Des del moment que vaig assabentar-me de la malaltia d’en Robert, no podia imaginar que mesos després em trobaria assegut davant l’ordinador escrivint aquestes ratlles. Quan el passat tres d’agost vaig rebre la notícia de la seva mort jo era lluny de Sabadell però desenes d’imatges van passar veloçment per la meva memòria en un intent de negació de l’evidència, de fermesa vital que no s’endugués un dels referents culturals i humans més intensos del sabadellenquisme del segle XX. Milers d’estudiants han passat per l’Alliance Française durant la seva direcció. El seu caràcter, decidit, seriós i íntegre el convertien en una persona distant a ulls dels adolescents que començaven l’estudi d’una nova llengua per indicació dels seus pares. Aquest va ser el meu cas quan, amb dotze anys, vaig entrar per primera vegada a la casa reconvertida en seu de l’Alliance Française que es trobava al carrer Les Paus. Corria l’any 1973 i molt poc m’imaginava jo que gràcies a l’esperit viscut allà jo també esdevindria professor de francès. El poc francès que havíem après a l’escola era fruit de mètodes memorístics, amb una gramàtica apresa a força de repeticions sense sentit i llistes de vocabulari amb les seves corresponents traduccions. No exagero quan dic que endinsar-se en aquella institució en aquella època, encara amb el règim franquista força viu, era tota una glopada d’aire fresc, de llibertat absoluta i de visions que jo, amb la meva edat, mai no havia vist. Recordo especialment les classes, d’espai reduït i amb no més de dotze alumnes i on per primera vegada els llibres eren en color i amb personatges d’ètnies diferents i on no només Paris representava la llengua francesa, sinó que llocs com La Martinique i La Guadeloupe formaven part de les seves pàgines. El mètode tenia el suggerent títol de “C’est le printemps” i també per primera vegada posava tot el seu valor en la comunicació oral i on els diàlegs s’escoltaven en cintes de cassette i les diapositives omplien les blanques parets. En aquell moment era tota una revolució en el món de l’ensenyament de llengües estrangeres i el Robert era ben conscient de que no només calia disposar de bons professors i professores sinó que la pedagogia havia de ser eminentment activa.
Ell mateix va concebre un canvi radical en la visió que es tenia de les acadèmies d’idiomes fins al moment, impulsant un centre cultural d’abast supramunicipal, amb cicles de conferències, cinema en versió original, amb la col·laboració del Cine Club Sabadell i exposicions diverses. L’Alliance Française esdevenia doncs una entitat amb clars objectius instructius, convidant a tots els sabadellencs a acostar-s’hi, independentment si estudiaven o no francès.
Per primer cop sentia noms com Baudelaire, Jacques Tati, Antonin Artaud, La Commune de Paris, André Bazin o Louis Aragon. Aquest últim feia anys que no sortia de casa seva a Toulon i va rebre la invitació d’un Robert Ferrer entusiasmat amb la idea de portar-lo a Sabadell després de la mort de Franco. Una vegada confirmada la seva presència a la nostra ciutat, el repte era que un altre gran poeta exiliat, Rafael Alberti, acceptés fer el viatge a Sabadell per seure al costat de Louis Aragon. Aquell 14 de març de 1980 el poeta francès era rebut per l’alcalde Antoni Farrés a l’Ajuntament, 41 anys després d’haver trepitjat Catalunya per última vegada i l’acte es va convertir en un merescut reconeixement no només a Louis Aragon sinó a tots els lluitadors per la llibertat. Hores més tard, Louis Aragon i Rafael Alberti eren obsequiats amb forts aplaudiments a l’auditori de l’Escola d’Empresarials. Els dos, impecablement vestits de blanc, responien amb sobrietat i una vegada més, el somriure de felicitat es dibuixava al rostre del Robert. Va ser, per a mi, un dels esdeveniments més impactants en l’època que vaig romandre a l’Alliance Française, a més perquè vaig aconseguir l’única signatura que va concedir Rafael Alberti.
Per acabar, no em vull deixar dues anècdotes que refermen el caràcter més humanista del Robert. La primera fa referència a la visita que l’Ambaixador de França a Madrid havia de fer a les noves instal·lacions de la Via Massagué. El Robert volia un servei de cambrers per a aquella ocasió tan especial però el pressupost era molt reduït. Llavors un altre alumne i jo mateix ens vam oferir a fer de cambrers per unes hores, malgrat no haver portat mai una safata amb copes de cava. El Robert ens va fer tot un discurs èticament molt ben argumentat per dir-nos bàsicament que no ho podia permetre, perquè considerava que no era una feina a fer per alumnes. La nostra insistència va donar els seus fruits i sota l’atenta mirada del Robert vam acomplir la nostra tasca amb satisfacció.
L’altra, el 23 de febrer de 1981, quan ens van avisar de la temptativa de cop d’estat mentre ens trobàvem a les classes. El Robert ens hi va fer sortir a tots per explicar-nos la situació que a aquella hora era força preocupant. Vam connectar mitjançant una ràdio amb emissores franceses per veure si donaven altres informacions i va romandre al nostre costat fins que sobre les 21 hores ens va recomanar que marxéssim a casa.
Quan un personatge de les característiques del Robert Ferrer ens deixa, es produeix, inexorablement, un buit que pertorba les nostres ments, lluitant amb força perquè la memòria no l’oblidi mai. És precisament el que faré jo i amb tota probabilitat els milers de persones que el van conèixer. No només això; són els valors que ell va deixar en vida els que hem d’impulsar als més joves: la llibertat, la cultura, el respecte cap a totes les races i creences i la solidaritat . Ell va treballar per un món millor. No ho oblidem. No t’oblidem, Robert.
