ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
L’ideal dels partits seria la circumscripció única. Una sola llista per partit. Una llista enorme, per exemple de 135 persones, (més suplents) al Parlament de Catalunya, tots en fila i per ordre, decidits per la central del partit. L’elector triaria una marca política, bàsicament personalitzada per un cap de llista (cosa que pràcticament ja fem), campanya única, televisiva i telemàtica. I després pau i glòria.
Aquest supòsit seria la democràcia NO representativa, perquè ens diputats no ho serien de cap circumscripció local, de cap grup de ciutadania, sinó d’una globalitat. El control des de la ciutadania es fa així impossible i la única alternativa seria votar una altra marca la propera vegada.
Això no és representació política, és repartiment de poder sense control ni seguiment.
Ja estem pràcticament aquí, per exemple a la província de Barcelona, amb 85 diputats de 135, quasi dos terços del Parlament (63 per cent). Un diputat representa simultàniament Berga i Barcelona! Pot ser democràtic, per electiu, però no és representatiu i sembla més la Xina que la tradició anglosaxona d’on bevem.
És d’estranyar que els partits es comportin com a simples marques? o que les seves seus locals siguin franquícies?, perquè tot plegat esdevé només política comercial. Fins i tot a les eleccions locals, amb candidats del municipi, es reprodueix gran part del problema, perquè la representació no existeix.
Que ara Juli Fernández, ex alcalde, plegui de regidor és admissible com a renúncia, però que no ho vesteixi com a canvi de càrrec!, Senyal que ser electe era purament instrumental i que les eleccions locals eren un concurs a tot o res: guanyar o perdre, govern o marginalitat.
La manca de territori on exercir la representació implica guanyar-se el càrrec només en la central del partit i en les municipals en la franquícia, en comptes de fer-ho en públic en un debat ciutadà. Les primàries, de ciutat, que no de partit, implicarien un debat més ciutadà i uns personatges polítics més forts, més personals, més compromesos. També això pot contenir vicis i problemes, però la política esdevindria més real, no un simulacre distant, un pur màrqueting.
La partitocràcia, on som ara, allunya la ciutadania i fa de la política una gestió de funcionaris de partit. Aquest panorama també forma part de règim del 78. Amb un gran poder dels partits a les circumscripcions provincials molt poblades i províncies menors sense cap poder comparable. Realment dues categories de diputats. Només si tots els diputats representessin un nombre semblant de votants hi hauria una cambra d’iguals, una veu popular representada amb equilibri. Ara ho tenim tot menys una democràcia representativa. Més aviat és una democràcia per eliminació de la ciutadania concreta en nom de la seva globalitat distant.
Encara pitjor que Catalunya és l’assemblea regional de Madrid: districte únic de 132 diputats, que es proclama molt proporcional quan la proporcionalitat és sempre resoluble i no té que a veure amb la representació. El mateix succeeix a la cambra europea, amb 54 diputats per tot Espanya. Aquest és plenament l’ideal dels partits i de la idea de la “igualtat dels espanyols”: tots enrasats a la baixa.
Això és, la democràcia de les marques comercials: vostè tria una marca dins d’una oferta d’oligopoli que mai no ajudes a crear. Si no l’agrada canviï de marca, però no reclami. És la negació de qualsevol sentit federal possible, suau o fort, en nom de la uniformitat i del poder superior. Tota individualitat, personal o de grup, esdevé perillosa i et fan súbdit anònim i llunyà abans que ciutadà actiu i proper. La suma de tots els partits són com el partit comunista xinès: un cos superior, exercit per funcionaris d’estat, només que allà són discrets i aquí impúdics en llurs lluites. Acabarem desitjant el model xinès?
És una vida política de supermercat: ciutadans esdevinguts consumidors, mai productors.
Tot per al poble, sense el poble. L’essencial del despotisme oriental és la lògica del poder, com, per contra, la representació directa de la base és l’essència de la democràcia moderna.
