ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista
Les eleccions europees han dibuixat per primer cop un mapa de la perifèria metropolitana en la qual ERC substitueix el PSC com a partit de referència. ERC guanya a les ciutats com Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró i al mateix temps en tot el seu entorn comarcal, a excepció d’uns pocs municipis al Delta del Llobregat i al Barcelonès nord.
Són eleccions europees, cert, però també d’una ciutadania lliure que han configurat una decisió política que integra classes mitjanes i obreres i les fa majoritàries i centrals en el domini d’un espai polític determinat. Aquest fet significa, per primera vegada, la victòria per sobre de la inèrcia de la ideologia del PSC en la corona de Barcelona i entorn, aquella empremta política consagrada en la Barcelona olímpica com el moment més destacat. Aquest canvi permetria ara dotar a ERC d’un discurs de nova articulació social i política, una nova ambició de poder territorial substitutiu del vell model del PSC. Precisament d’aquell partit que, confrontat amb CiU, dividien Catalunya entre la profunditat del país i el node de la capital, entre la dialèctica de Pujol i la de Maragall. La qual dialèctica, ni durant el tripartit, va ser substituïda per alguna directriu més sòlida i unificada de país. No oblidem que fa anys, amb el disseny de la bandera metropolitana, es teoritzava que eren les grans capitals allò que seria estructural en el món futur i es negava a Catalunya caràcter de subjecte. El PSC abonà la jerarquia del sistema de ciutats i no la igualtat del territori, i aquesta jerarquia ha estat durant molts anys l’ordre dels barons del partit.
El PSC parla de competitivitat de les empreses o de les ciutats, però silencia massa la prioritat del capital humà i professional de la gent, perquè ha claudicat en tecnòcrata des de fa molt temps. Un populisme exercit per una part important dels seus líders, en un model de despotisme il·lustrat, només que tampoc massa savi. El PSC tampoc no denuncia que l’Estat és el principal responsable de la pobresa a Catalunya, ni de la pobresa dels catalans en el seu conjunt, perquè el seu federalisme només és formal.
Una perifèria metropolitana, amb una expressió política per part d’ERC, podria ser de contingut transformador i podria expressar-se a les properes municipals, si des d’ara es formula un model a escala de país i, al mateix temps, amb valor en cada una de les localitats de la perifèria metropolitana concreta. Recordem que la perifèria que articulava el PSC, ha esdevingut encongida, com des de fa lustres revela el seu tancament en els murs interiors de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona), una institució que nega rellevància metropolitana i menysprea a tothom que en queda fora.
La nova dialèctica política que podria plantejar l’ERC no hauria de ser solament redistribuïdora (model en contra de les retallades liderat per ICV i els moviments més alternatius), o vagament esquerrana com al PSC, sinó més central i basada en les classes mitjanes i treballadores que suporten la crisi i que constitueixen amb amplitud del món del treball.
ERC hauria de parlar de treball i de producció. Hauria de parlar de la nova dimensió de la perifèria regional com l’espai d’articulació d’una nova Catalunya no dual, o escindida entre capital i país, sinó unida per una frontissa sòlida, que és precisament la pròpia perifèria metropolitana. Una perifèria que abasta des Martorell a Granollers i des del Delta de Llobregat fins Mataró. El vot ja ha definit aquest territori polític, però no és segur que ERC hi posi el contingut del projecte possible i necessari, però es claríssim que la demanda hi és. I aquesta demanda del món local lliga perfectament amb una expressió de la política necessària a l’escala de país. És clau per Catalunya que la pròxima contesa electoral, que seran les municipals de la primavera del 2015, reveli un projecte de país, una aliança social i una demanda de nou Estat. I cal fer-ho amb la maduresa d’un contingut ple, no solament com a expressió d’una aspiració.
Hi ha un nus central que senyala a Catalunya, i particularment a la seva perifèria metropolitana, que no hi ha redreçament possible sense el combat d’Estat, i que no es pot ser solament redistribuïdor, sinó que cal ser pro productiu i que cal basar-nos en una aliança social de base treballadora en sentit ampli.
Un espai que el PSC i ICV, representen actualment, cert; però si bé s’ha manifestat que ERC no arriba a liderar tots els extrems dels barris més obrers, els llocs signe de la immigració dels seixantes, el fet és que ho compensa en direcció a barris més mixtes i ho fa de forma quantitativament molt significativa, fins haver esdevingut la primera força metropolitana.
El projecte polític que avui ens cal ha de ser: 1r- redistribuïdor, 2n- pro productiu, 3r- reivindicatiu de sobirania i 4t- articulador del conjunt de Catalunya en un projecte fet des de la perifèria metropolitana. Per fer-ho, cal basar-ho en una opció d’esquerra i en un gran suport de classes treballadores definides amb amplitud. Ni CiU, ni PSC, ni ICV assumeixen simultàniament els quatre pilars esmentats i només ERC estaria en condicions de fer-ho. I per ser solvent (a part de per no confondre’s amb CiU), ERC hauria de ser, a més d’inclusiva, radical en l’igualitarisme social. ERC, podrà i voldrà?
La perifèria metropolitana no serà el lloc de la fissura, o la debilitat que alguns han pronosticat, sinó que demana ser la clau de volta del país, perquè ho és sociològicament i políticament.
I finalment: mai, fins les darreres europees, m’havia imaginat fent un reconeixement d’ERC, en particular perquè a Sabadell l’espai electoral de l’Entesa ha coincidit amb l’actualment revelat per ERC a les europees.
Foto portada: el candidat d’ERC a les eleccions europees com a cap de llista, Josep Maria Terricabras, en un acte electoral.
