ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Perarnau, regidor de Serveis Municipals de la Crida per Sabadell
Febrer del 1936. En les files de la militància anarquista el que es debat és com fer front a la reacció, més que l’abstenció que en principi defensava la CNT. Quan les presons són plenes de militants obrers i el triomf de les esquerres és la clau per a l’alliberament dels presos, del que es tracta és de preparar-se per al que vindrà, més que cenyir-se a la defensa d’un abstencionisme teòric però irreal. Durruti, junt amb altres militants anarquistes, adverteixen: el triomf de la dreta vol dir dictadura; el de les esquerres, cop d’Estat, perquè la reacció no s’estarà de braços creuats. D’aquí que els debats girin sobre com fer front a la reacció, partint del triomf electoral necessari i imprescindible del Front d’Esquerres. Amb l’apunt històric no vull forçar comparacions impossibles amb la situació actual a Catalunya, tan sols subratllo un fil que sí segueix sent completament vigent. La necessitat de debatre com fer front a la reacció, partint de la derrota del bloc del 155.
La campanya del 21-D ha arribat enmig d’un xoc de dimensions colossals. Els partits del 155, PP-Cs-PSC, s’han apressat a estendre un vel de falsa normalitat. Com si aquí no hagués passat res. Com si no ens haguessin atonyinat salvatgement a les escoles el dia del referèndum. Com si no hi fossin encara a presó, per motius estrictament polítics, membres del govern i els presidents d’Òmnium i l’ANC. Com si no haguessin desfermat una campanya repressiva, una causa general contra l’independentisme i contra tot el que es mogui en general, que es va ampliant més i més cada dia que passa. No, aquesta no és una campanya normal, encara que amb la parafernàlia habitual dels espots publicitaris, els debats i els repartiments de temps i espais ens vulguin fer creure el contrari. Aquesta campanya electoral és una autèntica vergonya, amb gent a la presó, amb gent perseguida i d’altres en llibertat condicional. Per això m’indigna que els que han activat el 155 ara estenguin el vel de la campanya, amb la musiqueta de l’”aquí no ha passat res” i “tot normal”.
La campanya electoral no hi ajuda, però hauríem de fer el possible per prendre distància. Per valorar bé la dimensió, la importància, de tot el que està passant. Del significat profund de les jornades de l’1 i el 3 d’octubre. Del valor d’aquest moviment popular estès, intens, conscient, com no se n’havia viscut en molts anys a la Península. De les forces increïbles que té la base social d’aquest moviment. Unes forces pròpies que s’han subestimat, com ens ha assenyalat l’August Gil Matamala (diari Ara, 10-12-17).
He anat seguint els recels, les crítiques, de sectors del moviment llibertari que veuen una deriva en els companys i les companyes de files que estan participant en els CDRs o que van impulsar les vagues generals del 3 d’octubre i el 8 de novembre. I em semblen interessants, i fins a cert punt necessàries, si es tracta de defensar l’autonomia del moviment llibertari, de no deixar-se conduir per altres. Però aquest sentit crític no hauria d’impedir llegir els canvis que s’estan produint i intervenir en l’arena de les mobilitzacions i de la lluita. Seria imperdonable no veure aquesta base social polititzada i combativa com l’element clau per al procés de transformació social que volem.
Hi ha un gegant que vam començar a veure a despuntar la seva força el dies 1 i 3 d’octubre. Se’n diu classe treballadora. Per començar, el 21-D derrotarem el bloc del 155. I el 22 caldrà continuar fent front a la reacció, aixecar la República i omplir-la de contingut social amb els decrets de la dignitat.
