ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista
Barcelona i Catalunya són una mateixa expressió amb dos noms. L’ull de l’huracà és d’huracà mateix. El centre màxim de la densitat és un punt que s’explica pel conjunt gradualment més buit. Les lectures duals, del tipus ‘capital versus país’, confonen i bloquegen. Al segle passat, la visió olímpica de Barcelona (Maragall) es confrontà amb la de Catalunya (Pujol) en una visió dual negativa.
La Corporació Metropolitana de Barcelona, primer reforçada, després dissolta i recuperada novament fa cinc anys, és l’expressió d’una realitat que confronta el fet metropolita amb el comarcal. L’accés del tripartit a la Generalitat va provar un equilibri aparent: la Vegueria Central (d’Igualada a Manresa i Vic) era un contrapès a la regió de Barcelona, definida aquesta des del Tordera al Foix. La visió dual produeix que l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) parteixi el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, semblantment com la Vegueria de Barcelona parteix el Penedès, amb un Alt Penedès decantat a Barcelona i un Baix Penedès vinculat a Tarragona. Aquests són efectes d’una visió concèntrica del país que genera, sense solució, successives corones de perifèria. Fins i tot la mateixa AMB és dual: 18 municipis centrals amb transport metropolità (TMB) i 18 d’externs sense.
La continuïtat del país es pot entendre per escales: 1, 3, 5 i 7. L’escala 1 és el milió i escaig de ciutadans de la capital, 3 és la ciutat capital continua, 5 la regió i els 7 el país sencer. En aquests salts, el llindar 5, el regional, és el mes desatès. Entre la dimensió 5 i la 7 hi ha totes les vegueries, menys la de Barcelona, un conjunt 36 comarques i uns 816 municipis. El país és profund, gran, complex i ric entre les dimensions 5 i 7. Però entre les dimensions 3 i 5 és força més petit, però molt poblat, econòmicament decisiu, tot i que enormement perifèric. Hi ha carretades de perifèria a l’esquena de la gran ciutat central, per més que a nivell internacional es vengui un urbanisme modèlic en la façana marítima. Una perifèria, i destacadament el Vallès, cansada de marginalitat i que aspira a ser reconeguda en allò que ja és: la major concentració productiva del sud d’Europa, ni més ni menys.
La voluntat manifestada des del Vallès de ser present amb pes propi en l’ordenació territorial de Catalunya compartint una única institució supramunicipal de caire metropolità, significa l’oportunitat de refer el conjunt del mapa administratiu de Catalunya. Per ser sincers, el primer pas el devem a la reivindicació de la Vegueria del Penedès que es negà a la seva dissociació i que amb l’Anoia i el Garraf plantegen una vegueria pròpia. Aquest fet trenca definitivament la gran Vegueria Central. Aquest espai que només podrà ser resolt a amb un àmbit del Cardener i el Llobregat (Bages, Berguedà i Solsonès) i un altre dels Alts Ter i Fluvià (Osona, Ripollès i Garrotxa). El resultat seria un país amb nou regions o vegueries: una profunda a l’Alt Pirineu, tres d’interiors (Ponent, i les dues referides) i cinc a la costa: Ebre, Camp, Penedès, Barcelona i Girona-Costa Brava.
Altre cop una seqüència 1 – 3 – 5. Aquestes regions són espais no definits per les comunicacions, que sempre acaben sent radials, sinó per identitats territorials, econòmiques i ambientals arrelades. Regions que no precisen capital, encara que algunes ciutats hi destaquen. Regions que poden prescindir de Diputació. Regions com a circumscripcions electorals al Parlament, o sigui espais politics. Àmbits de descentralització de la Generalitat i marcs de trobada entre el món local i el govern del país. Espais funcionals que permetrien transferir les diputacions provincials a la Generalitat i consolidar l’ideal d’un país amb dos únics i exclusius graons politics: municipis i Generalitat i en el qual comarques i àrees metropolitanes serien únicament instruments tècnics de suport municipal. Les comarques com ens regular de suport en la majoria dels casos i les àrees aplicades als llocs on el fet urbà ha suposat noves realitats. El primer espai molt clar d’aquesta realitat emergent és el Pla de Barcelona amb l’eix del Llobregat, un segon el corredor el Vallès, un tercer el Maresme i un quart el Camp de Tarragona.
Un objectiu clau per a Catalunya és el d’ordenar el salt desatès entre els llindars 3 i 5, el que va des de la capital a la Regió. Regió veritablement metropolitana, tot entenent que el concepte “regió” és molt més ampli que el fet “àrea” metropolita i que no cal confondre’ls mai. Per aquest reconeixement proposem organitzar la Regió amb tres administracions supramunicipals: AMB, Vallès i Maresme.
El dia a dia d’una administració metropolitana, com l’AMB, són la brossa, les depuradores i els busos (i metro) i, com a complement, hi ha altres politiques més lluïdes (infraestructures, alguns aspectes socials…), però no tindria cap sentit una única administració del conjunt regional, aplanant sense profunditat la complexitat de la diversitat de territoris i de 131 municipis. Ara bé, a escala regional és important dotar-nos d’un únic Pla Estratègic que superi el vell pla barceloní. Pla protagonitzat per les tres administracions, però amb la presència directa de l’Ajuntament de la capital (no solament a través de l’AMB). A la Regió ens cal també disposar d’una Comissió d’Urbanisme conjunta i no la reduïda actual i endegar polítiques clares de superació de la condició de perifèria amb voluntat de posar en valor els espais i oportunitats productius de la vall interior, que és el tram més urbà de tot el corredor del Mediterrani.
Aquest plantejament, fet des de la perifèria, elabora un nou mapa polític de Catalunya, com fa més de 30 anys ho va ser reivindicar les comarques. Aquesta geografia configura un projecte regional de país amb identitats articulades en extensió i profunditat.
