‘Per què no em torno a presentar a síndic de greuges?’, per Jordi Serrano

ARTICLE D’OPINIÓ
Jordi Serrano

Vaig assabentar-me de l’anterior convocatòria a Síndic municipal de greuges de Sabadell pels mitjans de comunicació. Es parlava d’un nou reglament aprovat i d’un sistema obert a la participació.

Vaig buscar el reglament a Internet i vaig pensar en presentar-m’hi. Crec que va ser una bona decisió municipal considerar que calia fer-ho d’una forma oberta i transparent. En la informació als mitjans locals es parlava que es necessitaven 18 vots en primera votació i 16 en segona. Vaig decidir presentar-m’hi.  Vaig elaborar un document que estava construït en tres parts. Una primera d’ideari del síndic, una segona de 14 propostes d’actuació del síndic i una tercera sobre la meva trajectòria professional i associativa.

Al penúltim dia de termini el vaig entrar a registre amb una instància tal i com plantejava el reglament. El dilluns següent vaig trucar al Josep Escartín, per notificar-li la meva decisió. Desprès vaig començar a trucar a representants de tots els grups municipals i vaig quedar amb tots ells. Els vaig entregar el meu projecte, així com als mitjans de comunicació locals. A tots els representants dels grups municipals els vaig explicar el projecte i els vaig proposar que es realitzés un hearing per avaluar la idoneïtat dels candidats. Aquest fet no estava previst al reglament, però entenc que al ser la primera vegada que es feia així calia crear precedents que ajudin i creïn jurisprudència de cara al futur. Efectivament es va fer el hearing i crec que és un gran èxit pel que fa als usos i costums democràtics a la ciutat, ja que és el primer cop que es fa. Cosa que, en canvi, és molt habitual en països amb més tradició democràtica.

Un candidat va renunciar, per la qual cosa en realitat al final hi havia tres candidats a síndic. La junta de portaveus va escoltar i preguntar als tres candidats i va entrar en la fase de debat. Al darrers tres o quatre dies va córrer el rumor que no eren suficients 16 vots al ple en segona votació sinó 17. L’explicació que al final se’m va donar era que 3/5 parts de 27 és 16,2 i que calia arrodonir-ho a 17. A qui m’ho va comunicar li vaig argumentant que canviar les regles de joc als darrers tres dies era una mala praxis política, se’m va dir que era una interpretació del secretari. Bé hi ha diversos comentaris a fer. El primer és que si el secretari tenia alguna cosa que objectar ho havia de fer quan es va notificar als mitjans de comunicació. No ho va fer. En segon lloc, arrodonir una xifra de 16,2 a 17 és una cosa difícil d’explicar. Al meu interlocutor li vaig dir que segurament a l’escola havien suspès matemàtiques. En tercer lloc vaig consultar com es feien aquestes coses  a l’ajuntament de Barcelona, la pràctica és que s’arrodoneixen les xifres, tal i com diu el sentit comú. No té cap sentit demanar 18 vots en primera votació i 17 en segona. Es podrien demanar 18 vots i ja està. I una darrera observació en la llei Municipal i de Règim local de Catalunya en l’Article 56 bis “Síndic o síndica municipal de greuges” es diu que:

El síndic o síndica municipal de greuges és escollit pel ple de l’ajuntament per una majoria de les tres cinquenes parts dels seus membres, en primera votació; si no s’assoleix aquesta majoria, en la segona votació és suficient la majoria absoluta. Correspon a l’alcalde o alcaldessa de nomenar el síndic o síndica municipal de greuges.

O sigui que per una llei de rang superior amb 14 vots n’hi ha prou. Crec que als propers dies haurien d’esclarir com interpretaran aquesta llei. En fi.

Al final l’alcalde -a qui el reglament encarrega especialment aquesta tasca- va decidir que no es portaria cap proposta de candidat al ple de febrer, que era el que preveia el reglament. Se’m va explicar per telèfon, amb l’argument que no hi havia acord entre els grups que sumés 17 regidors.

Crec que no s’han adonat que aquesta decisió seria lògica si el síndic fos un càrrec de confiança política. Però resulta que hi ha un reglament, han optat per obrir un termini de presentació de candidatures i han organitzat un hearing. És a dir una comissió (la Junta de Portaveus) tenia la responsabilitat de valorar la idoneïtat dels candidats. Al meu parer l’únic argument possible per no portar  una proposta al ple és que no hi ha cap candidat que requereixi les condicions establertes. Però hi ha més, caldria que se’ns notifiqués als candidats per escrit i de forma motivada, de la mateixa manera que les candidatures es presentaren per escrit i amb una programa d’actuació. Se’ns ha deixat sense possibilitat de conèixer perquè consideren que no hi ha cap candidat idoni. L’argument que els Grups Municipals de “no ens hem posat d’acord” no és vàlid. El procediment escollit per l’Ajuntament es més un concurs de mèrits o una oposició que la recerca d’un càrrec de confiança. Si es volia fer d’una altra manera no calia un procés de presentació. Cap llei hi obliga. I em sembla una forma desafortunada i poc educada de procedir.

He pogut comprovar que hi ha grups que no volen síndic, crec que diu molt poc de la profunditat de les conviccions democràtiques. Un dels arguments emprats és que amb una oficina tècnica n’hi hauria prou. Aquesta proposta no aguanta una mínima anàlisi ja que un funcionari municipal ha d’escoltar la gent i començar a fer informes contra aquells alts funcionaris o regidors que a l’hora van ser els seus caps i ho tornaran a ser en el futur. És aquesta la raó que el síndic sigui una figura externa a l’Ajuntament i independent. Altres proposen una oficina sota la tutela del Síndic de Catalunya. És a dir, restar categoria a aquesta figura a la ciutat. No em sembla una bona manera de prestigiar Sabadell quan la gran majoria de ciutats de la nostra dimensió tenen síndic.

Hi ha grups que no volen síndic, altres que ja els està bé utilitzar l’absència de síndic per desgastar el govern. Es va iniciar amb un procediment transparent i modèlic però s’ha tancat molt malament.

Tot plegat em fa pensar que potser ni els que governen ni els que pretenen governar en el  futur tenen  massa interès en tenir un síndic realment independent. A mi se m’ha preguntat mil vegades qui em presenta, i he contestat mil cops que ningú. Crec que també el fet d’escriure sobre la ciutat i actuar en ella és un element que es pot girar a la contra en comptes de veure’s com un actiu d’estima  i coneixement de la ciutat. Ara mateix dubto que l’ajuntament acabi per oferir al síndic o síndica municipals els mitjans humans, econòmics i logístics necessaris per realitzar la seva funció.  No entenc però aquestes reticències. L’ajuntament de la ciutat compte amb uns 2.000 treballadors que en general fan la feina amb professionalitat i equanimitat. Però segur que hi ha un 0,0001 per cent de gestions que són errades o millorables. El síndic ha d’actuar en aquests casos que poden ser senzills com un error en una multa, o dramàtics quan tenen a veure amb l’habitatge. No hi ha cap persona ni institució que no sigui imperfecte. Inclosos els candidats a síndics.

Hi ha almenys tres tipus de persones que necessiten ara més que mai d’un síndic. En primer lloc aquells ciutadans més desvalguts que moltes vegades ni coneixen els seus drets ni els serveis que genera la ciutat. I per aquesta gent el síndic pot ser una darrera possibilitat d’esperança. Per tant hi ha una quantitat de gent anònima que necessita imperiosament un síndic. Hi ha el grup d’immigrants que ja porten molts anys a la ciutat però que no tenen drets polítics. Poden arribar a ser diversos milers. I tenim a la ciutat dues persones a la presó, Jordi Cuixart i Carme Forcadell, per causes polítiques i altres imputats per assumptes de consciència.

Ser síndic requereix una dedicació molt compromesa. Si el que es busca és algú mesell i de baix perfil que no posi nerviós a cap dels nostres representants municipals, llavors no haver fet un reglament.

Per tot plegat, he decidit no presentar-me de candidat a síndic. Estic decebut.

Foto portada: els tres candidats a Síndic que no van aconseguir-ho en el primer intent: Sílvia Soler, Jordi Serrano i Lluis Saila. Autor: J.d.A.