ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte, urbanista i regidor de l’ajuntament de Sabadell entre 1979 i 1987
El principi polític que afirma que la sobirania prové el poble, ens diu que els poders públics no emanen de Déu, o del Rei, sinó de la mateixa col·lectivitat regida per ells. És aquest un principi democràtic.
Tot parlament, tota assembla representativa, seria expressió de sobirania. I els poders públics s’expressen en l’assemblea, però provenen del poble, de la gent. Aquests poders constitueixen l’Estat, mentre que la Nació és la col·lectivitat civil aglomerada per lligams de llengua, cultura, història i materialitat d’espai i economia. El fet és, però, dinàmic: tot Estat esdevé “nation building”, constructor de Nació, perquè té poders i la Nació mai és simplement prèvia i antecedent, i perquè Estat i Nació caminen plegats.
La representació parlamentaria d’una societat permet que l’opinió pública esdevingui, amb plena continuïtat, expressió de partits polítics i acció de govern i legitimació dels poders públics al servei d’aquesta societat. Una nació sense parlament ni sobirania esdevé una societat disfuncional, de vegades amb força civil interna però, a la llarga, malalta i deprimida, sotmesa a un estat impropi. Catalunya n’és expressió d’aquest fet, en positiu en alguns aspectes i en negatiu i de manera profunda en la resta.
Que l’Estat es declari unitari, federal, confederal,… no elimina el principi previ que ens diu que un parlament, tot parlament, és expressió de sobirania. Ara bé, estem lluny d’un escenari amb estats aïllats i unitaris, quan hi ha parlament a Europa, a les regions i a les nacions subestatals… I, més enllà, tot poble amb voluntat de tenir parlament i sobirania mereix assolir-los.
El principi ja històric de la inviolabilitat dels parlamentaris, en llur vot i opinió, planteja, en un context de diverses sobiranies, un principi polític segons el qual els desacords són sempre polítics, no jurídics o deguts a una jerarquia de sobiranies. I aquest principi reforça la idea que la sobirania prové de la gent representada pel parlamentari, per damunt de les coaccions i limitacions que la mateixa assemblea pugui realitzar (per exemple, de parlar en un idioma prefixat).
Tota constitució que assigni la sobirania exageradament, o amb domini, a un estrat amb exclusió dels altres, només es pot basar en una limitació del principi democràtic pel qual la sobirania radica en el parlament, sigui aquest el que sigui, com també es basa en voler minoritzar una representació popular ‘inferior’ respecte d’una altra de ‘superior’. La conclusió és que avui la sobirania seria plural, no singular i ho seria amb espais compartits. I així, els ciutadans exercim a diversos parlaments voluntats diverses. La necessitat que sorgeix de respectar el parlament proper respecte del de més gran abast equival al principi de subsidiarietat, però s’assenta en el reconeixement mutu, en la no supeditació.
En el cas espanyol, la concentració excloent de la sobirania “en el conjunto del pueblo español“, comporta la laminació d’altres sobiranies, i uns poders d’Estat amb abús: certs partits, certa classe funcionarial, certs poders públics, certa articulació entre instruments d’estat i món privat (econòmics, mediàtics,…),… amb unes relacions de domini sobre altres parlaments sobirans, sobre altres expressions polítiques i de societat.
Un tribunal constitucional (o un pacte internacional com la UE) pot anul·lar lleis d’un parlament, però no la voluntat d’aprovar-les una i mil cops si aquest vol. Perquè només l’acord entre dos parlaments pot comportar la subjecció a un àrbitre constitucional que ha de ser admès, però mai imposat. Altrament estaríem en una deriva autoritària. En el límit, tot conflicte és polític i no hi formula jurídica que ho pugui resolgui definitivament tot atribuint competències o interpretacions.
I és cert que tota elecció política a qualsevol Parlament és autodeterminat i ratifica de forma continuada (si així ho fa) el marc constitucional previ (que pot ser de segles, en alguns països). Però si no ho fa apareix un problema polític, no jurídic, el que planteja Catalunya en aquests moments.
Al reconeixement i assignació del principi de sobirania a tot parlament, com aquí es reconeix, s’hi pot oposar una idea de garbuix i de confrontació sense ordre que demanaria, per sentit pràctic, una acció superior d’autoritat i control. Però si la base de la política ha de ser la llibertat i la construcció continuada de consens, permanentment renovats, llavors no hi ha cap altre camí que el respecte a la sobirania de cada parlament i a la seva llibertat política. I així ens ho mostren les democràcies madures, capaces de referèndums, com al Quebec i a Escòcia. A manca de legitimació permanent, el que apareix és una acció de violència, aquella que imposa la supeditació d’una societat a través d’un estat impropi.
En diferents estrats sobirans és marginal el fet que una comunitat sigui regional o nacional, històrica o recent, perquè són totes elles respectables. Allò decisiu és la voluntat de ser com a comunitat i la claredat i llibertat en els acords amb altres parlaments sobirans i aquí apareix el principi democràtic com a suport del principi d’autodeterminació, que vindrien a ser el mateix, l’un el resultat de l’altre. L’autodeterminació inclou la voluntat d’autogovern portada al nivell que indiqui la voluntat de ser, que pot ser molta o poca, amb més o menys valors culturals i materials compartits amb altres col·lectivitats.
L’autodeterminació de les regions comporta la seva comoditat en un marc d’estat nació, com seria el cas de la majoria de les CCAA espanyoles. Podem afirmar que el conjunt de els regions espanyoles es van autodeterminar plenament i que en el cas de les uniprovincials: Madrid, Rioja, Cantabria, el grau de separatisme fou màxim. En aquests casos van aconseguir una simplificació administrativa i una profunditat del principi de subsidiarietat notables (amb eliminació de les diputacions que a altres llocs el TC va prohibir) i s’establí una relació directa dels municipis amb l’Estat via les CCAA. En altres casos, com el País Basc i Navarra, van aconseguir una relació bilateral que fou també autodeterminant, i curiosa en el cas navarrès, en el qual les Cortes Españolas s’han aplanat a ratificar sense esmena lleis navarreses amb continguts econòmics forals. Això ens porta a que no ens hàgim de queixar de la insolidaritat foral en favor de la recerca d’una igualtat, sinó que hem de mirar-nos nosaltres mateixos en relació a l’Estat. El temps de liderar debats autonòmics ha conclòs en un Estat que no ens reconeix cap grau de sobirania quan, de fet, n’ha reconegut abastament. Un Estat obsessionat en la seva posició de domini. Un domini basat en de raons històriques militars i no en el Dret, això és, l’empat del Pacte de Bergara en els espais forals i la Nova Planta en la “España assimilada”.
