Micro de Ràdio Sabadell. Autor: David B.

‘Ràdio Sabadell’ té mala peça al teler’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

L’estrena de JM Benaul com a nou Director de la Fundació Bosch i Cardellach a Ràdio Sabadell amb la pregunta de perquè dissenteix de la seva existència com a emissora pública ha estat una estrena polèmica. Notable pels pronunciaments suscitats: “que si la radio acompanya, que cal com mitjà públic… que si Benaul ha de dimitir per aquesta opinió”, etc, etc.

En un marc obert d’opcions i en una situació sense criteris ni prioritats tot seria possible i totes opcions respectables, però no estem en aquest buit. La subvenció a la ràdio s’ha de situar en un marc transparent de prioritats públiques i de cooperació amb les entitats de la ciutat.

El criteri de si ha d’existir, o no, un mitjà públic subvencionat no és irrellevant. Perquè, doncs, no és subvencionable en paper, o per internet ? I sí per ones hertzianes ? Potser pel populisme que la ràdio arriba a qui no llegeix? I perquè, a més, la ràdio reparteix un quinzenal de paper gratuït? Si aquesta ràdio no costés, o fos a un cost raonable, podríem discutir i assumir totes les opcions i la diversitat que calgués, però la realitat és que la ràdio és una prioritat molt cara. Amb xifres 2016, de meitat de l’actual mandat municipal, la ràdio ens costa 665.000 euros i els hem de comparar amb els 1,2 milions del total de la resta de subvencions al conjunt de totes les associacions de tota la ciutat en tots els camps. Són 478 subvencions, amb una mitjana de 2.019 euros, la més gran de les quals no arriba al 18 per cent de l’aportació a la ràdio. Aquesta és per a l’SCAI (un servei per a immigrants) amb 115.000 euros i destaca molt sobre la resta. No és un desequilibri, és una immoralitat.

Que potser han de créixer més les altres subvencions socials? És indubtable, però ni així seria possible establir un marc de coherència dins del qual els 665.000 de la ràdio fossin assumibles. Sense un recte model de govern de ciutat tot és possible, tot és acceptable, però dins d’uns determinats principis rectors és inviable. Una positiva cooperació amb la societat no precisaria l’existència d’un mitjà públic, que no aporta cap fet diferencial respecte la resta de mitjans, sinó que allò que caldria per part municipal seria quedar-ne al marge i, simultàniament, ajudar totes les entitats en conjunt, en el marc d’unes d’aportacions a la societat que fossin equilibrades: cultura, serveis socials, tercer món, associacionisme,… etc., com, per exemple, ens ensenya Terrassa amb una positiva lliçó que ens posa vermells de vergonya.

Hi ha, però, un model alternatiu i és el que s’ha seguit per part del nostre govern: prescindir de la societat, seguir la inèrcia rebuda, com és prioritzar la ràdio per damunt de tota altra activitat social amb interès públic i, finalment, fer “participació popular” en obres per votació (amb els coneguts èxits assolits).

La ràdio hauria de funcionar com fan els altres mitjans i amb els ajuts de qualsevol entitat social (als quals podrien competir també els altres medis), ni més ni menys. Amb la ràdio tenim un problema o, més directament, la ràdio té el problema d’un privilegi injustificable.

De moment es condemna el missatger.