ARTICLE D’OPINIÓ
Dani Marcos, militant del Moviment Popular de Sabadell

“Sabadell és una ciutat segura, aquesta eina ens ajudarà a tenir una ciutat més cívica, tenim queixes per incivisme”

Aquestes eren les paraules que Adrián Hernández (tinent d’alcaldessa d’urbanisme, desenvolupament sostenible i seguretat) feia servir per justificar la polèmica ordenança de civisme que es va aprovar de forma definitiva aquest passat abril. A primera vista la nova normativa ens pot semblar innòcua en relació amb la cultura. Fins i tot podem estar d’acord en tenir una ciutat més cívica. Però, venint de qui ve, potser hem de desconfiar i rascar una mica en el fons de la proposta. Si entenem la cultura com totes aquelles accions que caracteritzen la vida d’una societat o d’un poble, és relativament senzill entendre que posar limitacions a l’expressió popular al carrer és una clara limitació a la cultura, i és precisament el que fa aquesta ordenança.

Però clar, “la teva llibertat acaba on comença la meva” o “això ens beneficia a tothom”, argumentaran alguns, segurament favorables a la proposta pecesera. 

La normativa limita practicar jocs o activitats “que comportin perill per a la integritat física o els béns”, “fer pintades o col·locar cartells que desllueixin béns mobles i immobles”, o “consumir begudes alcohòliques en els espais públics”. Qui hi estigui a favor, doncs, acceptarà que aquestes limitacions són pel benefici comú, però no podrà negar que són limitacions a la llibertat i que, per tant, discriminen certes pràctiques o certs col·lectius en benefici d’una suposada majoria. Així doncs, podem dir que s’està imposant un marc cultural hegemònic que beneficia les elits? Analitzem-ho. 

La normativa que citem impulsa un model en què jugar a pilota a moltes places es pot considerar una activitat que comporta perill per a la integritat física o que molesta els veïns; en què l’expressió i la crítica a través de pintades o cartells està limitada perquè la ciutat ha de restar bonica (llevat que paguis la quota pertinent); o una ciutat on pots beure alcohol al carrer sempre que un empresari guanyi diners. Davant d’això podem extreure una primera conclusió al voltant del model d’oci i cultura que vol el PSC: l’oci i la lliure expressió serà capitalista, o no serà. 

Però no ens quedem aquí, rasquem una mica més. És en aquesta suposada igualtat que desprèn la normativa (la qual beu de l’estat de dret que representa l’indestructible i omnipotent Estat Espanyol), llepem els de sempre. Posem alguns exemples, sense anar gaire lluny en el temps: es limiten els actes de cultura popular com l’aniversari de Bandtumbats, colla de batucades populars, del 8 de juny; la festa no mixta del Casal Can Capablanca del 15 de juny en el marc dels actes reivindicatius del Dia de l’Orgull LGTBQ+; o la posada en marxa de les Barraques alternatives per a la Festa Major de Sabadell d’enguany. 

I no només limiten els actes d’autoorganització cultural i feministes, també es posen entrebancs a l’accés a espais sota control popular. Si bé després de 10 anys de lluita aquest any celebrem l’obertura del Tallaret, les veïnes del barri que encara han d’estar a l’aguait per la vigilància constant de la institució, tal com fa amb l’altre Casal Popular de la ciutat, el Can Capablanca. I és que a l’Ajuntament del PSC no l’interessa que existeixin aquests espais de contrapoder popular: No va moure un dit davant el desallotjament i enderroc de l’Obrera; fa ja més d’un any i mig que la colla gegantera gracienca no té local; fa anys que es demana per part dels veïns la posada en marxa de la Biblioteca de Gràcia i la Biblioteca dels Merinals, que es pressiona per recuperar espais de patrimoni cultural com la Caserna de la Guàrdia Civil (okupada fa uns anys), fàbriques, vapors en desús o l’espai del Museu del Gas… 

Segona conclusió sobre el model cultural del PSC: la cultura i el feminisme seran els institucionals o no seran. Rebutgem totes les mostres d’autoorganització i de feminisme de classe que tant enrenou poden causar. 

Per donar-li encara una volta més, Sabadell és enguany Capital de la Cultura Catalana. Sí, cultura i catalana. Si bé el model cultural a Sabadell queda palès amb el que s’explica (per no parlar de l’ajut a macrofestivals d’empreses privades, que en podem parlar un altre dia), la promoció de la cultura catalana, és l’altre gran meló que queda per obrir. Què fa la institució per la llengua catalana més enllà de subvencionar certs actes, molts relacionats amb entitats privades, que reprodueixen una lògica d’oci de consum capitalista? I és que a totes ens ressonen últimament les paraules del líder dels Socialistes de Catalunya en campanya parlant de Lérida o el Bajo Llobregat. Però bé, no generalitzem suposo, a Sabadell la nostra alcaldessa sí que deu apostar per la cultura catalana i popular. Que no la mencionés al seu programa deu ser casualitat. Conclusió final? Per al PSC el model cultural passa pel capitalisme, el sosteniment del patriarcat i del marc nacional espanyol. I l’ordenança de civisme ho deixa clar: o això, o res. 

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius o també als lectors en general a través de les Cartes dels lectors a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de cada article; iSabadell només la reprodueix.

Foto de portada: espectacle inaugural de la capital de la cultura. Autora: Alba G