Sabadell-Las Palmas

‘Tornarem a Bruges’: El millor equip de Segona

TORNAREM A BRUGES

Ahir vam perdre 0-4, que se suposa que hauria de ser quelcom dolorós. Suposo que ho va ser. En realitat, per a mi no. En realitat no podríem parlar de dolor. Parlaríem de cert desencant, de minuts massa buits, de mitja hora final pensida, reflexiva, melancòlica. En general, perdre així no em fa gaire mal. Em fa mal perdre quan ens remunten, quan una decisió arbitral ens condemna en un partit igualat, quan en fallem una de clara i a la jugada següent ens fan gol. Perdre per 0-4 contra un equip boníssim és com assumir que no podem ser estrelles de rock. Ens agradaria, però els somnis no sempre es compleixen. Cal aprendre a assumir-ho.

Perquè Las Palmas és un equip boníssim. En la meva opinió, el millor de Segona, tot i que la classificació no em dongui la raó. No ho dic ara perquè ens hagin golejat. Fa setmanes que ho dic, que estic segur que pujaran. Ahir, veure’ls a l’Estadi va ser confirmar en viu les sensacions que ja tenia. Quin espectacle és Thievy quan canvia de ritme. Quin central és Murillo. Com es defensa un equip que t’ataca amb Nauzet Alemán, amb Momo, amb Vitolo? Com ens podem comparar amb un rival que pot deixar a la banqueta Chrisantus i Javi Guerrero? Òbviament, em van fer ràbia durant el partit, perquè el contrari sempre em fa ràbia mentre hi estem jugant. Fins i tot em vaig mig encarar amb un aficionat seu que celebrava els gols a la nostra tribuna amb una efusivitat que estava a prop de la provocació -error meu, és clar; per sort ens vam acabar entenent-. Però sé que els admiro. Que vull que pugin perquè són molt bons. Perquè fins i tot Lobera, a la roda de premsa, em va semblar un senyor. Va reconèixer que el resultat mostrava una superioritat exagerada en un partit molt condicionat per l’expulsió. Que havien patit als primers vint minuts. Que amb onze contra onze hi havia hagut molt partit. I així ho vaig veure jo també.

Penso que fins el 0-2 l’equip va estar molt bé. Intens, concentrat, amb ganes d’agradar. L’expulsió ens va matar. Crec que va ser injusta. El reglament diu que les targetes vermelles directes s’han d’ensenyar en oportunitats clares de gol en què l’atacant és obstaculitzat quan es dirigeix cap a porteria. En aquesta acció hi ha dues condicions: una interpretable i l’altra clarament objectiva. La interpretable: si era ocasió manifesta de gol o no. A mi no m’ho sembla, però puc entendre que hi hagi gent a qui sí que li ho sembli. Crec que és una bona ocasió, però no penso que sigui claríssima. Està entrant a l’àrea en diagonal cap a fora, orientant-se cap a la cama dolenta: fins i tot si deixa enrera Tortolero, Vitolo hauria d’escollir entre xutar forçat -amb poques opcions de marcar- o controlar, canviar-se la pilota de cama i donar així temps a l’altre central a arribar. Per tant, ocasió de gol, però no claríssima. La segona condició no admet massa debat: l’últim toc de Vitolo abans de ser obstaculitzat és cap a fora, més en direcció cap al córner que cap a la porteria. Targeta groga. Compte: amb 0-2 i onze contra onze hagués estat dificilíssim remuntar, però hi hauria hagut bastant més partit. Amb deu contra onze no n’hi va haver massa.

És una pena que una festa tan bonica acabés així, però aquesta època també consisteix en això. Felicitem-nos perquè el partit 1.000 ha estat a Segona i lluitem perquè el 1.100 també ho sigui. Espectaculars els aficionats que van desafiar la pluja i molt bona actitud de l’Estadi, que en cap moment va xiular tot i que el resultat era molt dolent. Aquesta és la mentalitat que necessitem. Hem d’estar preparats per rebre cops, acceptar-los amb dignitat, recuperar-nos durant la setmana i tornar al camp al proper partit per ajudar al nostre club a continuar en aquesta divisió que tant ha costat recuperar.

Foto portada: Ambient a la Nova Creu Alta, abans del partit. Autor: Pedro Salado / C.E.Sabadell.