ARTICLE D’OPINIÓ
Carmel Montllor, militant del PSC

El creixement de partits d’extrema dreta a tota Europa ha plantejat la necessitat de fer un front comú de la resta d’organitzacions polítiques i de la societat en general per defensar la convivència ciutadana i evitar posar en risc el propi sistema democràtic, però això no justifica la utilització poc encertada de termes com “feixisme” i “llibertat d’expressió” per part de determinats partits que s’autodefineixen com antisistema.

Si analitzem el concepte feixisme podem veure que etimològicament té dos significats:   

1. Com ideologia el feixisme és un sistema polític autoritari que apareix el 1922 a Itàlia amb Benito Mussolini i que es caracteritza per lideratge carismàtic, nacionalisme radical, imperialisme, corporativisme i totalitarisme, i que es constitueix com alternativa al liberalisme, la democràcia i el socialisme.
2. Des d’un punt de vista més genèric i funcional, el feixisme es defineix com a tota actitud autoritària, arbitrària, violenta o discriminatòria que s’imposa a una persona o a un grup.

La forta càrrega política del concepte i l’ambivalència de la doble definició, ha implicat que determinats partits de l’esquerra radical abusin de la seva utilització i el facin servir com a instrument de desqualificació de l’adversari polític, de la mateixa manera que els partits de dretes ho fan amb el terme comunisme, la qual cosa comporta el risc de desvirtuar el seu significat i de no aprofundir en les causes del malestar social que porta a una part de la ciutadania a votar opcions d’extrema dreta.

En els països occidentals, la democràcia parlamentària va començar a perdre força quan a nivell mundial es van imposar la globalització econòmica i les teories neoliberals i es va obviar el sentit de la frase d’Adam Smith quan deia que “una economia rica ha de fer rica a la seva població”. El predomini de l’economia sobre la política i de l’interès individual sobre el col·lectiu ha portat a l’afebliment de l’estat de benestar, a la deslocalització d’empreses i a la pèrdua de llocs de treball sense compensacions equitatives i sostenibles en el temps, afectant de ple a treballadors i treballadores del sector industrial, que, integrats en l’àmplia classe mitjana, havien millorat les seves condicions de vida. L’empobriment i la manca de perspectives de futur de moltes persones, especialment dels joves, ha implicat la disminució de la confiança en el sistema democràtic i la crítica als representants polítics per la seva incapacitat per trobar solucions. Aquesta situació s’ha agreujat pels nivells elevats de corrupció i per la mala gestió de l’augment dels moviments migratoris.     

Davant d’aquest entorn tan negatiu, els partits d’extrema dreta identifiquen de forma correcta les raons del malestar social, però manipulen les mesures que s’han d’adoptar, perquè proposen solucions simples i populistes a problemes d’una gran complexitat i perquè culpabilitzen els més dèbils, especialment els immigrants, que en realitat són la baula més feble d’un sistema econòmic globalitzat sense control polític per equilibrar les desigualtats que genera.

Aquesta realitat ens ha de fer ser curosos alhora d’afrontar políticament el creixement de l’extrema dreta i no abusar del concepte de feixisme com a desqualificatiu genèric, perquè una part significativa dels votants de partits d’extrema dreta ho són només per despit envers la classe política, que consideren incompetent per resoldre els problemes que afecten a la seva vida quotidiana.   

Si en termes similars ens referim al concepte de llibertat d’expressió, cal establir un criteri objectiu i ben fonamentat jurídicament per clarificar què s’entén per incitació a l’odi i aplicar-lo de forma equitativa. Si tothom ha d’acceptar com a llibertat d’expressió que en el context d’una cançó el raper Pablo Hasél defensi el terrorisme o parli de líders polítics amb frases com “mereix que exploti el cotxe de Patxi López” o “que algú clavi un piolet al cap de José Bono”, el partits de l’esquerra radical també han d’acceptar, per exemple,  que en el context d’una homilia el bisbe de Solsona digui que “l’avortament és el genocidi més greu i terrible de la nostra humanitat” i no pretendre imputar-li un delicte d’incitació a l’odi amb l’argument que banalitza l’holocaust nazi. Aquestes declaracions es poden considerar políticament reprovables, però estan emparades també per la llibertat d’expressió, perquè a més a més el bisbe en cap moment parla de l’holocaust, ni afirma que no sigui un crim de lesa humanitat.

Per fer front al discurs de l’extrema dreta s’ha de construir una estratègia basada en els següents punts:

1. Buscar solucions justes i equitatives pels problemes que provoquen rebuig entre la població cap a  la classe política i que tenen l’origen en l’increment de les desigualtats per la mala gestió de la globalització i pels efectes negatius de la crisi econòmica del 2008 i de l’actual generada per la pandèmia del coronavirus.
2. Reforçar els valors democràtics a nivell educatiu i construir un discurs ben estructurat i en positiu per contrarestar el de l’extrema dreta, aportant arguments i xifres i explicant que es fa per revertir la situació.
3. Utilitzar els conceptes feixisme i llibertat d’expressió de forma objectiva i no com recurs fàcil per insultar als que pensen diferent. 
4. No establir pactes polítics de govern amb partits d’extrema dreta, no forçar cordons sanitaris en les institucions que puguin qüestionar la legitimitat democràtica i evitar les provocacions, com seria, per exemple, boicotejar els seus actes amb agressions verbals i físiques, perquè aquestes actuacions no fan altra cosa que reforçar el seu discurs. N’hi a prou en seguir l’evolució electoral del Front Nacional a França en els darrers vints anys per entendre aquesta argumentació.

Per rebatre a l’extrema dreta calen polítiques públiques redistributives, arguments ben fonamentats i aplicació adequada de la llei, perquè com explicava John Maynard Keynes referint-se a la crítica situació d’Europa en el període d’entreguerres del segle passat, “en una democràcia són les condicions persistents de frustració i de penúria de una part significativa de la població les que obren les portes al feixisme”.    

Foto portada: un fragment del cartell Aixafem el feixisme, de Pere Català Pic.