ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Monge, regidor no adscrit de l’ajuntament de Sabadell
Es como si Dios hubiera declarado innecesario a Macondo y lo hubiera echado al rincón donde estàn los pueblos que han dejado de prestar servicio a la creación”.
La Hojarasca. Gabriel García Márquez
Sabadell al llarg del segle passat, i la primera desena del present, s’havia caracteritzat per ser una ciutat pròspera, activa, emprenedora, inquieta, vital, viva i dinàmica que va saber mantenir una evolució positiva de creixement i progrés al llarg dels anys.
Aquesta dinàmica s’ha vist clarament estroncada en els darrers temps. Sabadell ha patit una greu desacceleració a tots nivells. Dues serien les variables més significatives que han propiciat el canvi de fisonomia de la ciutat. La primera, la crisi econòmica i financera que encara a hores d’ara estem patint. I la segona, l’esclat del cas Mercuri. Sense entrar en consideracions més profundes al voltant d’ambdós fets, hem de reconèixer que aquestes dues variables han col·laborat decisivament en situar a Sabadell en una conjuntura certament negativa.
La primera provocà un augment de l’atur; el tancament de moltes empreses, algunes d’elles de veritable solvència i prestigi; l’aparició generalitzada de problemes lligats a l’habitatge; la desaparició d’entitats financeres que tradicionalment havien estat autèntics motors en l’àmbit sociocultural de la ciutat; la frustració de la generació més ben preparada i amb menys oportunitats; etc. La segona comportà una sensació de fracàs, de desconcert i de desencís en la ciutadania. Una ciutadania que se sentia orgullosa de la seva ciutat i que ha anat veient com, dia rere dia, aquesta perdia la seva vitalitat, la seva força i el seu prestigi.
Si girem la vista enrere, veurem que el darrer esdeveniment de gran importància a la ciutat fou la inauguració de l’Ikea, just pocs dies després de l’esclat del Mercuri. Algú podria parlar-me de la recent inauguració de dues estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, però voldria recordar que aquestes també formen part d’un projecte iniciat molt temps abans, i per tant les inauguracions són conseqüències d’accions passades.
Des de llavors la ciutat ha anat en franca davallada. Primer, en l’època que assumí l’alcaldia Joan Carles Sánchez, aquesta restà en un estat de confusió, de desgovern, de manca d’idees i de lideratge on, enmig de situacions de molta tensió, el govern de la ciutat es va limitar (ens vàrem limitar), en el millor dels casos, a deixar passar el temps fins l’esgotament de la legislatura, sense l’existència d’un full de ruta que indiqués cap a on havíem d’anar. I tot això en mig d’un ambient de pressió política molt alt.
Al maig del 2015 hi hagueren unes eleccions municipals que van donar com a resultat una davallada escandalosa del partit que durant 16 anys havia governat la ciutat. Una ciutat acostumada des de l’establiment de la democràcia municipal a majories còmodes o fins i tot absolutes donà pas a un govern nou, inexpert, molt fraccionat i compost per un seguit de partits, coincidents en molts aspectes però divergents en molts d’altres, als quals unia un potent nus que no era altre que la voluntat inequívoca de trencar amb el passat.
És possible que Sabadell necessités un canvi, una nova manera de fer. De fet hi ha persones que defensen que el model amb el qual fins el moment s’havia treballat estava caduc i calien noves formes d’entomar els problemes de la ciutat. Ho deixo a criteri del lector. Però ha passat un any i mig des de llavors, temps prudencial per poder fer una avaluació, i seguim veien que la ciutat no aixeca cap i allò que havia de ser un canvi qualitatiu i quantitatiu no acaba de produir-se, i d’això la ciutadania n’és molt conscient.
Tenim una ciutat bruta, deixada, amb un manteniment a la via pública molt deficitari. Amb una mobilitat mal resolta, i no tant sols al centre de la ciutat. Amb un moviment associatiu majoritàriament envellit, en ocasions instaurat en esquemes difícilment adaptables als nous temps, que es manté pel sacrifici i l’esforç d’uns pocs membres que no troben relleu. L’activitat econòmica no creix i observem com es segueixen aplicant els mateixos remeis de temps passats, quan la realitat i els problemes actuals són molt diferents. Anem cap a la captació d’empreses tecnològicament avançades (que necessiten poc personal i molt qualificat)? Apostem per aquelles empreses de manufactura (que donen feina a molta gent, però que no són rentables en el mercat per la competència d’altres mercats)?. Ens instal·lem en una ciutat de serveis que cada cop presenta més limitacions? Sincerament, no sóc capaç de veure quina és la direcció que ha emprés Sabadell. I a aquest panorama hi podem afegir un seguit de greus problemes sobrevinguts, que van esclatant: Policia Municipal, Ràdio Sabadell, malestar dels treballadors municipals, la residència del Sud…
El que és innegable és que perdem capitalitat i en masses ocasions hom té la impressió de caure en barrina i, que si no s’atura, podem acabar patint la ‘síndrome de Detroit’. Portem massa temps en una espècie de pantà baromètric que no ens porta gaire més enllà de la famosa dita que diu ‘qui dia passa, any empeny’.
Cal cercar solucions. No n’hi ha prou en queixar-nos de l’herència rebuda perquè, d’una banda lamentar-se mai ha solucionat res, i de l’altra estic convençut que tampoc tot estava tan malament. Cal tenir una actitud operant, activa, mirant al futur i aplicant les solucions que ara ens calen, ni que en alguns casos puguin ser molestes per a alguns.
Cal despertar lideratges, sobretot a nivell de ciutat. Cal renovar i trobar nous emprenedors que substitueixin aquells que històricament havia tingut Sabadell i que foren capaços de tirar endavant, segurament en situacions tan o més complicades que la present, cercant solucions i posant a la nostra ciutat en el lideratge en molts camps: industrial, tecnològic, esportiu, cultural… Gent amb aquest perfil encara en queden i cal implicar-los directament en la dinàmica ciutadana amb un rol molt més actiu que no han tingut fins ara. Han de ser i s’han de sentir protagonistes de ciutat. Cal un gran relleu.
El govern municipal, sens dubte, ha de ser el gran catalitzador que impulsi, coordini i doni cos a aquesta nova manera de solucionar els problemes de Sabadell. Cal deixar de banda tant l’excusa del passat com solucions romàntiques o excessivament encaixonades per ortodòxies ideològiques poc operatives.
I els partits i els regidors que estem a l’oposició hem d’agafar una dinàmica més proactiva. Evidentment que fer d’oposició és intentar evitar, cadascú des del seu posicionament ideològic, que es duguin a terme totes aquelles actuacions que s’estimin negatives per a la ciutat. Però també és cert que fer oposició vol dir fer propostes constructives al govern, oferint eines i vies de solució a aquells temes que no acaben de funcionar, especialment en aquells que siguin cabdals pel desenvolupament de Sabadell.
Ara més que mai cal la implicació de totes i tots per evitar aquesta decadència a la que sembla que estem condemnats. No fos cas que, mirant més els interessos individuals que no pas els col·lectius, Déu , com li passà amb Macondo, ens acabi “llençant al racó on hi ha els pobles que han deixat de prestar servei a la creació”.
