Dedicat a totes les víctimes del terrorisme, en especial en el 25è aniversari de l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, on van morir 10 persones, entre elles cinc nens.
Em pregunto mil vegades si una persona com Arnaldo Otegi pot ser un referent per a la pau. I la resposta sempre és negativa. Intento entendre aquells que diuen que ha canviat, que no ha matat mai ningú, que de manera més o menys convincent ha deplorat l’atemptat d’Hipercor del 1987 i que el que vol és passar pàgina per aconseguir una nova Euskadi. Ho lamento, però em costa molt de creure aquesta vessant humanista a mitges d’un individu que durant molts anys ha menyspreat les víctimes i ha enaltit els assassins. És cert, com s’afanyen a replicar els seus aduladors, que mai no va agafar un arma, però el sol fet de somriure, d’alegrar-se davant la visió horrorosa de cossos destrossats, plens de sang, de familiars plorosos i desfets, suposa, per a mi, una raó inequívoca de falta de valors i de sentiments. Per això no hi crec en aquesta conversió d’Otegi cap a la compassió obligada per les circumstàncies i que ho és en un grau mínim, per tal de no pertorbar les altres amistats que l’han seguit durant anys. La seva indefinició és sense dubte un llast que cau com una llosa i que no fa creïble la seva pujada a l’altar dels homes de pau.
La rebuda que va tenir al Parlament de Catalunya denota les grans incongruències d’un país a la deriva. L’encaixada de mans Otegi-Forcadell passarà a la història com un dels actes més vergonyosos d’aquesta legislatura, que va voler tapar-se amb una recepció gairebé coincident en el temps amb les víctimes del terrorisme. Si es volia acollir l’Otegi independentista, perquè aquest paperot? És precisament aquí on rau la incoherència del govern català, que ja no sap què fer per rellançar un procés que no troba recolzament enlloc i prefereix fer l’abraçada del llop volent-nos mostrar i fer-nos creure la seva capacitat de diàleg.
Pertanyo a una generació que va viure els últims anys del franquisme. Durant la meva adolescència, ETA era vista com un referent per la lluita per les llibertats i no tant com un moviment d’alliberament basc. L’atemptat contra Carrero Blanco al 1973 va ser el primer esdeveniment important que va sacsejar el meu cervell. Només tenia 13 anys i va significar d’alguna manera l’acceptació d’una mena de violència per tal d’aconseguir la democràcia. Dos anys després moria el dictador i la incertesa inicial va derivar en una Constitució molt digna per les circumstàncies de l’època. Al 1979 es va aprovar en referèndum l’Estatut d’Autonomia basc i on la majoria del partits polítics, inclosa l’organització armada ETA (pm) demanava el vot afirmatiu. Ja no tenia sentit continuar amb el camí de la violència, però, paradoxalment, el 1980 va ser l’any amb més víctimes de la banda terrorista (98). Les lluites entre les diferents faccions d’ETA tenien com a conseqüència més morts i més dolor afegit en una societat civil que no entenia perquè eren ells els més massacrats. A més, els seus assassinats selectius fora d’Euskadi pretenien vistositat i aconseguien més rebuig. Mentrestant imagino que Arnaldo Otegi brindava amb patxaran cada vegada que s’anunciaven segrestos i assassinats de la banda que l’havia alletat.
No hi crec en aquesta reconversió sobrevinguda i hipòcrita d’Otegi. No hi crec perquè bàsicament encara romanen en la meva memòria les cares de les víctimes que van colpejar amb força el meu cervell. Tots els atemptats, absolutament tots, han quedat gravats a la meva memòria, però en destacaré naturalment el d’Hipercor, amb 21 morts, els de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic al 1991, amb deu morts, cinc d’ells menors, el de Sabadell al 1990 amb sis policies morts quan es dirigien al partit de futbol Sabadell-Màlaga, un dels quals era pare d’un alumne meu, i l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. No per no citar-los vol dir que no són igualment importants. Només que van introduir-se dins meu d’una manera que mai no podré oblidar. On estaves tu, Arnaldo, aquells dies? Vas somriure o simplement vas guardar un silenci maliciós i còmplice que t’acompanyarà tota la teva vida? Saps que és l’empatia? Penses que n’hi ha prou amb una declaració aigualida per esborrar el dolor de les víctimes? Quan mires les fotos de cadàvers enmig de les runes com a conseqüència de les bombes dels teus amics, sents alguna cosa? Neguit? Angoixa? Indiferència? Encara alegria? La veritat, m’importa un rave. Perquè jo sí sé al costat de qui hi sóc i me n’orgulleixo de no tenir dubtes, de compartir encara ara el dolor d’una gent com jo, que mai no ha entès tant de patiment.
Per això em dol que la presidenta del Parlament de Catalunya, d’aquesta Catalunya de tots, t’hagi rebut com un heroi, en una seu que també em pertany a mi. Res a dir si aquest encontre hagués estat a nivell particular en la seu d’algun partit. Però la utilització de les institucions públiques per enaltir una idea amb un personatge de les teves característiques afegeix una taca molt dolorosa a les accions del meu govern. Jo no oblido.
El patiment per a moltes persones que comporta l’ús de la violència i de la lluita armada per assolir determinats objectius polítics, té més cares i és més complex que la simplicitat que exposa en el seu article Sr. Asensio. Però sobretot l’ús de la violència no ha estat ni és patrimoni d’unes determinades organitzacions, sinó que qui en té la principal quota és el propi Estat.
La seva opinió perd tota credibilitat i interès perquè està escrita des de l’odi, el ressentiment i sense cap base objectiva, només amb judicis de valor i suposicions que atribueix al Sr. Otegi sense cap mena de fonament. Una mala praxis per voler exposar la necessita d’assolir la pau i la concòrdia.
Jo també sóc d’una generació que s’esgarrifava quan ETA perpetrava un atemptat pel patiment que ocasionava i perquè no portava cap solució als objectius polítics que volia assolir. Però també s’horroritzava quan s’assabentava que al darrera de les desenes i desenes de bascos innocents assassinats a mans dels GAL, hi havia les clavegueres de l’estat impulsades i finançades pel president del govern, el seu company de files de partit, el Sr Felipe González. Sí, el mateix que té les mans tacades de calç viva per fer desaparèixer dirigents d’ETA. O veia com explotava la bomba d’Hipercor perquè els responsables polítics de la policia la van deixa esclatar a propòsit, després que ETA truqués insistentment durant més de mitja hora perquè desallotgessin el supermercat.
Sóc dels que ha viscut horroritzat veient com González, Aznar, Zapatero i Rajoy no tenien cap interès per solucionar la lluita armada d’ETA, perquè del patiment de la gent innocent en treien rèdits polítics i electorals. Sí Sr. Asensio el seu partit treia profit polític dels morts.
Li recomano que llegeixi el llibre “Otegi, la força de la pau” d’Antoni Batista. Potser entendrà alguna cosa de la realitat que hi ha al darrera d’una persona que ha fet més per la fi de la lluita armada i per la pau que tots els caps de govern espanyols junts.
Andreu, la lluita armada per assolir determinats objectius polítics no es justificable i menys a partir de que al nostre país s’estableix la democràcia. El ridícul argument de que en Felipe Gonzalez te les mans tacades de calç es una autèntica barbaritat que hauria d’avergonyir a qualsevol persona que es vulgui dir demòcrata. Ho diu el Sr Iglesias i vostè ho copia. Ha escoltat a cap jutge que ho hagi afirmat mai? Però clar, vostès dos es creuen que estan per sobre de la democràcia i de la justícia. Diria que no hi creuen massa amb la democràcia. Vostè si que queda desqualificat quan vol justificar allò que es injustificable amb arguments inventats com aquest. El Sr.Otegui va ser un pres comú, res mes. Que no es faci il·lusions d’obtenir la dignitat del títol de pres polítics perquè ell de pres polític no en te res. Va anar a la presó, no per expressar les seves opinions, va anar-hi per pertanyensa a banda armada. Això es un delicte comú que no te res a veure amb un delicte polític. Sàpiga que alguns dels components de la banda armada ETA, gent amb sang a les mans, s’han penedit del que van fer, han demanat disculpes als familiars de les víctimes. El Sr Otegui mai ho ha fet. Aquest Sr. està doncs a l’alçada, igual per igual, dels que encara no han demanat disculpes pels crims del règim franquista. Dir que Otegui ha fet mes per la pau que els altres presidents junts es una altre autèntica barbaritat digne només d’algú que pretén tergiversar la realitat o que viu en la completa ignorància. Qui va acabar amb ETA va ser el treball persistent i coordinat de les forces policials i el Sr Otegui veient el que li queia a sobre va canviar de discurs per veure si es podia posar alguna medalla de la gestió. Veig que per vostè, per la presidenta del Parlament i per el Sr Iglesias ho va aconseguir. La resta de la gent voldríem que els atentats de Vic, de Sabadell, de tants altres llocs i l’assassinat a sang freda de tant i tants innocents no haguessin passat mai. Puc anomenar a l’Ernest Lluch però llavors vostè em desqualificarà argumentant que soc del PSC, per tant també anomeno a Miguel Angel Blanco que era un regidor del PP. Si vol li anomenaré una a una les víctimes innocents de l’HiperCor o les de Vic o els policies de Sabadell o els centenars de persones que aquesta banda va assassinar a sang freda, amb un tret a la nuca i pels que Otegui en cap moment s’ha dignat a demanar disculpes.
Si aquest personatge es el seu ídol ja s’ho farà, però no busqui arguments per justificar les seves accions per que no en trobarà ni un que no sigui fruit de la seva imaginació. En quan a la presidenta del parlament de Catalunya, la senyora Forcadell, ja fa temps que ens està demostrant la seva qualitat democràtica. Jo diria que des del primer dia que no representa a mes de la mitat dels catalans i crec que des de la rebuda a Otegui, les xifres li cauen en picat. Facis-ho mirar Andreu.
Andreu afirma:
-“La seva opinió perd tota credibilitat i interès perquè està escrita des de l’odi, el ressentiment i sense cap base objectiva, només amb judicis de valor i suposicions que atribueix al Sr. Otegi sense cap mena de fonament.” Pienso que con afirmaciones de ese calado difícilmente podria entablarse ningún tipo de dialogo. No se trata en exclusiva de aquél a quien se descalifica por carecer de “toda credibilidad”, cualquier otra persona tanga las ideas que tanga puede sospechar que será el próximo candidato a tal descalificación y es dudoso que acepte dialogar con Andreu.
-“Però també s’horroritzava quan s’assabentava que al darrera de les desenes i desenes de bascos innocents assassinats a mans dels GAL”. Efectivamente, hubo decenas de asesinados, que quienes pensábamos muy distinto que ellos denunciamos en su día. Es absolutamente reprochable y hubo sentencias frente a algunos casos (ETA en cambio nunca hizo crímenes ni “se equivocó”, fue la policía según interpretación de Andreu quien es responsable de HIpercor). Toda víctima en esas condiciones es “inocente”, aunque no con la calidad que los niños de Vich, quienes compraban en Hipercor etc. y aclararé que no se trató de accidentes, desde ETA se teorizó el “socializar el dolor” cuando comprobaron que asesinando militares y policías no imponían su “edén euskérico” (búsquese en youtube “la bíblia contada a los vascos” de los de “vaya semanita” en ETB, no trata de violencias y es muy divertido). Los asesinatos de los GAL fueron ASESINATOS, pero la reiteración por Andreu de “decenas y decenas”, supongo que la hará para que no parezcan pocos frente a los no lejos de mil asesinados por ETA.
-Le dice a Asensio: “Li recomano que llegeixi el llibre “Otegi, la força de la pau” d’Antoni Batista.” No tengo el gusto de conocer a Batista. Ni tengo tiempo y ánimo de leerle ni me agrada opinar por interpuestos. No obstante, de la ecuanimidad de A. Batista, autor de “Otegi, la força de la pau” -ya sea en el presente o en el pasado, pues las personas cambian y es de respetar- dejo que el posible lector se forme por sí mismo una idea a partir de una glosa de un libro sobre ETA del citado Antonio Batista que tomo de un TFG reciente:
“Batista considera que no és que ETA comenci una lluita, sinó que la continua, i la continua des de l’any 1512 quan cau Navarra en mans de les tropes del Duc d’Alba i dels Reis Catòlics.”
https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2015/141382/Yll_Subira_Ainhoa_TFG.pdf pàgina 17.
Un poco más de cordura nos haría falta a todos… y no me excluyo.
Agur
El primer libro de Batista fue, precisamente, una apología del PSUC, vendida como primera historia del tal partido, entonces (1977) aún el “partit” por antonomasia. Guardo el libro, engendro propagandístico de lo más superficial, y cada vez que lo releo veo más claro el porque del fin de todo aquello.
El conocimiento ilumina, pero en lo meramente ideologíco, que tan bien retrató Marx a propósito de aquello de la “ideologia alemana”, el siglo XX fue pródigo en el auge de las más criminales. Si el extremo radical del liberalismo, o sea el jacobinismo, tuvo en los albores del XIX el delirio de inventar de lo del terror, sin embargo episódico, las ideologías antiliberales todavía fueron más criminales: el tradicionalismo o realismo (heredera y vindicadora en lo católico de los desmanes de la inquisición), los nacionalismos étnicos, el nazi-fascismo, el franquismo por allí en medio de eso… y el estalinismo, en el cual el PSUC no sólo fue el partido de Ramon Mercader ni el del Moix de Sabadell, y sus derivadas maoistas o polpotianas. Y en medio de “tot plegat”, lo de la eta, que “deu n’hi do” y lo del PSUC, que en sus primeros tiempos se lució que no veas (lo de Nin, el Poum… y mucha inquina contra anarcos y republicanos de toda la vida, simplemente liberales). Que Batista sea el guru del buenismo… pues me suena a farisaico, peor que lo de la Nierga cuando mataron a Ernest Lluch. Y lo del ex-psuquero, pues además que no se entera ni de lo que fue el psuc.