Vaig llegir amb atenció l’article d’Antoni Dalmases ‘De monstres i gramscis retrògrads‘ (dins la secció ‘Calendari particular‘), on divideix a qui s’oposen al projecte independentista en dues grans categories.
En primer lloc, els monstres, reservada als nacionalistes espanyols, del PP a Ciutadans, a qui acusa de construir una mena de casa dels horrors. En segon lloc, els gramscis retrògrads, aquells que des de l’esquerra i el marxisme critiquen el procés secessionista i descrits com una mena de fòssils, instal·lats en un parc juràsic postsoviètic.
No sé per què, però m’he sentit al·ludit per aquesta caracterització. Potser degut a l’àmplia influència que ha exercit sobre mi tant el pensament com la figura ètica d’Antonio Gramsci (1891-1937). Un home que va elaborar la seva obra teòrica, Quaderni del carcere, en unes condicions excepcionalment dures: patint una greu malaltia, empresonat pel règim feixista de Mussolini i aïllat del moviment comunista on triomfava l’estalinisme.
Malgrat aquestes enormes dificultats, Gramsci va saber descobrir el funcionament dels aparells d’Estat i de les institucions burgeses (escola, mitjans de comunicació, art i literatura…), que reprodueixen unes pautes ideològiques que responen als interessos polítics i econòmics de les classes dominants i actuen com a factors de legitimació de la seva relació de dominació respecte a les classes dominades. Els revolucionaris havien de plantejar la lluita d’idees en tots aquest terrenys, per tal de bastir una hegemonia ideològica alternativa a les capitalistes. Només quan l’esquerra assoleixi aquesta hegemonia, després de una llarga guerra de posicions, podrà plantejar-se la pressa del poder o hegemonia política i econòmica.
Voldria treure de dubtes al senyor Dalmases sobre el significat del terme ‘burgès’, que ell aplica a “tothom qui viu en un burg, paga terminis, va en cotxe, mira d’aguantar la feina, etc”. Per a mi, burgès o capitalista és el propietari dels mitjans de producció que donen o no feina a l’altre part de la població, els assalariats que només tenen la seva força de treball intel·lectual o manual per a vendre a canvi d’un salari. Ja sé que es tracta d’una terminologia que, des de la implosió de la URSS, ha estat atacada, satanitzada i ridiculitzada. Ja sé que, en la neollengua políticament correcta dels nostres dies, són paraules maleïdes i ara el que es porta és l’angelical apel·latiu ‘d’emprenedor’…
Ara bé, tornat el nucli de debat. El que sembla que més empipa al senyor Dalmases és aplicar les eines teòriques de Gramsci a la composició de classe del moviment independentista. A parer seu, no hi classes socials, sinó “un poble, el gran gruix actiu d’un poble, unit per una idea esperançada” que vol “construir un futur millor”. Certament, l’anàlisi marxista desmunta aquesta noble aspiració a la unitat mística, a la comunió del poble, sense fissures i divisions, precisament quan la crisi econòmica produïda pel capital financer està incrementant les desigualtats socials i la pobresa fins a extrems que clamen al cel.
Dalmases té tota la raó quan afirma que la llibertat dels pobles i les persones és un dels signes d’identitat de les esquerres. Certament, la part nacionalista/sobiranista de la ciutadania de Catalunya té el dret de reclamar l’exercici del dret d’autodeterminació. Una demanda que, vagi pel davant, considero justa i legítima. Ara bé, el que no pot pretendre el senyor Dalmases és que tots els catalans siguem independentistes i encara menys expulsar simbòlicament de la nació a aquells que discrepen de l’objectiu de l’Estat propi. Justament, una de les bases de la llibertat política és permetre la lliure expressió i difusió de les idees dels qui no pensen com nosaltres.
L’anàlisi de la composició de classe del moviment nacionalista no busca posar pals a les rodes a l’il·lusionant projecte, ni deformar la realitat, ans al contrari, contempla la realitat des d’un altre punt de vista que, per l’agressiva reacció del senyor Dalmases, sembla ser qüestiona alguns dels axiomes més preuats del moviment sobiranista.
Des de la meva perspectiva, no m’il·lusiona un projecte de país que manté intactes les estructures de dominació ideològica, social, política i econòmica del capitalisme, on l’únic que canviaria seria el passaport i els signes de la identitat nacional.
Un procés que obre les portes a la confrontació amb l’Estat espanyol i pot provocar el conflicte identitari a l’interior del país per la qüestió de les pàtries que tantes tombes ha omplert a Europa. I amb això no vull atiar la por, ni escampar el terror, sinó apuntar a les conseqüències lògiques del procés sobiranista.
Utopia per utopia, prefereixo apostar per una república federal ibèrica on tots els pobles d’aquesta pell de brau que deia Espriu convisquin en un pla d’igualtat i fraternitat. Un nou règim que on l’Estat sigui un dels instruments dels treballadors i treballadores per construir un nou ordre social on la riquesa i el poder no estiguin en mans d’una ínfima minoria, sinó que siguin el patrimoni col·lectiu de tota la ciutadania.
