ARTICLE D’OPINIÓ
Isidre Soler
“L’Ajuntament de Sabadell destinarà 4,1 milions d’euros a millorar el servei d’urgències del Parc Taulí”. Amb aquest anunci el govern municipal s’ha compromès finançar unes actuacions al Taulí per a poder absorbir els pacients que ja no seran derivats a centres privats. Unes reformes que, val a dir, la Generalitat ja hauria de tenir resoltes des de fa molts anys, enlloc d’haver d’actuar ara a corre-cuita.
La intenció del govern municipal de destinar 4,1 milions d’euros al Taulí per salvar la situació generada es pot veure, d’entrada, com una mesura positiva. Però si analitzem alguns aspectes relacionats amb la decisió i sobre el perquè s’ha arribat a aquest extrem, llavors pot resultar una decisió sorprenent.
En primer lloc sorprèn que l’Ajuntament disposi d’uns romanents de pressupost tan elevats, fruit de no haver executat determinades despeses o d’haver obtingut més ingressos dels previstos. Uns diners que no s’han de destinar obligatòriament a rebaixar el deute bancari com s’ha dit, sinó que preferentment s’haurien de destinar a inversions en equipaments i serveis que són de competència municipal.
D’altra banda no deixa de sorprendre que l’anunci de cedir en préstec 4,1 milions d’euros a la Generalitat és fes l’endemà mateix que l’alcalde de la ciutat li reclames al vicepresident del govern, Oriol Junqueras, la necessitat de liquidar el deute de 20 milions d’euros que la Generalitat manté des de fa temps amb el Consistori sabadellenc.
Un deute que, segons el propi Ajuntament, 10 milions d’euros corresponen a subvencions de la Generalitat no liquidades (Serveis Socials, Educació, Salut, Promoció econòmica,…). Més de 7 milions d’euros que corresponen al deute que la Generalitat arrossega des de fa anys i més de 2 milions d’euros que correspondrien a deute fiscal. Un total de 20 milions d’euros als quals s’hi hauran de sumar els 4,1 milions d’euros prestats.
No deixa de ser contradictori i sorprenent també que un Ajuntament com el de Sabadell, amb una feblesa econòmica considerable, amb un deute viu de 108 milions d’euros el 2015, segons dades del Ministeri d’Hisenda, i amb unes necessitats d’inversió més que evidents, sigui qui financi determinades actuacions d’un servei públic com la Sanitat que no és de la seva competència.
Però el més sorprenent de tot és que la “col·laboració financera” de l’Ajuntament amb la Generalitat es faci sense qüestionar el perquè aquesta administració no té recursos per fer les actuacions que són de la seva exclusiva competència. Potser el problema no és únicament la manca de recursos, sinó de quines han estat i continuen sent les polítiques econòmiques i les prioritats dels governs de la Generalitat.
Un govern de la Generalitat que diu no tenir recursos suficients per afrontar les necessitats bàsiques de les persones, però si que en té per a finançar determinades activitats totalment prescindibles, quan no reprovables: 21 milions d’euros anuals a les escoles concertades de l’Opus, 5 milions d’euros anuals al Circuit de Catalunya,… per posar alguns exemples.
Costa d’entendre que demani col·laboració econòmica a uns ajuntaments deficitaris un govern de la Generalitat que, mentre retalla en serveis bàsics com la sanitat, l’educació o la dependència no retalli als 215 milions d’euros que anualment paga a les entitats bancàries pels peatges a l’ombra, o que pagui sense cap problema 276 milions d’euros a la concessionària i a un grup de sis bancs per rescatar la fallida autovia C-17…. O que es nega a tenir més recursos oposant-se a augmentar l’IRPF de les rendes més altes o modificar la llei de successions. Costa d’entendre.
Col·laborar a resoldre el greu problema del Taulí pot ser comprensible, però des de les esquerres no podem acceptar que les decisions polítiques es basin en l’estricte pragmatisme, en la resolució dels problemes al marge de les causes que els motiven. Cal explicar, i denunciar també, la política econòmica de doble moral de la Generalitat, que mentre diu no tenir recursos per les necessitats de les persones sí que en té pels lobbis econòmics i financers del país. Del contrari, acabarem donant per bona la desafortunada gestió dels recursos públics de la Generalitat.
