Mai en democràcia l’ensenyament públic havia rebut un atac tan contundent. El curs escolar s’acaba amb una sensació d’engany, de cansament i d’impotència que, inevitablement, afecta tots els sectors de l’àmbit educatiu.

Ja fa un parell d’anys que els docents som la diana de les diferents administracions, central i autonòmica, com si fóssim els culpables d’una situació econòmica que no hem creat. Val a dir que se’ns tracta de “funcionaris”, despectivament, i se’ns atorguen uns privilegis que mai no hem tingut, afegint-hi llenya al foc i mentint sobre el nostre status. La premsa en general no ajuda i segurament també per desconeixement de la realitat educativa copia descaradament el que li diu l’administració.

Els mestres ens passem hores i hores esbrinant de quina manera podem dinamitzar les nostres classes, implicar els alumnes en nous projectes i intentant copsar l’atenció d’una joventut a la deriva. Hem substituït en molts casos les famílies que envien els seus fills a l’escola sense cap mena d’interès particular per la nostra feina i participem en projectes de tota mena imposats o no pels serveis educatius competents. Preparem les nostres classes, ens reciclem tot el que podem i atenem a les demandes de pares i alumnes. Sortim de les quatre parets de l’escola perquè sempre hem cregut que el llibre, l’ordinador, la pissarra són eines importants, però la natura, les exposicions, els museus, pertanyen i molt al bagatge educatiu de l’alumne i formen la seva personalitat.

Però durant el curs que ara acaba tant la consellera Rigau com el ministre Wert han anat posant les bases per aconseguir que aquesta dedicació plena dels docents s’esvaeixi i comenci a declinar. De fet, un grup de docents li van entregar fa uns dies una carbassa i un butlletí de notes, en una acció contundent i simbòlica que la suspenia al front de la Conselleria. Sé que la consellera Rigau no llegirà aquest article, però si sona la flauta, la convido a la meva classe a veure les dificultats que tenim per a poder desenvolupar la nostra tasca. Segurament ella continua allà dalt, al seu palau de vidre, ignorant la realitat i dictant les normes que significaran un greu trasbals a la Catalunya que en teoria ella tant s’estima.

Com a part important de la societat que som, no podem deixar de banda els nostres alumnes; són persones i com a tal els hem de tractar i mai no posarem en perill la seva educació. La persecució de la qual som objecte fa que, a més de retallar-nos el sou i incrementar-nos les hores de feina, penalitza els alumnes si un mestre es posa malalt, no enviant-hi un substitut, augmenta el nombre d’alumnes per classe, tant a primària com a secundària i batxillerat, obliga als pares a fer-se càrrec del pagament total de l’ordinador en el projecte 1×1, acaba amb les beques de menjador i de formació del professorat. De fet, les escoles de Barcelona van redactar un manifest on es posava de manifest que no podien assumir tota aquesta degradació palesa des de fa mesos. Està ben clar que el manifest és assumible per tota la comunitat educativa catalana.

Els treballadors amb menys poder adquisitiu són els més afectats. Ja des del mes d’abril, els conserges i els administratius han vist reduït el seu sou i la seva feina un 15% i això que la majoria d’ells no arribaven als 1.000 euros mensuals. Els interins i els substituts, malgrat la tasca difícil i incòmoda que fan, veuen perillar la seva feina i, a més, aquests últims no cobraran el més de juliol com era fins ara.

La conselleria i la consellera han entrat en una voràgine on la millor tàctica és la de publicar les lleis sense debatre-les, sense parlar amb els sindicats, on la opció és “això o això” i on els últims en assabentar-se són els implicats. Com a últim exemple val a dir que fa només tres dies que els centres educatius han rebut la plantilla de cara al curs que ve, quan normalment això se sap cap a mitjans del mes de maig. Sabem, per exemple, que l’Escola Agustí Bartra de Terrassa, amb un 80% d’alumnat d’origen àrab, es quedarà amb els dos mestres de reforç que tenien precisament per a assegurar una millor integració lingüística al país. L’Institut de Sant Quirze comptarà amb 41 alumnes, sí, sí, 41 a primer de Batxillerat. Però, com els posaran? Si no hi caben! Al setembre ens trobarem amb més  sorpreses i el caos. En tot aquest drama trobo sempre a faltar a les famílies que majoritàriament encara no s’adonen de la importància dels atacs i de l’afectació cap als seus fills. Nosaltres farem el que podrem però els pares i mares han de sortir al carrer i denunciar la manca de sensibilitat educativa de l’administració. Ja s’ha fet “marees grogues” i és veritat que comencem a veure una tímida participació d’aquest sector, però encara hi falta molt per anar plegats.

 

No voldria oblidar-me dels amics i companys de l’Escola Illa on l’Ajuntament ha decidit també atacar-los via augment de taxes; també l’Escola Municipal de Música on se suprimeixen beques i pugen les matrícules. S’omplen la boca amb la paraula “cultura” i després retallen com tots. Ah, els seus sous són intocables, és clar.

Ara venen les vacances, una llarga pausa, com aquella de El silencio de los corderos, una pausa que em fa por. D’alguna manera els que sempre “treballen” poden aprofitar-la per incorporar nous cops de puny a la tasca educativa. Cal sortir de l’amagatall, de la desesperança i alçar-nos contra aquesta injustícia que enfonsarà la societat catalana en un pou sense sortida. La base és l’educació i sempre ha estat així. Un país que vol afermar la seva posició com a país només té un camí: l’aposta clara i contundent pels seus ciutadans i això només s’aconsegueix fent el contrari del què s’està fent.