ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
Amb satisfacció, la regidora d’habitatge ha presentat tres contractes de masoveria urbana. La idea és: ‘no et cobro lloguer, però em rehabilites el pis’. Se’n parla des fa temps i ara hauria arribat a Sabadell, només que no en coneixem aquí cap experiència entre privats i ha calgut fer-ho amb tres pisos de la societat municipal VIMUSA.
Com a mecanisme d’accés a l’habitatge per part de famílies amb dificultats no deixa de ser un camí complex. Per rehabilitar i obtenir l’habitabilitat, previ a residir-hi, cal fer una despesa de cop, que equival a anticipar el lloguer efectiu, en aquest cas d’uns tres anys, ja que la masoveria s’acaba aquí. Potser tot plegat és una ficció i als pisos els mancava poc més d’una mà de pintura, o potser no i llavors la cosa es complica. En tot cas, es pressuposa que el resident farà un treball professional (rehabilitar, tramitar la cèdula i el certificat energètic…) i que ho farà, segurament, ajudat d’amics (instal·ladors, fusters, paletes,…) i al marge d‘un treball regular, això és: amb IVA, professionals autònoms que paguen Seguretat Social, factures amb retenció d’IRPF… perquè de fet es proposa una economia ‘al marge’, una relació cooperadora entre amics… (i esperem que no hi hagi ni accidents, ni inspeccions de treball).
En un cas públic (aquí hi ha un contracte públic), no hauria estat més clar contractar l’obrer per la feina que realment sap fer, amb tot els seus drets laborals i impostos i, a part, llogar-li un pis en una relació que tot quedés clar i manifest? A fi de comptes, això fa VIMUSA: rehabilitar, llogar… mentre que ara, abandonada la seva funció, passa a simple observador buròcrata. La raó de fons és ideològica. s’ha perseguit un model, la ‘masoveria’, que sona antic i propi d’un món de relacions directes entre persones i sense la presència del DINER per entremig. Clar que el diner i el comerç són anteriors al capitalisme, però la puresa alternativa certa un món de paradís original.
Però succeeix que una masoveria és una explotació d’una finca per part d’un professional pagès que paga el propietari en espècies (i/o diner). Seria com si l’ajuntament ara lliurés els habitatges de l’antiga Caserna a una immobiliària que els rehabilités i es repartissin els lloguers. Aquesta seria una autèntica masoveria, però ai no!, massa capitalista! També en poden dir masover a un porter que, a canvi de l’habitatge, realitza una servitud de vigilància i manteniment d’una finca tots els dies de l’any. La propietat també s’estalvia IVA, SS i IRPF en un contracte laboral dissimulat en un de lloguer. La masoveria municipal més aviat s’assembla a aquesta versió de relació antiga, però servil.
La raó de tot plegat és plenament ideològica, es considera que val la pena que una regidora posi com a element emblemàtic de la seva gestió haver aconseguit una relació no tenyida pel diner. Perquè el DINER ÉS BRUT i els psicòlegs ens recorden que el diner és merda. Per això, la puresa política va a la recerca d’una relació alternativa sense diner. Clar que aquesta no és sinó una gota en un mar, perquè l’ajuntament, com a ens públic, gasta uns 200 milions d’euros a l’any i ho ha de fer del tot formalment.
Ara bé, l’alternativa a la brutícia del diner no és la recerca de la puresa, sinó la higiene, o sigui la seva administració correcta. La higiene vol dir, que es treballi amb contracte, pagant SS, IVA i amb retenció d’IRPF. És a dir, que el treball d’avui col·labori amb el retir dels teus conciutadans i amb el teu propi pel demà, que paguis impostos i que una part de la feina contribueixi a l’impost de renda. Oi que no tenim una alternativa al sistema de salut basada en un taller de cures?, oi que en educació no fem escoles de quatre veïns? Doncs, en un dret bàsic com l’habitatge, la pretesa masoveria és un idealisme sense validesa.
La higiene de pagar SS, IVA i IRPF tampoc no és neutre o simple, perquè el que caldria és predicar un igualitarisme social a l’escandinava, perquè la veritable opció final és premsar les diferències socials, no fer jocs socials que reforcen el sistema en comptes de fer-lo més just. Per això aquestes actituds alternatives ho són tot menys radicals perquè no solament són socialment marginals, sinó pre i anti polítiques; perquè neguen la societat igualitària en base a un escapisme alternatiu sense cap efecte.
L’ajuntament és avui el major propietari de la ciutat, però amb un comportament d’allò més reaccionari, ja que manté una pila d’immobles sense programa. Els seus hereus, els regidors del govern, administren la finca paterna, com a hippies fills de papà, amb bona fe ideològica, però sense voluntat de revolució.
