ARTICLE D’OPINIÓ
Juan Carlos Sánchez, alcalde de Sabadell
Més 32.000 nens i joves inicien el curs a Sabadell. Escoles bressol, escoles de primària i secundària s’omplen aquests dies de nois i noies amb il·lusió i forces renovades. A les cases entren nous llibres, llibretes en blanc per omplir-les de coneixement, quaderns d’exercicis, motxilles plenes d’il·lusions…
Al setembre es posa en marxa aquest gran engranatge que és la nostra societat. M’agrada reivindicar l’inici de curs perquè marca quin és el centre de la nostra organització social: l’educació, la formació, la cultura. Avui entren a les escoles els homes i les dones que demà portaran endavant aquest país, aquesta ciutat. Per això cal preservar l’educació, perquè amb ella preservem el futur que tenim com a societat, preservem una organització, un sistema de valors, una cultura.
Avui que la nostra principal preocupació és crear ocupació, recuperar llocs de feina… preguntem-nos si ho podrem fer sense cultura. La cultura són els valors, la visió del món, la història de la nostra societat i els anhels de futur. Quan pensem en el tipus de relacions laborals, en la manera d’entendre el treball, en el model empresarial… ho fem prenent com a base uns valors i una història. Ens cal la cultura per llegir el present, però sobretot per escriure el futur. Anar a l’escola, anar a l’institut, formar-se en un mòdul, aprendre un ofici, anar a la universitat, renovar-se contínuament, innovar a la feina és escriure el futur, és anar-lo a buscar.
No podem esperar que els canvis de tendència arribin per si mateixos. Esperar no és una opció. Cadascú des de la seva realitat, en la seva mesura, ha d’iniciar el canvi. Les eines que ens permeten entendre què ens ha passat com a societat, quins valors hem deixat de banda, què hem fet malament i per què ens en penedim són culturals. Hem de tornar a posar el valor de les persones per davant dels diners, que allò col·lectiu tingui preeminència per sobre dels interessos individuals, i per això necessitem la cultura.
L’inici de curs també és polític. El govern de la ciutat afronta un nou curs ple de canvis, reptes, i fins i tot desafiaments. Però com a alcalde puc dir que l’afrontem amb ganes, decisió i compromís. Els qui tenim responsabilitats públiques hem de marcar, cada inici de curs, les prioritats de la nostra acció ens els propers mesos. Sé perfectament que vivim en un món globalitzat i que en gran mesura l’agenda pot venir marcada des de l’altra punta del planeta. Però en l’àmbit local també tenim oportunitats i aquestes, en alguns casos, obren camí a la creació de nous llocs de treball: a l’entorn de la mobilitat, l’energia, la sostenibilitat, el cooperativisme, l’habitatge, la cultura, la formació… Tenim davant nostre l’oportunitat d’escriure l’agenda a través dels nostres somnis. No podem deixar que l’agenda la dicti, ni un dia més, la por. Aquest és el repte de la política, això és el que ens demana la ciutadania: prou escarafalls i més acord; prou catastrofisme i més esperança; prou baralles i més compromís; prou tàctica i més estratègia.
Tot i així, pensar l’agenda i provocar els canvis no és feina d’una persona, o d’un grup de persones, és un exercici col·lectiu.
La crisi no s’acabarà quan ho digui una agència estatal o el telenotícies. La crisi s’acabarà quan ho diguin les famílies, els petits comerciants, els empresaris locals, els aturats… En els darrers anys els polítics hem parlat massa de números, i massa poc de persones; massa de macroeconomia i molt poc d’il·lusió; molt d’ajustaments i gens de potencials. L’inici de curs simbolitza l’aposta per la preparació, la tècnica i els coneixements, però sense deixar de banda quelcom imprescindible: el convenciment. Cal creure-hi.
Sabadell és una ciutat que ha demostrat aquest convenciment en altres moments de la història. Als anys 80, més de 40.000 persones treballaven a les empreses tèxtils de la ciutat. Aquell món es va enfonsar, deixant un atur del 25% i una sensació de desesperança com a mínim tan greu com ara. A més, en aquell moment la ciutat no tenia el nivell de formació actual. Però la ciutat es va reinventar. Tenim l’oportunitat de reinventar-nos de nou i estem en millors condicions de fer-ho que als 80.
Sovint ens hem instal·lat en la recerca dels culpables de la crisi, en el foc creuat de retrets. És lícit, legítim i humà. Però un cop identificats els enemics, què en farem? Necessitem crear esperança, no enemics. Si només pensem en la gran diferència entre el món que volem i el món que tenim, correm el perill de desil·lusionar-nos i no fer res. El futur no s’espera, s’ha d’anar a conquerir.
