ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Perarnau. Crida per Sabadell
L’alcaldessa de Sabadell va anunciar que la primera residència pública de la ciutat serà gestionada per un nou consorci constituït entre el Taulí, la Generalitat i l’Ajuntament. Aquest nou consorci també gestionarà el servei municipal d’atenció domiciliària, el SAD, que és el segon contracte més important de l’Ajuntament de Sabadell i actualment està en mans d’Accent Social, empresa de Florentino Pérez.
Les treballadores del SAD de Sabadell porten anys i anys de lluita, denunciant les condiciones precàries en què treballen i assenyalant la lògica perversa de portar a subhasta econòmica un servei com el de l’atenció a la dependència. Està clar que la lluita constant, perseverant, l’esforç per donar a conèixer a l’opinió pública la realitat del servei, tant en termes de precarietat laboral com d’insuficiències en la prestació del servei de cara a les persones usuàries, ha empès al govern municipal del PSC a moure fitxa. Per descomptat, comptem aquest primer pas com una fita aconseguida gràcies a la mobilització de les treballadores.
Però també hem de dir que la gestió a través d’un consorci, aquest canvi per si sol, no resoldrà els greus problemes de precarietat laboral. Per començar, tenim el conveni col·lectiu d’empreses d’atenció domiciliària de Catalunya, un conveni que va finalitzar el 2022 i que la patronal del sector té bloquejat més de 2 anys després. Un conveni que és una autèntica vergonya i que és la regulació que sotmet a les treballadores del SAD a unes condicions laborals deplorables. Emparant-se en la «flexibilitat», les empreses fan un ús abusiu de la contractació a temps parcial. La regulació de la jornada recollida al conveni permet canvis d’horari i demandes de disponibilitat fora de l’horari assignat per part de les empreses. La borsa d’hores (les hores que les treballadores hauran de «recuperar» si un servei cau a l’última hora o la programació ha deixat forats entre un servei i el següent) és un escàndol majúscul que seria impensable en altres sectors, però que UGT i CC.OO tenen el dubtós honor d’haver avalat amb la seva signatura conveni rere conveni.
La qüestió és clara. Consorci públic no és el mateix que ‘municipalització’. Sobretot si el pas al consorci públic no va acompanyat de canvis substancials que acabin amb les polítiques de ‘flexibilitat’ que les empreses carreguen a les esquenes de les treballadores: supressió de la borsa d’hores, contractació fixa i jornades completes com a norma (deixar les reduccions de jornada només com un dret de la treballadora).
Una altra ‘curiositat’ del conveni que voldria assenyalar és la distribució dels increments salarials. En el 5è conveni, el conveni del 2020 que fa dos anys que està finalitzat, la distribució dels increments va ser la següent:
- Increment 2020: un 1 %
- Increment 2021: un 4 %
- Increment 2022: un 8 %
Aquesta distribució no és casual. Respon al fet que les empreses que ja tenen contractes municipals juguen amb la renovació o no renovació dels contractes vigents, pressionant als ajuntaments perquè es facin càrrec dels increments de costos de personal. No es podia esperar altra cosa d’un sistema que es basa en xuclar al màxim de la mamella dels recursos públics. Vaja, que els Florentino Pérez de torn no deixaran escapar ni un euro de beneficis i qui acaba posant els diners són sempre les administracions públiques, amb el diner de tots, amb el diner públic.
És força vergonyós sentir la cantarella dels responsables polítics del govern PSC de “les condicions laborals les fixa el conveni, no l’Ajuntament”, quan es veu clarament que les empreses acorden els increments salarials més significatius el 2n i el 3r any de conveni, perquè saben que abans passaran per caixa i els ajuntaments assumiran amb escreix les despeses de personal.
Així, si una treballadora familiar del SAD de Sabadell per una hora de treball cobra 10,53 € (preu hora brut), l’empresa de Florentino Pérez cobra de l’ajuntament per la mateixa hora de servei 21,77 €. En el cas d’una auxiliar de la llar, la treballadora cobra 9,03 € i l’empresa 18,14 €. A veure si us pensàveu que el senyor dels pelotazos urbanístics a Madrid i de les indemnitzacions milionàries pel projecte Castor, es posaria per menys en aquest negoci!
Les organitzacions i entitats, socials, polítiques i sindicals, que hem acompanyat en la lluita a les treballadores del SAD, i les mateixes treballadores, tenim molt clar que no n’hi ha prou amb aquest únic canvi, amb el pas a un consorci nou. Fan falta canvis substancials en la regulació de les condicions laborals, com els aquí assenyalats. Els canvis aparents, potser poden proporcionar un titular, però no són res si realment res no canvia.
Foto portada: concentració de treballadores del SAD, a l’exterior del ple municipal de març. Autor: D. Jiménez.
