Foto portada: un votant, aquest diumenge. Autor: David B.

Rèplica d’Antonio Santamaría. ‘¿Revolució democràtica o mobilització nacionalista?’

ARTICLE D’OPINIÓ
Antonio Santamaría.

Rèplica d’Antonio Santamaria a Jordi Serrano

Una de las más sorprendentes revelaciones de toda la guerra (Primera Guerra Mundial), fue la facilidad con que la técnica moderna y la sugestión de las masas permite a un gobierno hacer creer todo lo que él quiera a un pueblo medianamente inteligente, con una base individualista y democrática”.
Morrison y Commanger. El crecimiento de la República americana (1942)

Comença Jordi Serrano les seves Reflexions sobre Catalunya afirmant que està quasi totalment d’acord amb el regidor de la Crida per Sabadell Lluís Perarnau amb la polèmica que va mantenir amb la meva persona sobre la situació política a Catalunya. Un posicionament gens estrany per part de qui sempre s’ha arrenglerat amb el poder municipal de torn independentment de seu color polític.

Serrano qualifica de ‘revolució democràtica’ al moviment secessionista. Una caracterització molt discutible, doncs implicaria que Espanya és una dictadura i acusant implícitament aquells que no la recolzem de no ser demòcrates. En realitat, ens trobem davant no d’una revolució -a la vista de la tova reacció de les autoritats catalanes i la base social del moviment davant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució-, sinó d’una mobilització nacionalista, com ell mateix reconeix unes línees més avall quan parla de “moviment d’emancipació nacional”.

Aquesta suposada revolució resulta ben poc democràtica, si ens atenem a la manca de respecte a les més elementals normes del parlamentarisme democràtic en l’aprovació de les lleis del referèndum i transitorietat. O de la manera que es va investir un president de la Generalitat que no va concórrer a les eleccions com a tal sinó com número tres per Girona. O com a meitat del mandat es canvia el programa electoral i l’acció de govern es centra en un referèndum que no figurava en el programa o s’analitza el comportament partidista i sectari dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat o de com es valida un referèndum d’autodeterminació sense cap garantia democràtica… En fi, la llista podria ser molt més llarga. El moviment independentista invoca els principis democràtics quan aquests afavoreixen la causa nacional i els menystenen quan són un obstacle per aquesta.

En realitat, es tracta d’un moviment nacionalista que persegueix la independència i que connecta amb els neonacionalismes econòmics i identitaris que recorren Europa. Prova d’això rau en què els suports internacionals més significatius de l’independentisme català són el partit xenòfob flamenc N-VA, els ultradretans de la Lliga Nord italiana o el partit dels autèntics finesos. Justament, el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, en el debat sobre la qüestió catalana després de l’1-O, qualificà de moviment independentista català de “nacional-populista”.

Sobre la qüestió del nacionalisme espanyol li haig de fer algunes puntualitzacions. El franquisme no va crear el nacionalisme espanyol, que existia abans de la dictadura de Franco. El que va succeir, com explica la hispanista Immam Fox, és que el règim franquista s’apropià dels signes de la identitat nacional espanyola en una operació que qualifica de “reinvenció d’Espanya”. Ara bé, Serrano té part de raó sobre la dificultat de construir un sentiment nacional espanyol plenament democràtic, degut a que a la Transició s’implantà la llei d’amnèsia històrica respecte a les riques tradicions liberals, democràtiques, socialistes i anarquistes espanyoles i no es modificaren els símbols de la identitat nacional com la bandera, l’himne o la festa nacional contaminats pel franquisme.

No sembla que Podemos estigui en disposició de solucionar aquest problema atesa la seva subordinació als plantejaments dels nacionalismes perifèrics i a la manca d’un projecte propi d’abast estatal com recentment ha denunciat la seva dirigent Carolina Bescansa. Al meu parer, només la recuperació dels símbols i tradicions republicanes podria solucionar aquest problema. Malauradament, el moviment independentista està contribuint a revifar els pitjors aspectes del nacionalisme reaccionari espanyol, en la diabòlica lògica d’acció/reacció pròpia dels conflictes identitaris. Catalunya havia jugat un paper clau en les transformacions socials i democràtiques a l’Estat espanyol durant la Segona República i la Transició. Ara ha declinat de fer aquest paper per apostar per un moviment secessionista que no contribueix a transformar Espanya i que està provocant profundes ferides en la societat catalana. A més, amb l’elevat risc d’aposentar al PP i reforçar la monarquia com a garants de la unitat nacional.

Allà on Serrano es mostra més lluny de la realitat és respecte a la caracterització sociològica del moviment independentista. Com ens va ensenyar Eric Hobsbawm, la base social dels nacionalismes sense Estat europeus són les classes mitjanes. Ni l’alta burgesia, amb nombrosos vincles econòmics i culturals amb la resta d’Espanya, ni la classe treballadora en gran part procedent de la immigració procedent del sud de l’Estat, recolzen el projecte secessionista.

Ara bé, com és típic en els ideòlegs, o aspirants a ser-ho, del nou independentisme de masses quan un fet no encaixa en el seu relat troben la solució en negar-ho. Així, com en el seu esquema ideològic s’ha de tractar d’un moviment interclassista, s’ha de forçar la realitat per tal de fer-la encabir en la seva narrativa. D’aquesta manera, s’arriba a l’increïble afirmació que l’únic nacionalisme burgès a Catalunya és l’espanyol, en una mostra aberrant de contorsionisme ideològic. ¿Com explicar llavors el suport de patronals com Pimec i CECOT a la independència? Segons afirma Serrano “tots els burgesos estan a Madrid”, com si no haguessin burgesos ben catalans que fossin independentistes. I si no coneix a cap no m’importaria presentar-li uns quants.

L’autor intenta replicar al fet que en Badia de Vallès -el municipi amb la renta més baixa del Vallès- la participació al l’1-O fos només del 19 per cent i a Matadepera amb a renta més alta fos del 65,25 per cent. Per això, compara aquesta dada amb la participació en el referèndum de la Constitució Europea (34 per cent) i de l’Estatut (35 per cent) que foren els de més baixa participació al conjunt de Catalunya; però ens amaga tramposament que a les generals del 2015 la participació a Badia del Vallès fou del 70,7 per cent. Segons la seva fal·laç argumentació, l’abstenció en aquest municipi hauria d’haver estat molt superior per raons “culturals i de renda” com afirma agosaradament.

A més, altres dades objectives demostren el caràcter mesocràtic del moviment secessionista. A les eleccions dites plebiscitàries del 27 de setembre del 2015, on la qüestió de la independència centrà el debat polític, al Centre (districte 1) les forces secessionistes, on resideixen les classes altes i mitjanes, gaudiren d’una clara majoria del 65,37 per cent (JxSí, 55,03 i CUP 10,34). Tanmateix, als barris del nord (districte 3) només obtingueren el 17,89 per cent (JxSí, 12,77 i CUP 5,12) i a Torre-romeu (districte 7), el seus suports foren del 14,22 per cent (JxSí, 10,18 i CUP 4,04). Continuo, doncs, demanant una explicació racional d’aquest comportament i no com fa Serrano d’afirmacions retòriques, ideològicament interessades i sense cap fonament empíric.

Si el trilerisme polític ha estat una constant en les argumentacions dels ideòlegs de l’independentisme de masses, i Serrano ens ofereix una bona mostra d’això, l’altra característica és la desqualificació, quan no directament l’insult a l’adversari. D’aquesta manera, la meva denúncia respecte a com les màquines nacionalitàries estan fracturant la societat catalana, és vista per l’autor com a un ‘problema psiquiàtric’, en una prova de la seva finezza intel·lectual i de la qualitat democràtica del moviment que defensa, doncs almenys no em tracta planerament de boig.

Afirma Serrano amb un to condescendent i des d’altura que confereix una pretesa superioritat moral, que entén la meva desubicació ideològica per no sumar-me a aquesta magnífica revolució democràtica. En realitat, en la seva rèplica realitza un moviment de reubicació ideològica on abandona els principis de l’esquerra republicana i federalista per apuntar-se als nous dogmes del nacionalisme petitburgès, hegemònic entre les classes mitjanes i formatejades ideològicament durant el pujolisme.

L’autor pregunta per què “no pot haver una aliança intel·ligent entre republicans catalans i republicans indepes?” La resposta és ben simple. Si uns reivindiquem la regeneració, l’aprofundiment democràtic i l’ampliació dels drets socials al conjunt d’Espanya, l’objectiu dels altres és la separació de l’Estat per a construir una república concebuda únicament per a servir els interessos socials i identitaris de les classes mitjanes.

En aquest sentit, voldria citar les paraules de Manuel Azaña en el discurs que va pronunciar, el 27 de març de 1930, en la visita a Catalunya d’intel·lectuals castellans en suport de la llengua i cultura catalanes:

Porque muy lejos de ser irreconciables, la libertad de España y Cataluña son la misma cosa. Yo creo que esta liberación conjunta no romperá los lazos comunes entre Cataluña y lo que seguirá siendo el resto de España. Creo que entre el pueblo vuestro y el mío hay demasiados lazos espirituales, históricos y económicos para que un día, enfandándonos todos, nos volviésemos de espalda como si jamás nos hubiéramos conocido. Es lógico que en tiempos de lucha establezcamos el inventario cuidadoso de lo que nos separa; pero será también bueno que un día nos pongamos a reflexionar sobre lo que verdaderamente -no administrativamente, sino espiritualmente- nos une”.

Foto portada: un votant, el passat diumenge 1 d’octubre. Autor: David B. 

Comments are closed.