‘Quina seguretat per l’esquerra?’, per Javier Garrido (Podem)

ARTÍCLE D’OPINIÓ
Javier Garrido, membre de Podem Sabadell.

Podem caracteritzar el rol de la seguretat al tauler polític, en el decurs del darrer mig segle, com un parany que, periòdicament, la dreta posa a l’esquerra.

La seguretat havia estat tradicionalment distribuïda entre una infinitat d’autoritats locals, però durant els segles XIX i XX els estats van anar centralitzant la gestió de les activitats de vigilància, detenció, investigació, sanció i empresonament, fins que la codificació del Dret penal va acabar de donar forma a una nova normativa estatal única. A més a més, durant la segona meitat de segle XX, en paral·lel a la construcció de l’Estat de benestar, els governs van anar desplegant polítiques publiques orientades a la rehabilitació dels presos i a la correcció de les desigualtats socials, en allò que la ciència de l`administració ha anomenat ‘Penal Welfare State’, un concepte que insereix la seguretat en una agenda social més àmplia.

A partir dels anys 1970, però, la seguretat va saltar a l’arena política, amb motiu de l`augment de la delinqüència i del desarmament teòric profund que el maig del 68 va suposar per a l’esquerra. La dreta va descobrir, gairebé a l’atzar, que si aconseguia posicionar l`opinió pública en favor de l’augment de les capacitats repressives de l’Estat, el triomf a les eleccions estava gairebé garantit. Així, des de Ronald Reagan fins a Nicolas Sarkozy, passant per Xavier García-Albiol, la dreta ha fet servir el seu discurs sobre la seguretat com una vareta màgica que li permet guanyar eleccions i ara que som a punt d’entrar en la tercera dècada del segle XXI, cal preguntar-se si aquesta tendència pot ser revertida.

Diguem-ho clar: cal una evolució de l’esquerra respecte als seus posicionaments clàssics sobre la seguretat. Karl Marx assenyalava que una màquina de filar és una màquina de filar i que només en certes condicions es converteix en capital i en explotació, en lloc d’en un simple mecanisme per estalviar treball a l’home i a la dona.

Nosaltres pensem que una proposta de política sobre seguretat típicament d`esquerres hauria de comportar vàries fases. En primer lloc, la prevenció, que ha de ser l’eix sobre el qual tota política de seguretat d’esquerres s’articuli. En aquest punt hi haurien enormes diferències amb la concepció securitària de la dreta, perquè la formació, les polítiques socials, etc… també han de ser concebudes com a polítiques de seguretat. En segon lloc, la dissuasió de la presència policial sobre el terreny, que en una tradició d’esquerres hauria d’adoptar la forma de policia de proximitat. En tercer lloc, la sanció. En aquest sentit, una part important de l’esquerra té problemes per admetre que la sanció ha de ser aplicada, però cal que sigui aplicada de manera immediata i exemplar, alhora que proporcionada al delicte i amb una vocació clarament adreçada a la reinserció. I, finalment, en quart lloc, la reparació que tota societat digna deu a les seves víctimes, en aplicació del tercer valor de la Revolució Francesa: la fraternitat.

Ens referim, doncs, a una concepció de la seguretat entesa com a cadena solidària davant de la noció dretana del reforçament de l’acció purament repressiva. Dos tipus d’arguments, però, són utilitzats per l’esquerra per tal replantejar-se o fins i tot oposar-se al reforç de les polítiques de seguretat. Un, de més mundà: que la despesa social, l’educació, la sanitat, etc…, serien polítiques prioritàries. En un context de constitucionalització de les limitacions de despesa pública, el polític d’esquerres es veuria abocat a prioritzar l’educació i la sanitat sobre les polítiques de prevenció del crim. En segon lloc, la doctrina heretada del Maig del 68, “prohibit prohibir“, continguda en l’obra seminal Surveiller et punir (Vigilar i castigar), de l’estructuralista francès Michel Foucault, una de les més completes biografies del poder que s’han escrit mai i amb gran influència en les posicions polítiques de tota l`esquerra, malgrat que en la seva part normativa faci propostes tan pintoresques com eliminar la fórmula del Tribunal de Justícia o suprimir la distinció entre culpable i innocent en els textos legals.

Deia Confuci que la inseguretat és pitjor que la pobresa. Mario Bunge al seu manual Filosofía Política parla de la seguretat biològica individual com un dret seminal que permet gaudir de la resta de drets i llibertats. Allò que ens indiquen els contextos de forta polarització al voltant de la seguretat és que una part de la població assumeix que sense aquesta seguretat biològica no és possible gaudir de la resta i que aquesta protecció només es pot produir amb la intervenció de l`Estat. En llenguatge de la Teoría de l`Estat, la seguretat és una funció regaliana. Parafrasejant a Marx, un tribunal de justícia és un tribunal de justícia i un cos de policia un cos de policia. Només en certes circumstàncies esdevé un instrument a través del qual els rics tanquen a la presó als pobres.

La tasca de l’esquerra, contra la tradició foucaultiana, hauria de ser defensar la policia i els tribunals de justícia davant la dreta. L’esquerra no pot seguir regalant a l’adversari allò que és digne de ser defensat, perquè la conseqüència és l’expulsió, no només de la centralitat política, sinó del llegat de la Il·lustració. És una dinàmica ruïnosa mitjançant qual la dreta s’apropia de Rousseau, de Kant, de Montesquieu, de Locke i de Voltaire. En la seva lluita abstracta contra tota forma de poder, autors com Louis Althusser arriben a posar a la diana a l’escola pública estatal. Quan a Foucault se li va preguntar: “I, llavors, què fem?”, la seva resposta retrata tota l’esquerra contemporània: “No tinc una fórmula, ja se’ns acudirà alguna cosa”.

No es tracta de reduir tribunals i policia a ser simples departaments repressors del Capitalisme sinó de salvar els tribunals de justícia i la policia del Capitalisme. Només llavors l’esquerra haurà començat la seva senda cap a la centralitat del tauler. Quan començarà aquest aggiornamento? Potser el dia que l’esquerra es cansi de perdre? Mentrestant, més Mario Bunge i menys Michel Foucault.

Comments are closed.