Avui és un dia important per a Catalunya, però també per al conjunt dels catalans i catalanes. Just en el moment en què llegiu aquestes línies, segurament ja es coneixeran les primeres novetats i reaccions de la “transcendental” reunió que avui mantenen els presidents dels Governs espanyol i català.
De la trobada poden sorgir diferents anuncis si bé tots, al voltant de tres escenaris polítics possibles. Tots tres ben diferents: un principi d’acord pel concert econòmic per a Catalunya (més que improbable si hem de fer cas a la història més recent i a les declaracions de les últimes hores d’uns i d’altres); una flexibilització en la negociació per part del Govern central per intentar endarrerir la qüestió en moments de crisi econòmica galopant com l’actual; o bé l’anunci d’unes eleccions catalanes plebiscitàries anticipades. També en aquest cas es podria endarrerir uns dies l’anunci dels comicis amb data per determinar si continuen les negociacions més enllà de la pròpia reunió.
En tot cas i uns dies després de la massiva manifestació de l’11-S crec que ara el que “toca” és reflexionar de forma assossegada. Han estat moltíssimes les reaccions tant en favor com en contra al clam popular català en defensa de l’autodeterminació. Des de Catalunya i des de l’Estat espanyol. Des dels que han assenyalat amb el dit el Govern català i el seu president de fer “la puta i la Ramoneta” fins al debat nacional que s’ha donat a l’entorn de “la carta del Rei” i la seva crida a la preservació de la unitat de la pàtria.
Postures totalment oposades, opinions diferents i més moderades, ball de xifres…
Però si per una cosa s’ha caracteritzat sempre el poble català és pel “nostre seny”, per damunt de les emocions, sovint irracionals. Crec que ara “el que toca” és ser fidels a la nostra identitat, actuar amb serenor, amb seny català, fer caure els murs de la confrontació i teixir nous ponts de diàleg entre tots plegats, polítics i ciutadans. Pel bé tant de Catalunya com del conjunt de la seva ciutadania.
Si ho analitzem amb serenor veiem que el que es demana al carrer s’ha de guanyar a les urnes i, per tant, ara per ara “el que toca” és obrir el debat al carrer de forma clara, sense ambigüitats, que tothom mostri les seves cartes, i el temps i el conjunt dels catalans i catalanes diran i decidiran, si volen que el futur de Catalunya passi per ser un Estat propi o no. Aquest però serà només el primer pas per a l’autodeterminació.
Però no puc acabar aquesta reflexió sense fer referència a un dels “pocs amics” de Catalunya de l’àmbit polític espanyol, l’històric dirigent comunista, Santiago Carrillo, qui ens deixava aquesta mateixa setmana. I amb ell ens deixava un dels més clars exemples d’aposta decidida pel diàleg, per la convivència, per la democràcia. Un exemple que serveix perfectament per il·lustrar el que abans comentava.
Per bé que les paraules són només això, paraules, en boca de segons qui adquireixen una o una altra dimensió, una essència pròpia. Amb permís, faré meves algunes de les seves ja per sempre enyorades paraules per animar-vos a no perdre la il·lusió, a reflexionar serenament, en silenci…, -en essència-, la veu de la nostra pròpia consciència:
Hoy creo en todo lo que creía a los veinte años y tengo, también en esencia, las mismas ilusiones de entonces, pienso que con mayor fundamento todavía. Me producen pena y decepción los que las han perdido”. (Santiago Carrillo).
