Les preocupacions quotidianes ens impedeixen a vegades sortir del nostre cau, obrir la finestra i veure què es cou a fora. Alguns pensaran que ja en tenim prou amb el fet de poder tirar endavant dia rere dia, entendre les nostres particularitats, com per preocupar-nos de fer el salt cap a d’altres singularitats. El cas és que al nostre voltant succeeixen fets que en aparença no ens afecten però que realment tenen molta més importància de la que els mitjans o nosaltres mateixos en puguem donar. És evident que no arribem a tota la informació que es genera cada segon al món, però aquelles que rebutgem poden afectar-nos més del que sembla.

Quan el 9 de maig de 1950 el ministre francès Robert Schuman va posar les bases de l’Europa unida, no podia imaginar que gairebé 70 anys després aquell somni que pretenia allunyar una tercera guerra, esdevingués un cul de sac envaït pel corcoll del racisme. El nazisme havia convertit la majoria dels països d’Europa en un terreny devastat, en una vergonya que perduraria per sempre i que havia de servir, si més no, d’exemple per a les noves generacions. Les polítiques armamentístiques dels lobbies europeus i nord-americans han tingut com a conseqüència la fugida de la població civil dels països en conflicte d’una manera com no s’havia donat mai en la història de la humanitat. Sirians, però també iraquians, afganesos i gent de tota mena vinguda d’Àfrica i Àsia, s’afanyen a buscar nous territoris per dignificar les seves vides. Tradicionalment, Estats Units havia estat terra d’acollida, però en les últimes dècades, Europa s’ha vist envaïda per tropes ingents de famèlics a la recerca de feina i menjar.

Només 30.000 vots van impedir que Àustria fos el primer país europeu en recordar-nos que el nazisme és encara molt viu. Els líders europeus, però també gran part de la societat, vam respirar tranquils en saber les dades. El país centreeuropeu era una mena de petit laboratori on es podia assajar una nova fórmula, però els seus electors van preferir no provar-la i alleujar la pressió de tots els ciutadans europeus. Ens afecta a nosaltres això o és un fet aïllat en un país aïllat amb el qual no tenim cap mena de lligam ni cultural ni econòmic? La resposta, al meu entendre és sí, doncs pertany a un àmbit en el qual hi som i que va néixer precisament per impedir un nou ressorgiment del nazisme. Em preocupa aquesta deriva que criminalitza el nouvingut i que vol tancar fronteres als pobres mentre se n’obren a rics igualment immigrants i amb els mateixos referents culturals.

Àustria no és un cas únic. En els últims mesos hem observat atònits com, per exemple, el govern de centredreta danès ha endurit les penes a les persones que ajudin als immigrants: fins a dos anys de presó i nombroses multes econòmiques de tot tipus, segons el “delicte”. Que li preguntin a Lisbeth Zornig, que pel fet de traslladar en el seu monovolum a tota una família siriana a Copenhage va haver de pagar 3.000 euros i patir una condemna per tràfic de persones. El govern danès confisca tots els béns dels refugiats, mesura que molts han comparat amb la incautació nazi dels béns dels jueus. Dinamarca, un dels països més humanitaris del món, ha esdevingut un dels símbols de la infàmia i de la barbàrie contra les persones que fugen de les guerres.

Suïssa, la gran acaparadora de capitals estrangers, bressol de fortunes europees amagades i suport d’estructures corruptes i criminals, és un altre dels països que separa els immigrants segons el seu poder econòmic. Benvingudes les grans riqueses, vinguin d’on vinguin, però cop de porta a pobres de tota mena, excepte si arriben a treballar per sous miserables. Dos exemples en aquest vergonyós país. Un petit poble, Oberwil-Lieli, va decidir en referèndum pagar la multa de 262.000 euros abans d’acollir a 10 immigrants amb l’argument de que “no hi cabien”. Al juny, els mateixos suissos van rebutjar establir una renda bàsica de 2.300 euros mensuals per a tots els ciutadans independentment dels seus ingressos. Els empresaris han lloat el caràcter raonable del poble suís adonant-se que era una mesura inviable i massa cara, amagant que el que realment ha votat el ciutadà suís és no donar aquesta renda vitalícia als immigrants que trobin una feina, precària o no, al país alpí. Els pobres, que continuïn sent pobres.

Finalment, una altra taca vermella la representa Hongria, potser la més dolorosa i on més fermament cala l’onada nazi. El cas de la periodista hongaresa que va agredir a alguns refugiats ha quedat gravat per sempre en les nostres memòries però els actes de violència contra ells continuen amb un silenci deplorable per part de la comunitat internacional. La policia hongaresa, emulant la txeca, escriu un número en el braç de cada immigrant amb l’excusa de que ho fa perquè no es perdin. Ens sona això, no? En el fons és un odi brutal cap a una religió determinada, la musulmana. El propi president hongarès ha declarat que no vol musulmans al seu territori i que vol lluitar contra la islamització que s’està produint i que vol acabar amb la cultura cristiana que sempre ha enaltit Europa. El mateix discurs que Marine Le Pen a França i que s’estén per un continent els polítics del qual no saben com aturar. El panorama pinta lleig i és, una vegada més, la societat civil la que s’ha de mullar pel bé de les noves generacions. No hi ha un altre camí.