Foto portada: Manel Larrosa. Autor: David B.

‘Socialdemòcracia radical’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.

El factor d’aglutinació de les aspiracions socials per a l’emancipació de Catalunya se centraria en aquest camp polític que conté amb una base econòmica important, això és la socialdemocràcia. Una altra cosa és el 80 per cent favorable sobre al dret a decidir, que és una formulació més política, però les aspiracions socials operen sobre una base específica de política material (economia, serveis públics, treball, integració social…).

La mobilització social (i allò que anomenem “la base”) ens demana un horitzó entenedor de futur, una esperança, i mecanismes d’acció per arribar-hi, com són camps concrets a treballar, objectius per reivindicar, llocs i grups on construir sociabilitat…).

L’amplitud de les bases socials avui existents en pro de la independència demana superar en positiu la banalitat de la confrontació política, legítima, però sovint sense contingut real, i  que va des de la CUP al PDeCat, passant per ERC i incloent els Comuns. L’opció seria la de posar en valor el camp compartit que hi ha, tot i les diferències. Perquè l’aspiració de justícia social és àmplia i hauria d’empènyer els partits amb una pressió de major solidesa de les seves polítiques. Altrament, el simplisme és paralitzant i no ens podem reduir a les posicions de partits. És estúpid menysprear l’amplitud social de l’acord de fons que hi ha en la gent. Per aquest fet, deixar el monopoli de la critica política només als partits i entre ells és completament estèril (en actors, continguts…).

La Socialdemocràcia radical (SR) pren per referent la feina dels partisans que als governs de la postguerra mundial van implantar els serveis públics, no la degradació posterior d’aquests valors des de l’autoritarisme dels partits i l’elitisme de les seves cúpules.

La SR qüestiona d’arrel l’alternativisme banal, la simple redistribució de pressupostos públics com a única opció, el paternalisme dels partits,…  La SR planteja l’igualació social, ser personalment competents i col·lectivament no dogmàtics ni corporatius en la relació públic/privat quan, a més, enmig hi ha un gran sector d’economia social.

Per aquest fet, la SR constituiria el contingut material central del republicanisme a construir i consolidar. La SR radical planteja la primacia de la societat, el reforç de les entitats, i que els canvis de polítiques han de ser encarregats prèviament des d’un debat social fet amb la vista posada al mig termini (no amb presses a cada elecció i campanya), això és creant prèviament opinió pública.

La SR plantejaria la primacia del treball polític amb la gent des de la societat. La SR planteja, doncs, també la formulació de baix a dalt, anar del municipalisme cap a l’escala de país i establir la plena coherència d’ambdós nivells.

La SR no pot defugir un debat ideològic amb les opcions dogmàtiques que monopolitzen avui la política dels partits. Tot en contrari, l’ha d’activar. La creació local d’un centre activista republicà materialitzaria un referent en aquesta línia de SR, sempre que prevalgués la claredat i solvència d’objectius i posicions. Tot fent política local, amb la societat i amb voluntat de fer nou país. Tot situant, per damunt dels partits, la societat organitzada.

La revolució catalana es guanyarà des l’amplitud i la concreció de les demandes i des de l’acció de govern, des del treball en l’opinió pública i amb els governs.