Sabadell-Sporting

‘Tornarem a Bruges’: Un triomf d’aquells que no s’obliden

TORNAREM A BRUGES

El triomf d’ahir acabarà sent, suposo, d’aquells que recordarem nítidament d’aquí a molts anys. Contra un ex primera, resistint mitja hora amb un de menys, èpica pura d’un club que és tan especial perquè coses com aquesta s’han convertit al llarg dels anys en una espècie de senyal d’identitat. Som el Sabadell i som capaços de guanyar els partits que ningú espera. En aquests dos anys gloriosos, han caigut a la Creu Alta el Deportivo i l’Sporting. I han caigut amb justicia, superats per la nostra combinació de qualitat i fe, de saber jugar i saber patir. La tarda d’ahir la mereixia molta gent: la mereixia un entrenador poc valorat i a vegades mal interpretat; la mereixien uns jugadors que han demostrat que defensaran aquesta samarreta fins l’últim dia; la mereixia, més que ningú, aquesta afició fidel que sempre va al camp i que continua ferma en la seva identificació cap als colors que més la representen tot i que el context mediàtic cada vegada empeny més cap a estadis més grans.

Guanyàvem només per un gol i ens n’havien fet tres. No estàvem semblant massa sòlids, i ells ens atacaven amb Trejo, amb Sangoy, amb Bilic, amb Carmona i amb Nacho Cases. Estàvem amb deu i el partit semblava etern. Carreras va situar Tortolero per davant dels dos centrals i la muralla em va recordar a la que vam plantejar a León aquell any en què el gol no concedit de Joel a Irún va evitar un Eibar prematur. En un primer moment vam deixar Collantes en punta perquè aprofités la velocitat a la contra, però veient que ens atacaven amb tot vam acabar renunciant gairebé a aquesta possibilitat i fiant-ho tot al blindatge. Va sortir bé i el crit del final del partit vol dir moltes coses: vol dir que viurem més tranquils els propers set dies i no ens barallarem gaire entre nosaltres; vol dir que anirem a Osca evitant el context d’una final dramatiquíssima; vol dir que el contador de partits sense guanyar torna a estar a zero i això sempre suposa treure’s un pès de sobre. I vol dir dir-li a tota la Segona Divisió que aquest equip està molt viu i que està disposat a lluitar fins la última jornada.

No voldria que semblés que individualitzo en una victòria tan col·lectiva, tan de tots. Però penso que Aníbal mereix un comentari. La temporada passada, quan jugava al Guadalajara, era bastant recurrent el comentari següent: “tant de bo tinguéssim un nou com aquest”. Ara el tenim i ens sembla que no és tant. He arribat a llegir que Florian era millor o que Baha té millor promig de gols. Així que m’he entretingut a calcular els minuts jugats i els gols marcats en partits oficials per tots els davanters de l’era Carreras. I em dóna això:

Aníbal 1985 minuts, 9 gols 1 gol cada 221 minuts.
Hiroshi 2542 minuts, 10 gols 1 gol cada 254 minuts.
Baha 1304 minuts, 5 gols 1 gol cada 269 minuts.
Joaquín 715 minuts, 2 gols 1 gol cada 358 minuts.
Florian 2304 minuts, 6 gols 1 gol cada 384 minuts.
Ulises 2068 minuts, 5 gols 1 gol cada 414 minuts.

Compte, no penso que tot s’hagi de reduïr a l’estadística. Ni molt menys. De fet, Ulises té en termes golejadors unes xifres bastant baixes, però en canvi ha generat un munt de gols -ja no només amb les seves passades, sino també amb la seva pressió provocant pèrdues del rival-. Però el que vull dir és que tenim la sensació que Aníbal està per sóta del que ens esperàvem i, en canvi, ha millorat el seu encert de cara a porteria. Fixem-nos que el seu promig actual és millor que els dos que va firmar a Guadalajara, fins i tot l’any de Segona B.

Aníbal a Segona B amb el Guadalara 2906 minuts, 12 gols 1 gol cada 242 minuts.
Aníbal a Segona A amb el Guadalajara 3512 minuts, 8 gols 1 gol cada 439 minuts.

És a dir: el rendiment golejador d’Aníbal a Sabadell dobla el que va tenir la temporada passada a Guadalajara. Ahir, de fet, va recordar molt a aquell punta que vam odiar l’any passat els dos cops que vam jugar contra l’equip de Terrazas. Va estar tot el partit pressionant, molestant, provocant faltes dels rivals… Jo diria que fins i tot es va excedir, ja que el podrien haver expulsat perfectament a la primera part en una acció molt més violenta que la que li va costar la vermella a la segona.

En qualsevol cas, Aníbal, a no ser que li perdonin la sanció, no serà a Huesca. I, tot i que he començat l’escrit felicitant-nos a tots perquè el partit de l’Alcoraz serà menys dramàtic, això no hauria de voler dir que ells ens puguin guanyar en tensió competitiva. Estan bastant més necessitats que nosaltres, però no s’ha de notar. Hem de sortir a intentar sentenciar la permanència i a arribar als 49 punts a mitjans d’abril, quelcom que seria tota una proesa. Els tres propers partits a fora són extraordinàriament complicats: Huesca, Miranda i Murcia. Tots tres contra rivals que es juguen la vida, i els dos primers en camps petits que apretaran molt. L’any passat el comportament de la nostra afició a l’Aragó va ser fantàstic. La gent que hi va anar va estar donant suport tot el partit malgrat el fred que hi feia. Després de la victòria d’ahir, i sabent que podem firmar la permanència, crec que hi ha motius de sobres perquè els que puguin acompanyin a l’equip diumenge vinent.