jaume, dirigint-se en un bany de masses cap a la porta del Palau de la Generalitat on l’esperava un trasbalsat Artur Mas. Les persones que omplien la plaça n’eren de tota condició i hi predominava l’alegria i l’entusiasme. Els crits de “sí se puede” es barrejaven amb els “sí que es pot”. L’ idioma no era el més important i sí l’arribada a l’Ajuntament d’una persona íntegra, lluitadora i que demanava el seu lloc en nom de la ciutadania. Ja en campanya havia fet propostes agosarades, la majoria de sentit comú i a partir d’ara s’haurà de veure fins a quin punt serà possible el canvi. Com dic, l’ambient a la plaça era exultant. Militants d’ERC, d’ICV, d’EUiA, de les CUP, però moltes, moltíssimes persones sense afiliació l’abarrotaven per aplaudir i expressar el seu suport a l’Ada Colau, personatge capaç d’aglutinar la majoria de les sensibilitats a l’esquerra. També algunes persones de Sabadell s’havien desplaçat a Barcelona per tal de viure un moment històric per a la ciutat comtal i Catalunya. Potser amb nostàlgia per no haver pogut sentir el mateix a la plaça Sant Roc.
Malauradament, però també paradoxalment, a Sabadell, després d’un govern clarament tacat per la corrupció, no hi van haver aquestes mostres d’alegria. Fins i tot, cap mena de visualització del canvi. Ni un sol gest. Les dificultats per formar un govern sòlid han desembocat en un alcalde que pertany al tercer partit més votat, però a tot això cal afegir que els quatre primers es mouen cadascú en una forquilla entre els 12.950 i els 11.110. Sembla que una vegada més s’ha fet palès allò de que “a Sabadell cadascú va per ell” i malgrat els esforços de tots, no ha estat possible un enteniment que conformi una unitat ferma i duradora. A més, la força més votada a la majoria dels barris sabadellencs queda de moment exclosa de la participació al govern i això no havia passat mai en la història democràtica de la nostra ciutat. Excloure a Unitat pel Canvi del govern, segons se’ns ha dit perquè no acceptava la integració en l’Associació de Municipis per la Independència, no és un bon començament.
Tot plegat, ha sortit un alcalde, el Juli Fernàndez, que haurà d’intentar construir ponts amb forces de tota mena si vol ser-ho de tots. Tot i el canvi, tot i la mort del bustisme, només un centenar d’independentistes van acostar-se a la plaça Sant Roc per aplaudir el seu alcalde. Potser no és un bon començament, per a una ciutat que necessita la il·lusió per a poder sortir del túnel on Manuel Bustos ens va ficar. Una llàstima no tenir un personatge a Sabadell con l’Ada Colau, amb una capacitat immillorable de consens i empatia. No obstant això, i sabent que difícilment el Juli Fernàndez jugarà aquest paper, espero que, sense renunciar a les seves legítimes idees, aposti pel municipalisme entès com un servei al ciutadà, sense embuts, sense fissures, posant per damunt de tot la defensa de les persones i dedicant-se plenament a treure de la misèria als milers de sabadellencs que pateixen dia rere dia les injustícies d’una situació creada pel capitalisme més salvatge, amb una aposta clara pels serveis públics.
No val a badar i el Juli, juntament amb aquells que han signat el document de regeneració democràtica, han de tenir tot el nostre recolzament, sense oblidar que els ciutadans som els autèntics sobirans i que en les nostres mans es troba realment la força dels canvis. Però, a més a més, qui oblidi que Sabadell és essencialment els seus barris, tindrà indiscutiblement el rebuig més absolut. L’Ada ho ha tingut en compte des del primer moment a Barcelona. Passarà el mateix a Sabadell? De moment, però, cal retrobar la il·lusió absent dissabte passat.
