ARTICLE D’OPINIÓ (publicat originalment a Món Terrassa)
Vicenç Villatoro
Coneixedor el món sencer de l’eterna rivalitat entre Terrassa i Sabadell –encara viva, tot i que a hores d’ara més irònica que passional-, fora del Vallès es deuen pensar que les dues ciutats viuen avui, a les vigílies d’un partit de futbol entre els clubs que porten el nom de les dues ciutats, deleroses i excitades per aquesta mena de Barça-Madrid a escala que es jugarà aquest dia 8 de desembre. I no és ben bé així. No dubto pas que per a les dues aficions aquest no serà ben bé un partit com els altres i d’alguna manera s’hi projectarà l’ombra de la vella rivalitat. I encara més pel fet que, a diferència dels Barça-Madrid, els Sabadell-Terrassa de futbol no cau cada any com un rellotge sinó que són més aviat un fet excepcional i escadusser, perquè tots dos han viscut instal·lats a un perpetu ascensor entre categories que rarament ha pujat fins als pisos més alts i que també rarament els ha fet coincidir en una mateixa planta.
Però més enllà d’aquesta vivència dels dos equips i les dues aficions, el partit no serà l’escenari d’una batalla futbolística paral·lela a la que els nostres avis terrassencs o saballuts (a casa ho dèiem així, i no precisament amb carinyo) mantenien a cops de roc als paratges de Can Barba. Per una raó bàsica: perquè no es tracta d’una rivalitat futbolística. Ni d’una rivalitat que hagi triat els camps de futbol –i jo diria que en general cap camp d’esports- com a camp de batalla. Per entendre’ns, i des d’una perspectiva terrassenca, hi ha més rivalitat genuïna en un Egara-Atlètic d’hoquei herba que en un Terrassa-Sabadell de futbol…
Això vol dir que la rivalitat entre les dues ciutats, Sabadell i Terrassa, ha caducat amb els immensos canvis demogràfics de les darreres dècades? Tampoc no ho crec. Certament, el creixement ha portat a les dues ciutats una població nova, que d’això de la rivalitat només n’ha sentit a parlar en broma. Però és veritat que des de sempre, i ara també, les dues ciutats competeixen. Però en què competeixen? No pas en futbol. Competeixen d’una manera global, com a dos models de ciutat, molt pròximes, aparentment molt semblants, però amb estructures socials i amb tradicions locals molt diferents. Terrassa i Sabadell som diferents i fem coses diferents. No hi ha un terreny de joc compartit, en el que mirem qui ho fa més bé. Hem triat terrenys de joc diferents, on no ens trobem, perquè la nostra competició és global. La tria dels terrenys de jocs diferents forma part de la competició, de fet.
Les dues ciutats no competeixen ni tan sols per a la capitalitat real del Vallès Occidental, que no és compartida, sinó repartida: cadascuna té el seu cercle d’influència propi. Competeixen potser en l’imaginari, per l’èxit global del seu model o de la seva personalitat: durant uns anys –jo diria que això ha baixat- Sabadell ha pensat que Terrassa anava millor, potser pels efectes de l’alcaldia Royes, que de manera més discreta aprofitava els avantatges geogràfics: un terme municipal més gran, la posició respecte a Barcelona gràcies als túnels de Vallvidrera i l’eix del Llobregat… Abans Terrassa pensava que hi anava millor Sabadell, potser pel glamour polític de l’alcaldia de Toni Farrés. I així podríem anar-nos remuntant enrere, fins arribar al vell i lúcid “un senyor de Terrassa, un home de Sabadell”, que pot ser llegit com una descripció, però també com un elogi i com un retret cap a cadascuna de les dues bandes. El “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell” sembla més forçat com a retrat i producte més aviat de l’esclavatge de les rimes, tot i que potser la dita simètrica té per origen una descripció específicament més terrassenca: “A Terrassa, mala raça, la meitat en són jueus”.
Les dites, més o menys ajustades, semblen dibuixar una Terrassa més aristocràtica, més vinculada al món agrari de la seva rodalia, més antiga, més conservadora, però també més tensada socialment, al costat d’un Sabadell més mesocràtic, més modern, més explícitament industrial, més dinàmica i més innovadora. El salisme o la Lliga. La FAI o l’anarcosindicalisme trentista. La diferència immensa de morts en la guerra civil (que vol dir revolució i repressió franquista) entre les dues ciutats, gairebé el triple a Terrassa que a Sabadell, durant la revolució… “Tarrasa, capital tèxtil de Catalunya”. “Sabadell, Ciudad piloto del deporte español”. Ho enganxaven els 600 al vidre del darrere, a les acaballes del franquisme. Tot això queda lluny, i les ciutats semblen haver-se acostat amb el temps i ara s’assemblen més, aparentment. Però a Terrassa és fàcil sentir “això ho tenen millor a Sabadell” i a Sabadell “això ho tenen millor a Terrassa”. I qui diu millor diu pitjor. Les dues ciutats es miren, de cua d’ull.
I els esports? Deia que la rivalitat no és futbolística. Quan el Sabadell anava bé –i hi ha anat més vegades que el Terrassa- els terrassencs, allò dels senyors, venien a dir que la ciutat veïna (que no germana) apostava pel futbol de masses, mentre Terrassa apostava per l’hoquei herba. Però Sabadell també apostava per la natació, posem per cas. El que no han apostat mai és per al mateix, les dues ciutats. Sabadell, per l’òpera. Terrassa, pel jazz. L’aposta de Terrassa pels castells, en cultura popular, no té un paral·lel exacte a Sabadell. És com si les dues ciutats rebutgessin comparar-se en un sol terreny de joc. Ni tan sols han viscut amb passió la disputa demogràfica, a veure quina és més gran perquè té més habitants. No va d’això. Va, o anava, i encara va, en part per inèrcia, per ironia o perquè la comparació és inevitable amb tanta proximitat, de dues maneres d’organitzar-se i d’entendre el món.
No voldria pas treure emoció al partit de futbol d’aquesta setmana, aquest insòlit Sabadell – Terrassa. Marc Ferrer ha anat explicant-ne amb molt d’interès els apassionants precedents des de l’any 1904, que ens informen molt sobre la història de l’esport a les dues ciutats i a tot el país i els seus vincles –de vegades com a motor- de la societat civil, el capital més gran de les dues ciutats i el que les ha permès travessar mal que bé les terribles turbulències del segle XX. És més que un partit, d’acord. Però només una mica més que un partit. I no canalitza aquella vella rivalitat refredada però mantinguda, perquè aquesta rivalitat no té canals ni s’encarna en cap confrontació directa. Simplement és. A la seva manera, tèbia, però encara és.
Foto portada: Vicenç Villatoro. Foto: Mireia Comas via El Món.
