Diumenge molt important pel futur del club. La victòria davant el Numància, treballadíssima, ens dóna un marge que hauria de ser definitiu, però com que en aquests gairebé dos anys hem après que la Segona sembla inacabable, més val anar a Múrcia amb la mateixa tensió que si ahir haguéssim perdut. Però és un dia d’alegria, un dia que crec que hem d’assaborir per la seva extraordinària trascendència. Hem escalat moltes posicions de cop, tornant a la primera meitat de la taula classificatòria, i ens hem situat molt a prop d’assegurar la tercera temporada consecutiva a la LFP. A més, el Cadet A ha pujat a Divisió d’Honor després de molts anys sense que el nostre Fútbol Base pogués competir a la màxima exigència en les categories més properes ja al primer equip. En una època com aquesta, en què els traspassos són gairebé impossibles, aconseguir formar jugadors vàlids per la plantilla professional ha de ser un objectiu absolutament prioritari pel club a mig termini. L’ascens del Cadet és gairebé tan important com la permanència virtual dels grans.
Òbviament, la nota negativa torna a ser l’assistència de públic. Per una banda, considero que les entrades segueixent sent molt cares pel context actual: poques possibilitats econòmiques de l’afició potencial, partits gairebé sempre televisats, coincidència horària amb equips més grans que lamentablement segueixen sent l’opció preferent de molta gent de la ciutat… A sobre està plovent gairebé sempre, aquest any. Entenc que hi ha una planificació feta i que per això es vol acabar la temporada amb les xifres previstes -tot i que, en la meva opinió, un partit com aquest del Numància en què ens jugàvem la vida requeria mesures excepcionals; per sort, vam guanyar igualment, i els que van anar al camp van animar per quatre i van ajudar molt a l’equip-.
Un cop arribi l’estiu, crec que el club s’ha de concentrar en dues qüestions fonamentals: la primera, construir una plantilla competitiva per una temporada que, a priori, serà més difícil que aquesta, perquè no tindrem al jugador que ha generat pràcticament la meitat dels gols de l’equip; la segona, fer esforços titànics per aconseguir que anar al camp sigui assequible, atractiu i estimulant. El meu somni seria germanitzar l’experiència del futbol a la Creu Alta: convertir-la en una activitat d’oci completa, familiar, entranyable. Cal, doncs, pensar molt bé què podem fer per millorar l’assistència de públic, perquè ara mateix estem en xifres indignes de la LFP. No pot ser que vinguin a un partit clau per seguir a Segona 2.500 persones. En alguns partits a Tercera érem més gent.
Jo no sé si no comuniquem bé, si no arriba el nostre missatge o si la gent, simplement, creu que no és important tenir el Sabadell a Segona mentre el Barça guanyi lligues. La realitat, en canvi, és que dels possibles èxits futurs del Sabadell se’n beneficiarà la ciutat i la gent que hi viu. No puc entendre que la Creu Alta s’ompli contra l’Eibar i ahir amb el Numància només hi haguessin 2.500 persones. On eren els altres 10.000? ¡Però si ens jugàvem el mateix! ¡El mateix! ¡Ser a Segona A l’any que ve! O ara que ja hi hem estat dos anys ens sembla poca cosa? Cal tornar a la zona mitja de Segona B durant gairebé dues dècades perquè entenguem que la mitja taula de Segona A és disfrutable?
El partit també va tenir alguns detalls molt bonics per part dels jugadors i de l’afició, dedicant-li el triomf a David De Navas, el gran símbol d’aquesta època gloriosa. Un club de futbol no només són els resultats i els partits: un club de futbol és la gent que el forma i el sentiment que a tots ens uneix. És per això que aquest club de futbol ha volgut expressar des de tots els seus àmbits el suport anímic i l’estima que se li té a una persona que té un lloc destacadíssim en la nostra història, i que a més ens ha guanyat a tots els que l’hem tractat pel seu compromís i la seva bondat. Ànims, David!
