ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbananista
1- Espanya és una monarquia constitucional, no un Estat constitucional (llegiu: J. Pérez Royo). No tenim un Estat amb rei, sinó un rei amb estat.
2- La sobirania no rau en el poble (la gent) sinó en el Congrés, la representació anul·la allò representat. Per contra, amb aquest reconeixement les minories serien respectades i es faria un exercici permanent de diàleg i d’integració. El dret de les minories, l’autodeterminació,… es deduirien del principi democràtic, per més que es respectés la competència del Congrés per als canvis constitucionals. Corol·lari: les minories se subjecten sempre a la majoria, la Cambra respon, de dalt a baix, a la unitat monàrquica.
3- Dos partits d’Estat administren la sobirania i el propi Estat (PP i PSOE). El motor polític espanyol de fons són les raons d’Estat, no les polítiques dels governs en base a una representació parlamentària. Corol·lari: només tres anys després de la constitució, el 23-F del 1981, el rei es reuneix només amb els partits d’Estat i apareix la LOAPA.
4- Espanya vol dir ‘Castella’. Un canvi de nom per al ple exerceixi de domini. L’idioma ‘espanyol’ és el castellà. Espanya (Castella) només cap al cap de Castella, com deia Ortega i Gasset (obvi, per tautològic). La substitució del concepte anul·la les altres espanyes, que passen a simple folklore. Castella, des del 1500 i perdut Portugal, exerceix en base a diferenciar-se de Catalunya i el món català. Corol·lari: el castellà és llengua amb més drets. Mai el xoc ha tingut síntesi, l’anticatalanisme és estructural en una mono cultura que es vol superior.
5- Espanya es fonamenta en els resultats militars: respecta tant el pacte de Bergara amb els bascos, com la derrota i la Nova Planta als països catalans. Els bascos mantenen una relació confederal amb l’Estat i fins hi tot poden confederar-se amb Navarra, mentre que als països catalans els queda prohibit.
6- La divisió i l’equilibri de poders esdevé anarquia i jerarquia. Els contrapès entre divisió i equilibri només se sostindria en una cultura democràtica sòlidament construïda. Els poders no han de ser “independents” (per més que el jutges, com tot professional, ho siguin), només han d’estat dividits i en equilibri. No es promou la divisió sinó l’anarquia de poders, la qual es jerarquitza per raons d’Estat i posa al capdamunt el Suprem, el Constitucional, l’Executiu… segons calgui en cada cas.
7- El Senat és la cambra anti territorial. La seva funció efectiva és només aplicar l’article 155 i negar tot debat, tot estudi, tota objectivació, tota consideració territorial. Corol·lari: no es dissoldrà mai perquè és l’arma interventora final.
8- La mutació constitucional és la via de la seva evolució, mai la reforma formal. La mutació constitucional parteix del capgirament de conceptes: autonòmic vol dir supeditat, solidaritat vol dir abús… i de la inversió de principis: l’equitat queda negada per la igualtat, aquesta per la uniformitat, la qual queda sostreta per la radialitat i aquesta, finament, per la centralitat, com veiem en l’Espanya radial, el finançament autonòmic… Però, la mutació més sistemàtica l’exerceix el Tribunal Constitucional: quan diu on la Constitució diu “A” vol dir “B”. Corol·lari: la Constitució és irreformable, perquè demanaria que lletra i sentit s’avinguessin i això, a questes alçades, és impossible. Corol·laris: l text inicial era molt més sòlid del que ara es faria.
9- Madrid és l’Estat. La cort anul·la el país, Castella és, finalment, sols Madrid. El centre despoblat només queda discutit per una perifèria que es vol limitada i a la qual s’estressa sense límits. Corol·lari: l’Estat és auto referent. L’Estat vol construir la Nació però, al final, l’Estat només es construeix a si mateix.
10- Del ‘patriotisme constitucional’ al ‘liberalisme cosmopolita’, l’argumentari del viratge. La deriva demana vaixell i capità (FAES, Aznar) i cal una subtil i potent construcció ideològica per a realitzar la gradual subversió de conceptes i mantenir en ordre el permanent cop d’estat. La ‘Unidad de destino en lo universal’ esdevé actualment el Dret basat en la unitat territorial. Corol·lari: el toc liberal és imperial, el cosmopolitisme és excloent i superior.
En síntesi: la forma Estat (poder, institucions, lleis…) condicionen la vida material de la població. I aquest Estat en crisi econòmica (deute, ocupació de poc nivell, distanciament respecte el centre d’Europa…) malmet les condicions materials de la gent, només vol perpetuar-se i està disposat a la degradació material i de les llibertats.
