ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

Rubalcaba va afirmar que el “volem votar” era un principi imbatible, talment una remoguda de fons. Era el temps que al PSC, amb Navarro i Iceta, verbalitzaven un referèndum a la canadenca, o que el Ciudadano Girauta publicava el llibre “Votaré No”, però no afirmava que la independència no era votable.

Després van venir el 2014 i el 2017 i les conseqüències, entre les quals pegar la gent votant. Tot havia començat abans, quan el 2010, el Constitucional desmuntà l’Estatut referendat i el Congrés claudicà, se supedità i no revalidà amb altres lleis o una reforma constitucional allò que com a expressió de sobirania havia decidit. Zapatero va arribar a expressar la recuperació de continguts via llei orgànica… però la realitat fou que la cambra es va deixar fer a casa seva per un altre òrgan.

Des del 2017 ha vingut un rei que passa de símbol a autoritat (3 d’octubre), la justícia d’estat, sense segona instància, amb sedició sense violència, amb la unidad de la pàtria com a fonament del dret i moltes altres degradacions que arriben avui amb ja defensa de la constitució per part dels que la van negar o directament per la triple dreta, fins arribar a manifestos de militars.

El pendent de degradació de la democràcia suma una dècada que mirada als seus inicis semblava, en aparença, millor assentada que ara. Hi havia una certa convicció compartida, en la qual el principi democràtic va generar una ficció que ha finalment mostrat una realitat de pou profund. Per tal d’enrocar el sistema, els ha calgut eliminar la legitimació del principi democràtic com a fonament general, un principi que no és altra cosa que el reconeixement de l’assentiment popular en la base de l’acció equilibrada dels diferents poders. I, així, el principi democràtic ha estat substituït per un seguit de ficcions: la llei, la maldat dels referèndums, la integritat territorial, la subjecció de la minoria.

El principi democràtic sustentava, ni que fos retòricament, l’equilibri de poders. Per contra, la judicialització de la política significa el desequilibri i la lluita de poders i l’adveniment d’un principi jeràrquics entre ells. I així, desfermat el sistema, aquest davalla pendent avall.
I en endavant, doncs, el sistema democràtic no es recuperarà sense fer passos enrere, perquè una ruptura de règim és inversemblant però no la seva degradació continuada. Només desescalant enrere pot haver-hi llum. En aquest sentit, els indults als presos polítics són pedaços útils però insuficients. La democràcia a Espanya només podrà fer camí amb una amnistia, que li cal més al sistema espanyol que als propis catalans, si realment vol caminar. Ni l’economia, ni l’equitat territorial, ni un consens públic poden assentar-se sobre la degradació actual, la qual és el resultat del “a por ellos”.

Justícia, monarquia, equilibri territorial… tot fa fallida amb l’aparença d’enrenou circumstancial quan allò que és en crisi són aspectes autènticament estructurals. Catalunya i l’independentisme, rebregats per l’estat, van obrir la caixa dels trons. I ara tot fa fallida sense un final d’estabilitat.

Les lleis catalanes de setembre del 17 van ser una errada política, però la Cort en fa de continuades i sistemàtiques per acció i per omissió. El discurs de la centralització augmenta, Espanya és Madrid, cort i economia, totalitat política. Els fonaments morals que mínimament la transició havia suposadament assentat es trenquen pels aires i al conflicte català s’afegeixen els efectes de crisis aportats per la pandèmia.

Només la legitimitat del principi democràtic, allò reclamat fa una dècada, podrà assentar novament una moralitat política. Moralitat que començaria per l’amnistia, el reconeixement i la indemnització als presos, sense caure en un capmàs d’esborrar el passat i deslliurar de culpa jutges, ministres i alts càrrecs responsables d’haver fet de justiciers i haver colpejat el poble votant.