ARTICLE D’OPINIÓ
Raquel García i Josep Alavedra
El Pep Domènech (Sabadell 1949 – Barcelona 2025), nascut al carrer Puigcerdà de Sabadell era fill únic, però no descartava la possibilitat que tingués germans. Potser per això, més endavant, a les primaveres àrabs, va decidir tenir una germana: la Blanca Domènech. Es van conèixer a les xarxes, ella argentina, i van decidir ser germans per vida. Un Pep que de petit jugava a un carrer sense asfaltar, entre la plaça del Vallès i la Riereta, on li agradava anar a mirar rates. Com que el dibuix no li anava bé, el seu pare es va preocupar de portar-lo amb el Sr. Rallo per aprendre a dibuixar. No hi va haver manera, però el cuc de voler expressar-se ja estava present. Des de llavors, serigrafia, fotografia i més tard la utilització de l’ordinador el van ajudar amb la mancança del dibuix.
Perquè pel Pep el que era important i interessant de l’art era l’objecte, cosa que en una estada a Venècia, a la Biennal, va veure clar. També el va ajudar amb aquesta descoberta la feina de fotògraf a la impremta dels germans Sallent aquí a Sabadell, on fotografiava molts objectes. Als anys 70 del segle passat, exposicions a l’Acadèmia de Belles Arts, a Granollers, a la Sala Vinçon, entre d’altres, van anar configurant-lo. Sense oblidar els sopars interminables amb la Núria i el Tatum – entre molts altres- i com no la seva companya, la Lola. Perquè com li havia dit el David Graells: de jove s’ha de viure com si no hi hagués demà, i de vell com si tinguessis tot el temps del món. Podem donar fe que ho ha fet!
L’obra que feia era perquè li agradava i el feia feliç, no per provocar -que es pensés això li preocupava. A la Sala Tres de Sabadell on sovint se’l qualificava de conceptual, tot i que ell preferia més la definició d’alternatiu, feia reflexions sobre l’art. Darrerament, es definia com a artista visual i creatiu d’arts plàstiques. Seria llarg anomenar tot el que va fer, per això deixem la Viquipèdia.
Un Pep vivint el seu temps, anarcosindicalista o proper, el Pep dels Campos: VISCA ELS CAMPOS! I el Pep director de la primerenca Escola Illa a la Maternitat, després al Vapor Llonch. Un Pep que els moments difícils trobava la força en els seus fills i la Lola. Un Pep que ens explicava totes aquestes coses en un dia de ràdio. Estàvem en pandèmia, també estava present l’entranyable amic Benet Ferrer que no s’ho va voler perdre. Encara estem embadalits recordant-ho.
Va ser un matí de ràdio d’aquells que et marquen. El Pep ens va regalar fragments de la seva vida, com qui mostra un àlbum de fotos ple de moments extraordinaris. “De petit, jugava a mirar rates -com assenyalàvem més amunt. Ara miro el món amb curiositat”. Una frase que capturava perfectament la seva fascinació per l’entorn i la seva filosofia artística. Trobo l’alegria de viure, deia, “sempre en els meus fills i la Lola. També en aquells petits moment en què et reconeixes en els altres, en la natura o en un objecte bell. Això és el que en manté viu”.
Avui recordem aquell dia amb una barreja de nostàlgia i gratitud. Va ser un privilegi compartir micròfon amb algú que feia de la vida un art i de l’art, un reflex sincer i humà de la seva vida. El Pep Domènech ens va ensenyar a mirar el món amb uns altres ulls. Un Pep que des dels anys 90 del segle passat se’n va anar a viure a Barcelona: a Poblenou. Potser per això demanarem al seu ‘Santet del Poblenou’ que ens acompanyi per si fos el cas.
Gràcies, Pep
