ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Antoni Pozo González. Historiador. S’ha especialitzat en la Guerra Civil espanyola i és autor de diversos articles i llibres sobre aquest període.
L’entrada més o menys triomfal de les tropes franquistes a Sabadell, ara fa 81 anys, posava punt final a l’etapa republicana a la ciutat. Rebudes per alguns sectors locals com ‘alliberadores’, i per altres amb recel i temor, el que succeiria a continuació confirmaria tot allò que, des de perspectives diferents, s’esperava d’elles. En efecte, per a les diferents expressions polítiques de la dreta local, i per als sectors socials que s’havien vist relegats o perseguits durant l’etapa republicana –fabricants, propietaris, etc.-, l’arribada de les tropes franquistes i la substitució de l’administració republicana, els hi proporcionà de manera immediata una de les aspiracions més anhelades de les classes dirigents: ordre als carrers i disciplina a les empreses. Aspiracions que unien a tots ells i que fonamentaren el seu suport incondicional al nou règim.
Per als sectors obreristes i republicans, el triomf del franquisme va tenir conseqüències devastadores. La repressió que tot seguit es va desfermar va confirmar, en molts casos dramàticament, tots els seus temors.
L’estudi dels més d’un miler de procediments militars sumaríssims que afectaren ciutadans sabadellencs entre 1939 i 1962, demostra clarament que, lluny del que reivindicava en les seves memòries Josep M. Marcet, no hi va haver amb els ‘vençuts’ “ni comprensió, ni compassió” per part de les autoritats civils i, per descomptat, de les militars. Especialment els anys 1939 i 1940 en els quals tingueren lloc la majoria de les detencions i procediments. Tampoc aquests sentiments sembla que guiessin l’actitud de bona part dels fabricants, que es beneficiarien tot seguit de la repressió que va caure sobre el moviment obrer sabadellenc. Repressió a la qual molts d’ells contribuïren, i que ‘netejà’ les seves empreses d’elements ‘pertorbadors’. Certament hi hagué excepcions. Però foren això, excepcions, dins d’un ambient en què el desig generalitzat de passar comptes es va imposar.
Comencen les detencions
Poques hores després que tropes del Corpo di Truppe Volontarie entressin a Sabadell i enfilessin el centre de la ciutat pel carrer Calderón, un ban de la Comandància Militar ja comminava a la població a denunciar tots aquells que tinguessin amagats en els seus domicilis individus de significació marxista, soldats o milicians, o que haguessin comès delictes de sang. Una crida a la delació que tindria conseqüències immediates amb l’aparició d’un bon nombre de ciutadans que, bé perquè tenien algun compte pendent de l’etapa anterior, bé perquè volien fer mèrits davant les noves autoritats, es prestaren a presentar denúncies contra altres conveïns.
La maquinària es va posar en marxa ràpidament. Durant les primeres hores, amb el concurs dels agents del Servicio de Información y Policia Militar (SIPM), que acompanyaren les tropes que entraren a Sabadell. I a continuació, en col·laboració amb els voluntaris reclutats per Falange entre les persones ‘d’ordre’, als qui se’ls hi va nomenar a correcuita ‘auxiliars de policia’. Tots aquests elements acabarien assumint, juntament amb un destacament de la Guàrdia Civil, les funcions d’ordre públic mentre es reorganitzava la Comissaria local.
Amb la ciutat ocupada militarment i sense possibilitats d’entrada o sortida de la mateixa sense salconduit, i enmig d’un ambient de revenja i delació, foren presentades les primeres denúncies i efectuades les primeres detencions. Val a dir que en una ciutat de llarga tradició obrerista i republicana, l’espectre de la població que podia estar en el punt de mira de la repressió era molt ampli.
És veritat que els principals dirigents de les organitzacions obreres i republicanes havien fugit durant les hores prèvies a l’entrada de les tropes franquistes, però molta altra gent va decidir quedar-se. Bé perquè no tenien possibilitats o ànims de fugir, bé perquè confiaren que el fet de no haver ocupat un càrrec significatiu o no haver fet res, els hi ‘protegia’, o bé, finalment, perquè varen creure -o varen voler creure- la propaganda franquista segons la qual qui no tingués delictes de sang no tenia res a témer. Molts no trigarien gaire a penedir-se.
L’endemà de l’ocupació militar de la ciutat, el 28 de gener, són denunciats Lluís Alforja Andrés i Rafael Corominas Franquet, que havien estat membres del comitè de control de la fàbrica Brutau i eren militants de la UGT. Assabentat que la policia el buscava, Alforja es presentà i fou conduït a la caserna del SIPM. Allà quedà detingut i l’informaren que estava acusat de l’assassinat de Salvador Sabater Oliver, director de la fàbrica Brutau. També l’acusaren d’haver amenaçat de mort a una persona -la que el va denunciar- i d’haver assenyalat a gent de dretes perquè fossin detingudes, una acusació presentada pel porter de l’empresa i a la que se li va donar credibilitat, tot i que en el sumari queda recollit que hi havia una gran enemistat entre tots dos.
El 4 de febrer es detingut el seu company Rafael Corominas, qui també es acusat de l’acomiadament de Salvador Sabater i del posterior assassinat. Val a dir que en ambdós casos, l’acusació es basava en una mera suposició. Segons la denúncia, tots dos eren membres del comitè de fàbrica que havia declarat desafecte Salvador Sabater, el comptable de l’empresa, conegut per la seva adscripció dretana –CEDA– i per ser membre actiu dels cercles catòlics locals. Dels diferents testimonis es dedueix que després de ser acomiadat, s’hauria refugiat en un domicili on un grup de milicians l’anà a buscar per assassinar-lo. Ningú va veure als acusats entre els qui l’anaren a buscar, però es va voler establir una relació entre el seu paper com a membres destacats del Comitè i el destí final de la víctima.
Jutjats pel procediment d’urgència foren condemnats pel consell de guerra celebrat el 2 de març a la pena de mort. Tots dos van ser afusellats el 8 de març al Camp de la Bota, dos mesos després d’haver estat detinguts. Van ser els primers civils sabadellencs executats.
El 31 de gener és detingut per agents del SIPM, Enric Cunillé Calders, xòfer de la casa de transports d’Àngel Hernández, després d’haver estat denunciat pel seu patró. El 3 de febrer declara davant la Guàrdia Civil que desconeix els motius de la seva detenció i que ningú li ha explicat. Dos mesos després, un ofici de la Comissaria de Policia l’acusa de ser un dels dirigents del Sindicat del Transport de la UGT, d’haver pertangut a les Patrulles de Control, i d’haver participat en l’assassinat de Fermín Rocamora. Cunillé va negar tot menys que havia format part de la Junta del Transport. L’acusació d’assassinat se sustentava en les manifestacions d’alguns declarants que varen dir que ho havien sentit dir. Processat en un sumaríssim d’urgència en una causa acumulada, fou condemnat a mort en un consell de guerra celebrat l’11 de maig, i afusellat en el Camp de la Bota el 29 de juliol de 1939. Tenia 28 anys.
Durant tot el mes de febrer de 1939 continuà el degoteig de detencions, fins a arribar a la xifra de 83. Particularment dur va ser el mes de maig, un mes després de la finalització oficial de la guerra, en què varen ser detingudes 153 persones. Al llarg de tot l’any 1939, el total de detinguts als quals se’ls va incoar un procediment sumaríssim havia assolit la xifra de 749, la qual cosa dona una idea de l’abast de la repressió. En el súmmum del cinisme, totes aquestes persones van ser processades pels delictes de rebel·lió o auxili a la rebel·lió, precisament per tribunals formats per militars que s’havien rebel·lat contra el règim legal.
Contra sindicalistes i milicians
En aquests primers moments, entre els detinguts hi havia gent coneguda pel seu activisme polític o la seva adscripció republicana i catalanista. Per exemple, és el cas de Maria Gispert Coll, coneguda propagandista del POUM –fou directora del setmanari local d’aquest partit L’Impuls, i havia participat en molts mítings-, denunciada l’1 de febrer davant el SIPM pel seu patró, Feliu Barnola, amb qui treballava de mecanògrafa. Pel que sembla, hi hagué un motiu més que personal en la denúncia, però amb tota probabilitat va influir i molt el fet que Maria Gispert fos la que dirigí la incautació del negoci.
Aquest mateix dia també fou denunciat Joan Sallarés Castells, l’impressor i llibreter que havia exercit com a director del Museu. El denuncià davant el SIPM Joan Bracons Trepat, que l’acusà d’haver fet propaganda marxista i d’haver-se apropiat de quadres i altres objectes. Una acusació falsa que encara era més punyent en el seu cas, perquè justament a Joan Sallarès se li deu la salvació de bona part del patrimoni artístic local. Cas semblant al de Josep Centellas Vilamunt, professor d’art, que havia estat delegat del Museu i treballà estretament amb Sellarès, denunciat per Andreu Flaqué Bofarull que l’acusà igualment d’haver-se apropiat d’objectes d’art i culte. Gent de dretes –com per exemple Joan Llonch Salas- testificaren a favor seu dient que precisament el que va fer fou salvar obres d’art, dipositant-les a la Casa Duran, i que d’una altra manera s’haguessin perdut. Això no obstant, va ser condemnat a 12 anys de presó -commutada posteriorment per dos anys-, mentre que Sallarès fou condemnat a reclusió perpètua [1].
Però a banda de la gent que, sense tenir responsabilitats de primer ordre, o eren més o menys conegudes per la seva adscripció contrària als principis del ‘Glorioso Movimiento Nacional‘, la repressió es va dirigir també contra desenes i desenes de militants, quina única responsabilitat fou, per exemple, la d’haver estat voluntaris en alguna de les columnes que es formaren per combatre els qui s’aixecaren en armes contra la República, o que havien format part de les milícies de rereguarda, o que havien integrat els diferents comitès de control que procediren a la incautació i col·lectivització d’empreses i serveis. També contra tots aquells que de manera real o inventada, se’ls hi acusà d’haver participat en els saqueigs i incendis d’esglésies o en qualsevol manifestació d’ofensa a la religió catòlica.
Pel que fa als integrants dels comitès de control obrer que funcionaren durant l’etapa republicana, en aplicació del decret de col·lectivitzacions promulgat pel govern de la Generalitat l’octubre de 1936 a instàncies de la CNT i la UGT, molts fabricants s’encarregaren que fossin convenientment ‘depurats’. Bé directament, o bé a través dels seus gerents i treballadors de confiança, que tramitaren les denúncies, i es prestaren a declarar en els procediments oberts, o a través de l’elaboració de llistes de treballadors desafectes que anaven a parar a l’autoritat militar i a les oficines de Falange. Així van ser acomiadats i/o detinguts molts sindicalistes que havien tingut la gosadia de disputar l’autoritat dels seus patrons, o senzillament varen intentar organitzar la producció en funció de les necessitats de la guerra contra el feixisme i l’interès col·lectiu. És el cas, per exemple, dels integrants dels comitès de les cases «E. Casanovas Argelaguet», «Albareda y Serra», «F. Llonch», «Textil Lluch», «Leon Harmel», «Sabadell Tèxtil», «D, y C. Sallarés», «Domingo Codina», «Cuadras y Prim», «La Lanera Española», o «Corbera y Feliu», per citar-ne unes quantes.
D’altra banda, la disposició de l’autoritat militar per la qual tots els fabricants podien acomiadar als obrers considerats desafectes, va ser aprofitada a bastament. Fins al punt que la mateixa autoritat militar es va veure en l’obligació de cridar l’atenció sobre els abusos que es varen cometre a tota la província de Barcelona.
En qualsevol cas, la ‘neteja’ social que va representar el triomf del franquisme, així com les mesures adoptades pel nou règim, afavoriren indiscutiblement la ràpida recuperació de la burgesia local que s’adaptà perfectament a la nova situació i es beneficià del fet que les noves autoritats es proposessin com a objectiu extirpar la lluita de classes sobre la base de l’aixafament de les organitzacions obreres.
Sens dubte, l’arribada de les tropes franquistes a Sabadell el 27 de gener de 1939 no va significar, ni va tenir la mateixa incidència per a tothom.
[1] A tots dos se’ls va commutar la condemna. A Sallarès per la de 12 anys i a Centellas per la de 2 anys.
