ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Revolució és promoure la igualtat social, no l’igualitarisme nominal o l’assistència social. Una revolució planteja un govern social, cooperador amb la societat, no aïllat amb si mateix i les seves “lluites i gestió”. I si l’Habitatge ha de ser un servei públic per a tothom, com ho són l’Escola i la Sanitat, llavors els seus components han de ser precisos.
A l’Escola, tens aula amb continguts reglats, i a la Sanitat, habitació doble d’hospital amb serveis acotats (excloses algunes prestacions, com l’odontologia). L’Habitatge públic seria també per a tothom, però amb regles. Per començar podria ser habitatge dotacional, fins a 50 metres quadrats, prioritats d’accés i lloguer social.
El marc urbà és un escenari clau, perquè aquesta és l’escala bàsica. Ens caldria, per començar, un compromís de municipalització efectiva de tot el creixement urbà pendent, així com de la densificació ordenada que caldrà a l’interior de la ciutat. Sense política de sòl res no és possible. L’actual política d’habitatge d’emergència social no pot substituir l’oferta d’habitatge públic, ja que és només per a persones en situacions extremes, però no respecte aquella gernació que tampoc no pot accedir al mercat. L’actuació benèfica actual és talment com, fa anys, es feien “escoles als suburbis”, o els metges, caritativament, no cobraven algunes visites que feien als barris. No, allò que ens cal és posar les bases d’un sistema universal, com coneixem avui en Escola i Salut.
Podria haver-hi, com en aquests dos rams (i seria positiu), una acció concertada amb el món privat, la qual permetria accions tipus cooperativa, o amb agents sense ànim de lucre, però amb una gestió que llavors incorporaria aspectes que no són de prestació universal. Si 100 joves volen viure plegats al Castell de Can Feu i controlar la substitució dels residents, no ho poden demanar al sistema universal, però podrien fer-ho de forma concertada. A fi de comptes, les ocupacions actuals d’immobles són una gestió totalment privativa, no pas cap model de gestió pública. Algunes poden tenir vocació pública, però cal aclarir-ho i regularitzar-ho en cada cas (pagant lloguer i passant l’immoble a propietat pública). Fa anys, el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC) van fer el pas al món públic. Hi ha, doncs, antecedents. També és possible que alguns d’aquests casos prefereixin ser “estrictament privats” (mantenir-se en la simple ocupació). Però, és obvi que l’enorme crisi social on som demana construir un nou ordre públic respecte la propietat residencial. Aquest és un interessant debat sobre la relació entre sector públic i sector privat.
Un actuació públic/privada minimitzaria riscos. Fer-ho tot des del sector públic és més lent i arriscat davant qualsevol problema d’impagaments, o fallida d’una operació importat. Per contra, diversificar els agents permetria endegar una política molt més potent i massiva que des d’un sol agent públic. L’objectiu 5000 habitatges és podria aconseguir en menys temps i amb majors efectes sobre el conjunt del mercat.
Les actuacions, tan públiques com concertades, es farien sobre sòl públic. Les privades amb un temps limitat de durada (per exemple, 25 anys prorrogables), a partir del qual revertirien al sector públic (sòl i immoble). L’acció pública i concertada implicaria una intervenció positiva, via competència, en el conjunt del mercat immobiliari, en particular sobre els lloguers. Sempre existiria un mercat més car (casa unifamiliar, habitatge gran, pis cèntric…), però les condicions del conjunt del mercat farien accessible l’habitatge a tothom, per una via o altra, talment com existeix en el mercat de l’automòbil: pots tenir cotxe a molts preus, de primera o segona mà, però si el vols de luxe, el pagues. Seria un mercat funcional. I l’IBI (impost de béns immobles), amb determinades desgravacions, hauria de ser un factor complementari de regulació del mercat.
En tot cas, l’objectiu no és l’esperit de Robin Hood, o la “caritat” (concepte present darrera moltes polítiques socials esquerranoses), sinó constituir un servei públic. De la mateixa manera que no hi Sanitat ni Escola només per a l’exclusió social, tampoc no hi ha d’haver una política d’Habitatge separada, sinó que s’ha d’incloure en la general.
La revolució és aquesta: assolir un servei públic universal, no unes actuacions “de lluita”, però minúscules i marginals en el conjunt del sector. Que no és possible? Ho neguem! Hi ha molt marge per on començar en un camí que és a mig termini. Però, allò important és dissenyar bé l’objectiu i adreçar-hi rectament tots els passos. I a la revolució s’hi pot apuntar més gent del que es pugui pensar (vegeu: www.sabadell5000.cat).
