ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte

2010 és la data on cal fixar el final del període autonòmic nascut el 1980. Va ser l’any de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, però també de més coses. Acabà el tripartit, que va viure el moment ascendent de l’eufòria econòmica de la bombolla immobiliària i CiU va retornar al govern. 2010 fou l’últim pressupost expansiu de la Generalitat, quadrat pel tripartit, un parell d’anys després de ja iniciada la crisi, el qual va assolir el seu màxim volum, però ja inflat pel crèdit i amb un deute creixent.

Si a principis de dècada el percentatge del deute en el pressupost era del sis per cent, el 2010 ja va ser del 9,6 per cent, i quatre anys després (2014) era del 27,1 per cent. El nou govern va creure que es podrien redreçar els comptes públics amb una política liberal, d’aquí els acords de CiU amb PP els dos primers anys, que es van saldar amb fracàs. El pressupost quedava pres d’una dinàmica estructural, com ja s’havia demostrat des de finals de segle XX, però no és fins la crisi que esclata i s’enfonsa la capacitat d’autogovern. L’Estat central va aprofitar bé la crisi i la de les finances públiques per deixar sense marge la Generalitat i es va fer clarament evident que el Concert Fiscal foral sí que era govern autònom, mentre que en la resta no. I això era particularment clar a Catalunya, que feia molta anys que s’havia endeutat per donar contingut a la voluntat d’autogovern i per cobrir allò que l’Estat sistemàticament no cobria.

No serà, però, fins 2012 que la mobilització popular inicià la pressió amb la manifestació de l’11 de setembre, es trenca el pacte amb el PP i la dinàmica política catalana demana ser subjecte polític. Els fets polítics són més coneguts, però són paral·lels a l’enfonsament de les finances de la Generalitat.

A partir del canvi de govern, la divisa de l’oposició és la lluita contra les “retallades”, cosa que permet assumir un paper a PSC i ICV, per tal de situar una trinxera ben separada i nítida. CiU, per la seva banda, cometé diverses accions compulsives en la recerca de com quadrar el pressupost: vengué patrimoni públic, retornà a mans privades concessions i arribà a fer-ho penosament en les formes jurídiques. Uns anys després, la marca de les “retallades” pesarà sobre el govern i el seu president i li dificultarà el liderat d’una voluntat de ser amb una base social més àmplia i, en aquest punt, les relacions i els equilibris amb ERC esdevindran claus. Però, el fet profund a ressaltar fou l’enfonsament total de la capacitat econòmica de la Generalitat.

A aquest fet d’autogovern caldria posar de relleu un moviment econòmic més profund que sotmeté tot Catalunya al declivi. Amb l’entrada en l’euro, la capacitat industrial va passar a ser més complexa. Sense diferència monetària i sense política industrial, la indústria catalana va anar reculant sistemàticament. El fet quedà ocult sota l’eufòria del totxo, del turisme i de la demanda de la nova immigració. I la realitat fou que mai Catalunya disposà de política productiva pròpia al llindar d’allò que calia. Va caldre l’arribada de la crisi per comprovar que el declivi no s’originava amb ella sinó una dècada abans i que la manca de modernització es pagava amb un enfonsament duríssim de la capacitat industrial com a vaixell insígnia de tota l’economia. En termes d’ocupació industrial, a la fi de segle XX Catalunya era un dels sis motors d’Europa, ja que ocupava la sisena posició en nombre d’ocupats industrials en el conjunt de les regions i anava per davant de molts estats. El 2010 la posició havia reculat a la posició 16ª, a un llindar que mostrava una pèrdua completa liderat i una posició que mai més no es podria recuperar. La manca de política industrial formava part dels dèficits de l’Estat a Catalunya i dels propis dèficits dels governs catalans, de CiU i del tripartit, afectant el conjunt de l’arc parlamentari.

La davallada productiva era el signe del conjunt de l’economia. I si mentre el 2000 la renda i el PIB per càpita de Catalunya se situaven en el valor 118, respecte la posició 100 de la mitjana espanyola, propera al País Basc amb 121 i separada de Madrid amb 133, deu anys després, la posició catalana respecte la nova mitjana, se situava solament en 107, amb una pèrdua considerable, però el País Basc havia assolit la posició 130 i Madrid es mantenia en la posició 131. El País Basc, com Navarra, havien mantingut posicions industrials molt més sòlides gràcies a una política del seu govern que comptava amb voluntat i amb recursos al llindar dels estats nòrdics. La dinàmica de Madrid havia seguit gaudint de l’escalf de l’Estat com a seu de la capital i Catalunya havia fracassat i s’havia empobrit de forma ostensible. El 2010, amb un increment de població d’1,2 milions més d’habitants en una dècada, Catalunya havia reculat clarament. En termes de pobresa, comptada en funció del cost de la vida de cada regió, el 2010 Catalunya ocupava el segon llindar més baix de tot l’Estat (només superada per Canàries), però en els moments del creixement, com el 2006, Catalunya ocupava directament l’últim lloc.

El 2010, els signes de la política anaven per un estrat paral·lel als econòmics i es va arribar a la primera gran manifestació del dret a decidir, però, per en els fonaments, la base econòmica Calalunya portava deu anys de davallada.

2010 va significar el final polític del període autonòmic, la fi de tota capacitat d’autogovern, la crisi radical de les finances de la Generalitat i la intervenció pressupostaria des de l’Estat. El debat de les “retallades” podria simular una certa dimensió política autònoma, quan la capacitat d’autogovern ja era residual. El 2010 res no es va enrunar encara del tot i van caldre alguns anys més per a que la societat impulsés canvis. La societat catalana s’havia adonat que si no volia sucumbir havia de reaccionar, ja que encara disposava de possibilitats i capacitats.