S’hi veia venir. Els mitjans de comunicació preveien una descomposició dels diferents parlaments en favor dels petits o no tan petits partits que farien ingovernable qualsevol institució. Ja a les eleccions al Parlament andalús, la sempre polèmica Susana Díaz, va tenir la mala sort de no ser tan deessa com ella pensava i els electors van decidir la fragmentació que va ocasionar per primera vegada el perill que podia suposar la repetició de les eleccions. Ciutadans, en aquest cas, va ser determinant i va resultar un bàlsam perquè la baronessa pogués continuar manant. Poc després, amb les eleccions municipals, encara va ser més evident aquesta fragmentació, però no va suposar un trasbals massa impactant, doncs els pactes a dreta i a esquerra, com havia succeït sempre, van donar les alcaldies a qui més o menys es preveia. A Sabadell va ser significatiu l’empat de quatre forces. És el que té el nostre sistema, que premia a tots i dificulta la creació de pactes de govern sòlids i estables. D’altres països prefereixen procediments on qui guanya ho guanya tot i qui perd ho perd tot. Els sistemes a doble volta obliguen els perdedors a apostar per un candidat, creant-ne també situacions surrealistes com a les regionals del desembre passat a França.
Al setembre, les eleccions al Parlament de Catalunya van suposar un escenari igualment trossejat. Deixant de banda si aquestes tenien o no un caràcter plebiscitari, el cas és que el resultat va fracturar encara més una societat catalana que veu com gran part dels seus polítics o bé estan imputats per casos de corrupció, o bé miren cap a una altra banda quan aquests afecten a persones de la seva confiança, o es barallen per un càrrec o un sou, mentre que els ciutadans continuen amb la batalla d’arribar a final de mes sense ensurts. La imatge de la classe política catalana és patètica, incapaç de posar damunt la taula els problemes reals de la societat i d’arribar a consensos que dignifiquin la vida diària dels seus ciutadans. És segur que no han entès el mandat dels electors que demanen amb el seu vot l’entesa, el seny, la mesura i posar-se a treballar d’una vegada pels interessos comuns. L’última extravagància la protagonitza un ridícul Jonqueras, demanant diàleg fent servir les paraules del Papa a propòsit de l’entesa entre religions. “El món és plural, ric i divers. I només amb concòrdia, generositat i voluntat de sumar s’avança”, ha afirmat. En definitiva, no es pot ser més excèntric, en comparar “el procés” amb l’avinença entre les diferents confessions… Hi haurà algú que la dirà més grossa encara?
Finalment, han estat les eleccions generals les que han revelat allò que deien gairebé tots els mitjans, en el sentit que hi hauria més forces representades i que tot plegat seria ingovernable. L’entrada de Podem i de Ciutadans, juntament amb la caiguda espectacular del Partit Popular i en menor mesura del PSOE, posen damunt la taula un escenari igualment difícil de gestionar en un país acostumat a majories absolutes o amb petits pactes amb els nacionalistes bascos, catalans o canaris. En aquest cas, crec que també hi ha una crida en favor de l’entesa, de la necessitat de la política del pacte. Ja des del primer moment, les forces més reaccionaries del país demanaven la gran coalició PP-PSOE. Ara n’afegeixen Ciutadans perquè encara sigui més visible aquesta unitat, territorial i de tota mena i que pugui satisfer els interessos de la gran banca, de l’IBEX-35, de l’Església, en definitiva, dels de sempre: un rentat de cara perquè tot segueixi igual. En aquest sentit és dramàtica la pressió sobre el PSOE que s’havia escorat una mica a l’esquerra durant les eleccions, amb promeses incloses de derogació de lleis polèmiques, i sobre el seu candidat, un Pedro Sánchez també maltractat i vexat pels barons més dretans del PSOE. La situació del partit és realment delicada. Els crítics del PSOE alerten sobre un pacte amb Podemos, quan a les municipals i a les autonòmiques ha estat el més normal. A més no són conscients de què els electors socialistes han marxat majoritàriament cap a Podemos, i encara en marxaran més si Susana Díaz fa l’assalt a la Secretaria General i es presenta com a candidata a les eleccions generals si aquestes es repeteixen. De fet, Pedro Sánchez vol impulsar un govern d’esquerres, com seria el més lògic, perquè sap que si té possibilitats d’aconseguir-ho i no ho fa, deixant que Mariano Rajoy sigui el President, significa la mort definitiva del seu partit, com ha passat amb el PASOK grec.
Ara bé, qui han de demostrar una capacitat d’entesa impressionant han de ser, Podemos i ERC. Pactar significa renunciar per tal d’aconseguir els punts en comú. Que els dotze diputats d’En comú Podem bloquegin tots els pactes amb el PSOE si no s’accepta el referèndum no és una bona notícia. Segurament tampoc no han entès que la majoria de catalans els van votar perquè posessin fil a l’agulla en el tema de l’emergència social i no tant pel tema territorial. Que durant la campanya se subratllés l’aspecte més social i ara es tanquin les portes a pactes per un sol tema, discutible i amb molts matisos, demostra poca intel·ligència i pot passar factura a nivell electoral. Igualment ERC, si va acceptar participar a les eleccions de l’Estat, té l’obligació moral de contribuir a la seva governabilitat, impulsant un candidat diferent a Rajoy. Els agradi o no, als catalans encara ens afecten les polítiques de l’Estat i no s’hi val participar-hi i no mullar-s’hi després. Tots dos partits, més el PSOE, si són incapaços de fer renúncies i d’arribar a pactes en benefici de la majoria que els ha votat, seran igualment responsables que, tenint un parlament on dominen les forces d’esquerra, es permeti governar a la dreta.
Diversos mitjans ja publiquen llistes dels punts en comú d’aquesta coalició que pot governar Espanya. I en són molts, en definitiva, tots aquells en defensa dels drets dels ciutadans, de l’ensenyament i la sanitat públics, de les lleis contra les retallades econòmiques i de drets fonamentals, de la dació en pagament, de les ajudes a les famílies vulnerables, de la pujada del salari mínim i de la renda mínima garantida. Si un sol punt trenca tot el que podria canviar, demostraria una vegada més que tenim polítics de baix perfil, on l’orgull i la vanitat trepitgen encara més el soferts contribuents. Mentrestant, llegeixo aquest titular del dia 30 de desembre: “Nacions Unides certifica que la crisi ha fet retrocedir Espanya a nivells de desigualtat de fa 30 anys”.
