TORNAREM A BRUGES
No és un defecte només nostre. Els passa a la majoria de les aficions del sud d’Europa. Suposo que és una qüestió cultural, relacionada amb el caràcter col·lectiu i amb les mentalitats predominants a cada societat. Però com que a nosaltres també ens passa i és el Sabadell el que m’importa, parlaré del nostre cas concret. No pretenc donar lliçons a ningú: no em sento amb l’autoritat moral ni intel·lectual per fer-ho. Però expressaré una opinió: diré com crec que s’hauria de comportar una afició quan un equip perd.
La teva nòvia es dedica a la dansa. Té una actuació molt important un divendres a la nit. Vas a veure-la amb expectació. Fas sacrificis: deixes de sortir amb els amics, pagues l’entrada i el pàrquing, etc. Ella té una nit terrible. Recolza malament el peu al primer moviment. Un gest tècnic fatal. Ha entrenat un munt, sap perfectament com es fa, tenia tota la il·lusió del món en fer-ho bé. Però s’equivoca. S’ensorra. Comença a pensar que, per molt que s’esforci, per molt que no cometi cap més error, tothom recordarà la seva actuació per aquella equivocació tan greu i tan visible. No hi ha manera de que es tregui aquell error del cap. I acaba completant la seva pitjor interpretació des que la coneixes.
Ho has passat malament veient-la. Fins i tot has arribat a sentir vergonya quan els demés et miraven sabent que era la teva nòvia la que estava fent el ridícul. No sabies on amagar-te. Què creus que has de fer quan ella surti del camerino i et vegi a la sortida?
La resposta em sembla molt clara. Intentar aixecar-li l’ànim. L’estimes, i no vols que s’ensorri. Has de ser molt més carinyós amb ella que quan ho fa bé, que quan surt exultant perquè s’ha sortit. És ara que et necessita. És ara quan es demostra l’amor.
Per què, en canvi, quan perdem al futbol, no ens fem costat els uns als altres? Per què ens sentim indignats, com si els jugadors ens haguessin fet una gran putada? Per què quan perden pensem que no senten la samarreta, que no estimen prou el club, que juguen amb els nostres sentiments? Per què quan devorem els rivals, com a la segona part contra el Barça B, pensem que nosaltres som boníssims, i quan l’Almeria ens dóna un bany el problema és que nosaltres som dolentíssims? Per què no s’entén que al futbol juguen dos equips i que a vegades et poden passar per sobre? I si ens passen per sobre no és que els nostres jugadors no hagin volgut o s’hagin passejat pel camp. És competició, hi ha dies bons i dies dolents, i fins i tot a vegades hi ha diferències de 5-0 en partits entre el Barça i el Madrid.
Els jugadors i l’entrenador marxaran algun dia. I nosaltres continuarem aquí. Però mentre vesteixin la nostra samarreta, són el Sabadell. Són els que tenen més pes a l’hora de determinar que estiguem a dalt o estiguem a baix. Així que penso que el més productiu és donar-los suport. Sempre. Perquè, quan d’aquí vint anys els preguntin que què recorden del Sabadell, puguin dir que els vam tractar bé. Que no som una d’aquelles aficions que t’estima quan guanyes… i t’ho retreu tot quan perds.
