Queda ja distant aquell 22 de juny on els alumnes de primària i secundària recullen els seus llibres, les seves motxilles i surten amb grans somriures camí d’unes llargues vacances que en molts casos esdevenen un trasbals per les famílies. Algunes se n’adonen de sobte que tenen fills, que cal fer-se’n càrrec les 24 hores del dia i de la importància que suposa tenir-los en una mena de llar d’infants on mestres i professors fan tot el possible per ensenyar-los, educar-los i, en definitiva, integrar-los a la societat que els espera. No són pocs els pares que, en lloc d’aprofitar aquesta contingència, els gairebé tres mesos de vacances, proclamen amb convicció la necessitat de retallar-los, però no pel profit dels seus fills, sinó amb l’únic objectiu de treure-se’ls de sobre i gaudir d’una pau absoluta.
Les vacances escolars comporten també un neguit familiar doncs, acostumats a la rutina quotidiana, molts pares intenten remodelar els horaris per tal que els seus fills entrin en una dinàmica diferent i no es passin tot el dia o dormint, o davant de qualsevol pantalla matant el temps de maneres poc ortodoxes. Malauradament, la batalla està perduda des del primer moment, doncs aquesta generació d’adolescents en general és poc propensa a canviar d’hàbits i prefereix tancar-se dins l’habitació amb l’únic objectiu de no fer res. És cert que s’ofereixen casals i esplais de tota mena i que, principalment els alumnes de primària hi accedeixen amb beca o sense, però amb l’ajut de nombroses associacions de pares i mares que veuen en aquestes activitats una oportunitat de conviure i d’aprendre fora de l’àmbit exclusivament escolar.
La crisi, la maleïda crisi, ha fet molt de mal a tothom en general, però la infància ha estat ferida de mort. Els diferents informes, com per exemple Los derechos no se van de vacaciones, són deliberadament ignorats o amagats amb la finalitat de no pertorbar “el creixement econòmic” i la “bona marxa de l’economia”. Les grans mentides són d’aquesta manera imposades i la realitat encoberta. Malgrat tot, la societat civil i molts ajuntaments van fer el primer toc d’atenció en adonar-se de que milers de nens i nenes que gaudien de beca menjador deixarien de fer un àpat complet diari en començar les vacances. En un primer moment no es va preveure aquesta situació i a corre cuita algunes partides pressupostàries de nombrosos ajuntaments van ser desviades cap a la instauració de menjadors escolars durant les vacances, pal·liant així un dels greuges evidents que les circumstàncies econòmiques havien provocat, tot i que, segons diferents estudis, només dos de cada deu nens en risc de pobresa hauria rebut aquest tipus d’ajudes.
No obstant això, hi ha una pobresa que queda dins de casa. Si bé el poder, vingui d’on vingui, tracta d’alliçonar-nos amb una visió modèlica i positiva del món on vivim, mostrant-nos platges, restaurants i hotels plens a vessar, el cert és que un de cada dos nens no pot anar de vacances una setmana a l’any. Podem imaginar doncs els milions de famílies que no gaudeixen d’aquesta sort doncs, amb prou feines, arriben a final de mes i poden menjar. Es parla d’un 60 per cent de famílies que no poden marxar de vacances mai. A aquest drama els nois i noies no són aliens. Marxar de vacances és per a ells una necessitat, no només vital, de fugida i de retrobament interior, sinó també de socialització amb d’altres nens i nenes d’altres àmbits, cultures i nacionalitats. En algun lloc vaig llegir que el càmping era una mena de lloc meravellós capaç de exercir un fort impacte positiu en la ment d’un nen o nena, sobretot d’aquells que havien passat tot el curs de l’escola a casa, sense cap altra opció de retrobament fora del contorn escolar.
Les vacances poden influir d’una manera molt negativa en aquells alumnes ja assenyalats i maltractats per la crisi. D’alguna manera, l’hàbit de l’escola produeix uns efectes positius, que queden trastocats en arribar unes vacances sense canvis significatius o, encara pitjor, amb una pesada desídia que implica també una angoixa a nens i nenes que veuen que d’altres companys sí que en gaudeixen. El primer dia de classe pot ser mortal per a aquells que han de confessar davant de tots que s’han quedat a casa, que no han fet res i que acabaran veient les seves vacances com una pèrdua absoluta de temps. Aquell alumne ja no rendirà igual i bolcarà la seva frustració en els seus estudis.
No es pot arribar a tot arreu, i és evident que primer de tot cal abastir la població més vulnerable d’aliments; després obrir els patis, com ha fet l’ajuntament de Sabadell, una manera com una altra d’intentar cohesionar una societat que es trenca cada vegada més. El pas següent és la creació d’unes ‘Vacances per a infants’ on, si més no, alguns d’aquests nois i noies puguin gaudir d’uns dies d’esbarjo que alleugereixin almenys les difícils situacions que, malgrat ens diguin el contrari, existeixen cada dia més.
