CARTES DELS LECTORS
Junta de l’AMPA de l’escola Teresa Claramunt
Des de fa un parell d’anys, a l’Escola Teresa Claramunt del barri de Gràcia de Sabadell, aixoplugat per l’AMPA, s’hi desenvolupa el projecte ‘A l’Escola, parles diverses’. Dos dies a la setmana mares catalanoparlants, o amb un bon nivell de català, ensenyen llengua i cultura catalanes a mares d’origen immigrant que en tenen un coneixement nul o escàs, tant les unes com les altres des del propi convenciment han d’aportar-hi esforç. Les mares nouvingudes veuen una oportunitat de millorar l’acompanyament educatiu dels seus fills, d’arrelar al barri i al país, i sovint això els fa obrir els ulls a la realitat, no massa coneguda, d’aquest país que encara anem fent…
Conscients que aquesta iniciativa es pot estendre a altres escoles, les mares que ho impulsen s’han anat reunint amb responsables polítics i tècnics dels àmbits d’ensenyament i ciutadania, tant de l’ajuntament de Sabadell com de la Generalitat. Arreu han estat ben rebudes i acomiadades amb bones paraules.
Setmanes enrere el nostre Ajuntament, a través de la Regidoria de Drets Civils i Ciutadania, va obrir les portes a un grup de sabadellenques i sabadellencs de procedència estrangera, entre elles mares que participen en el projecte de la nostra escola. L’idioma de la visita fou el castellà (tan incomprensible per alguna d’aquestes dones com el català), sense cap mena de consideració prèvia, amb la mateixa naturalitat que l’emprava l’administració municipal cinquanta anys enrere.
El proppassat dijous 15 de maig, la Regidoria de Drets Civils i Ciutadania organitzà la visita de persones d’origen immigrant al Parlament de Catalunya i al Born Centre Cultural. Una altra vegada, i ara en la principal institució del país, la llengua emprada fou el castellà, també eren en castellà els tríptics informatius que es van repartir. El resultat va ser un intens sentiment de malestar en les mares que duen el projecte i d’incredulitat en les que l’aprofiten, tanmateix frustració a banda i banda.
Vivim en un país de voluntàries i voluntaris, gent que altruistament dedica temps i esforços als altres o al bé comú, i que massa vegades es limita a demanar a l’administració que no posi pals a les rodes. En la nostra iniciativa les sortides haurien de ser un estímul, un reforç positiu, un encoratjament per a l’aprenentatge, en canvi han estat un reforç negatiu, han confirmat una sospita flagrant: el català, la llengua pròpia, teòricament llengua vehicular a l’ensenyament, idioma d’acollida, proclamat llengua comuna d’una societat catalana plural i diversa… no és necessari per viure a Catalunya.
I si el català no és necessari ni per viure a Catalunya, aleshores…
Què en podem esperar. D’on no n’hi ha no en raja!
Cal recordar també que la llegua d’ús de l’Ajuntament de Sabadell és el català. Un incompliment més i un flac favor per a les persones que voluntàriament volen aprendre el català i per a les que com a voluntàries hi dediquen generosament el seu temps.
No us desanimeu. Però també ens hem d’implicar per eliminar de soca-arrel els responsables polítics d’aquestes actituds de baixa volada.
Això passa per pensar que els territoris tenen llengües. I que hi ha llengües pròpies d’un territori i llengües impròpies. Perdoneu, però els territoris no tenen llengües (ni pròpies ni impròpies) són les persones les que parlen llengües. I com més millor. A mi m’agradaria conèixer moltes llengües i estic molt content de poder expressar-me en castellà. M’agrada la llengua d’Espriu i també la de Machado (o la de catalans com Marsé, Goytisolo, Mendoza, …). I no em sap greu que els reprresentants d’una institució (com ara un Ajuntament o un Parlament) parlin en aquesta llengua.