El règim s’ensorra, mor, i en la seva lluita agònica per sobreviure, el rei abdica. Mai el règim sorgit de la Transició havia estat tan qüestionat com ara. Els pilars que el sustenten, la monarquia, el poder judicial i el bipartidisme, estan fortament deslegitimiats des de fa temps. No ens creiem les seves mentides, que busquen apuntalar un règim que cau a trossos. El que fins fa molt poc semblava un impossible, ara es planteja com una realitat. Empenyem amb força, per obrir encara més aquesta esquerda que la crisi econòmica, social i política han fet possible.
Des de la caça d’elefants de ‘sa majestat’ a Botswana, passant per la imputació del seu gendre Iñaki Urdangarín en el cas Nóos, la implicació de la Infanta Cristina a la trama, fins a les múltiples, i milionàries, operacions de maluc del monarca, facturades a les arques públiques, la Casa Reial s’ha convertit en una caricatura de si mateixa. Un dels principals valedors de la ‘democràcia’ està tocat, molt tocat, però no enfonsat.
L’anunci de l’abdicació real és un últim intent, desesperat, per salvar la situació, una temptativa de ‘make up’ per relegitimar no només a la monarquia sinó a tot el seu seguici de jutges, polítics, opinòlegs… que durant tants anys, massa, han viscut a costa d’aquesta falsa Transició, intentant esborrar o emmascarar el passat col·lectiu. El nostre oblit, va ser el substrat de la seva victòria, no només moral sinó política i econòmica.
La crisi econòmica convertida en una profunda crisi social i, també política, ha posat en escac al rei i al règim del 78. La gent ha dit “ja n’hi ha prou”. Ho vam veure amb l’emergència del 15M, tres anys enrere, l’extensió de la desobediència civil, l’ocupació d’habitatges buits en mans de bancs, amb un ampli suport popular, tot i la criminalització de la protesta. A més pobresa, més dolor, però, gràcies a aquesta mobilització, més consciència dels guanyen amb aquesta situació, banquers, polítics, i dels que sortim perdent.
L’auge del sobiranisme a Catalunya ha col·locat, també, contra les cordes al règim. Assenyalant el caràcter profundament antidemocràtic d’una Constitució que no permet el dret a decidir dels pobles. Ara, les eleccions europees han donat “el toc de gràcia” a un règim en descomposició. La pèrdua de més de cinc milions de vots per part del PP i el PSOE. L’emergència, amb cinc escons, de Podemos. El règim es posa nerviós, molt nerviós.
L’abdicació real és l’última maniobra de salvació. No obstant això, recordem, el sistema té capacitat de maniobra. L’abdicació del rei mostra la debilitat dels pilars del règim, i la força popular. Però, no volem ni a Juan Carlos ni a Felipe. És hora de sortir al carrer, reclamar l’obertura de processos constituents a tot l’Estat, poder decidir quin futur volem. Passar a l’ofensiva: escac i mat al règim.
