No tenim arguments per estar avorrits. En la política espanyola han passat més coses en pocs mesos que en molts anys. És clar que si tenim en compte la paràlisi del Parlament i del govern en funcions, alguns diran tot el contrari. El que sí que és evident és que ja tornem a tenir a Mariano Rajoy com a president, ancorat en les seves posicions, mentre que aquells que podien haver format un govern alternatiu han quedat ferits i molt tocats. Incapaços de posar-se d’acord en temes concrets han evidenciat també una manca absoluta de procediments per tal d’assegurar-se almenys unes contrapartides pel fet d’haver donat un suport a la governabilitat del PP.

És obvi que el partit que més ha patit totes aquestes circumstàncies ha estat el PSOE. Després del cop d’estat perpetrat pels barons i molt especialment per Susana Díaz i Felipe González, les mirades es van traslladar cap al PSC i cap als diputats que s’atrevirien a trencar la disciplina de vot i, evidentment, cap a Pedro Sánchez. El PSC, en una acció que l’honora, va mantenir el no i sembla que la sanció serà anecdòtica. No es troba el PSOE en aquests moments en una situació com per iniciar d’altres moviments que poden ser desastrosos per a la seva supervivència, ja que les dades del CIS confirmen la davallada. I Pedro Sánchez va comparèixer davant les càmeres, emocionat però ferm en les seves conviccions. L’única sortida possible era la que finalment va triar: deixar l’acta de diputat i lluitar novament per la Secretaria General del PSOE. La resta, ja és ben sabut: Rajoy aplaudit efusivament pels seus i Ciutadans, l’egòlatra Rufián volent ser el protagonista de la diada, la trista encaixada de mans entre el líder del PP i el portaveu del PSOE, Antonio Hernando, i una votació previsible que porta novament a Rajoy com a president del Govern amb la minoria més significativa de tota la democràcia.

Rajoy tenia pressa per marxar de pont, mentre que Jordi Évole (només podia fer-ho ell), aconseguia que gairebé quatre milions d’espectadors seguissin l’entrevista a Pedro Sánchez en el seu programa Salvados. L’ara militant socialista, ja més tranquil, almenys en aparença, va poder parlar amb llibertat i ens va dir a tots el que ja sabíem. Que les pressions dels poders fàctics, la banca, la premsa liderada pel Grupo Prisa, El País, empresaris vinculats a l’Ibex-35, especialment César Alierta, de la Fundación Telefónica, van acabar amb la possibilitat d’un govern alternatiu. Alguns articulistes els comparen obertament amb llops, hienes i voltors. No van errats. Mentrestant, intueixo que el PP i el clan de los Genoveses descansava tranquil a l’expectativa i fregant-se les mans.

Les perles que Pedro Sánchez va anar desgranant al programa d’Évole cal revisar-les amb atenció, perquè mai un dirigent socialista havia estat tant clar en la defensa de la democràcia i en la constatació de que els sectors no polítics de la nostra societat tenen la força suficient com per malbaratar allò que els ciutadans votem a les eleccions. Que Europa mana, ja ho sabem prou des de fa dècades, però la classe política intenta convèncer-nos de què no és cert. Ara Sánchez ens ha obert els ulls una mica més i demana, amb prudència però amb fermesa, que siguin primer els militants socialistes aquells que retornin la democràcia al seu partit i facin fora a aquells que pacten sense consultar-los. Amb sensatesa requereix que la resta de ciutadans també netegem aquesta nissaga d’impresentables fent valer la força dels vots.

M’agradaria destacar la duresa amb la qual va refermar que el seu NO ho va ser a partir de la reunió amb Mariano Rajoy. De fet, l’abstenció no n’era tècnica, sinó que el líder popular exigia implícitament un suport per a tota la legislatura, i més concretament per a poder aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat i les retallades imposades per Europa. En aquest moment Pedro Sánchez és plenament coherent amb les seves idees i en un acte de dignitat absoluta decideix apartar-s’hi. Està per veure si la militància el recompensarà. Tindrà en contra tot l’aparell socialista i tots els mitjans de comunicació. L’endemà de la seva entrevista a La Sexta, els diaris subvencionats per la gran banca (BBVA, Santander i CaixaBank) anaven plens de crítiques contra les seves declaracions. Alguns s’atrevien a demanar-li que entrés a Podemos de manera immediata. Però també dins el seu propi partit, dirigents com l’aragonès Javier Lambán, li exigien que marxés i que no destorbés.

No tinc cap mena de dubte que Pedro Sánchez ha fet allò que havia de fer. L’honora el fet d’haver desemmascarat uns individus que mai no van treballar per la gent, que s’autoproclamaven socialistes però que negaven sospitosament els drets més bàsics a les persones que els votaven. Se’ls omplia la boca de bones intencions però finalment esdevenien mentiders compulsius. Sánchez té davant seu una enorme responsabilitat: fer girar cap a l’esquerra a un PSOE que ara per ara és idèntic al PP. Té, tenim, a més l’exemple del PASOK grec. La bancada socialista, la que amb la seva abstenció ha permès que Rajoy, el PP i tot allò que representa, continuï en el poder, haurà d’intentar mostrar-nos que no anaven més enllà. En les pròximes setmanes es posaran damunt la taula temes tan importants com la retirada de la LOMCE, la pròrroga de les centrals nuclears, les retallades demandades per Europa, la viabilitat del sistema de pensions i d’altres que, sense dubte, l’oposició liderada per Podemos intentarà incloure. Veurem llavors si és cert el que va dir Pedro Sánchez, en el sentit de que l’abstenció anava més enllà i implica un suport incondicional a les polítiques del PP. El propi Rajoy ja va advertir que no mouria ni una coma de les reformes fetes aquests últims anys. Què farà el PSOE? No ens avorrirem…