ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
Reconeixem l’espai públic de la ciutat pel seu ordre, per la seva continuïtat, rigor i homogeneïtat. Els nostres carrers són fets de panots, bordons de ciment i asfalt i aquest és el nostre humil caràcter general. I fa anys vam renunciar a bordons de pedra i calçades de llambordes, perquè la nostra exigència de comoditat els veia massa boteruts, tot i que vam reciclar llambordes a places i avingudes. Avui, la ciutat faria un salt endavant, només optant per bordons de pedra, encara que mantingués panot i asfalt.
La ciutat ha d’evolucionar, però els experiments i canvis d’urbanització han de tenir visió de conjunt. Per exemple, quan als anys 90 es va urbanitzar la gran àrea de vianants del centre es va fer amb lloses de granet: sofertes i dignes. Però quan després es renova el passeig de Manresa apareixen junts espaiats i bruts, bandes d’asfalt de colors i un panorama de baixa qualitat. Unes debilitats augmentades fa poc amb més franges de ciment de colors a la Plaça Major. Tot molt pobre, molt fràgil.
Després del Passeig, el carrer de Sant Pere seguí positivament amb granet, de dimensió menor, com llambordes, però planes, la qual cosa és un bon exercici, però podem lamentar que hagi quedat conclòs en ell mateix. Un èxit cal repetir-lo, o esdevé una anècdota espúria. Successivament, es refà un tram del carrer de la Indústria i no s’aprofita el pas anteriorment fet i se sumen una pila de materials en un mostrari propi de casa de materials de construcció. No anem bé.
Es pot i cal innovar, però sempre amb sentit de crear un marc urbà ordenat, sobri, amb solucions que es puguin repetir i fer més generals. Una ciutat no són una pila de racons, és una unitat, altrament trenquem la seva identitat, la qual no està mai resolta del tot, sinó que es crea cada dia. Cal, doncs, controlar la dispersió de solucions i anar a una base acotada, amb prova i error, però amb control.
No anirem vestits a partir d’un mostrari de models de teixit, apedaçats uns amb d’altres, doncs tampoc no podem fer de l’espai públic samfaina. Les places sí confereixen més llibertat, com la tenen els edificis, diferents però arrenglerats. En els carrers, si no se n’eleva l’ordre, es va enrere. El límit és que no podem fer espais domèstics a cada carrer refet. No tot carrer pot, ni ha d’esdevenir plaça, ni espai domèstic: amb banc, fanal, parterre,… com qui posa gerro, flors i farbalà a casa.
I d’experiències negatives antigues n’hi ha un munt, començant per les peces de terratzo de la Gran Via i seguint pel panot vermell del carrer de Sant Cugat, que per anar bé hauria d’haver estat llamborda ceràmica. Però, en canvi, després s’han fet bones experiències de llamborda ceràmica, també a la mateixa Gran Via. El cas es fa més dramàtic quan tota nova urbanització comporta mobiliari, fanals, jardineria… i acabem per construir un munt de petites excepcions sense sentit general. Ens cal un comportament de sobrietat, perquè enriquir racons no aporta caràcter, sinó que ens dissolt. Les recents obres de re-urbanització de la Gran Via pequen d’aquest problema: peces singulars i aïllades.
Quan s’urbanitza un carrer, es projecta la ciutat sencera
I, en conjunt i mirant a futur, la nova urbanització hauria de millor combinar tou i dur, espais drenants amb superfícies minerals i disposar d’un estàndard clarament molt més verd. Sobreviuen més parterres verds de la Gran Via original que n’hi ha de recents!
El tema és tant tècnic com polític, també polític perquè el criteri d’unitat general hauria de ser una demanda de qui té l’autoritat. No podem seguir fent, i menys des de les oficines municipals, un seguit de projectes sense cultura mútua, sense imatge de nova ciutat. El valor i qualitat de la ciutat depenen d’aquest saber fer, el qual demana austeritat i humilitat de gest, unitat, sentit en gran.
Un punt i a part negatiu començà fa uns anys amb les pintures del “petó i adeu”, expressió local de l’urbanisme tàctic, i ha seguit amb pintures a dojo a la calçada, esdevinguda codi de circulació imprès al paviment. Sí, tot molt Pop, però banal i propi d’una ciutat tatuada, una opció personal que mai no pot ser col·lectiva, com quan lloem el graffiti, com la suprema decoració urbana.
Penós, perquè anem rodolant pel pendent. Una ciutat sense cura ignora el patrimoni del passat i el del futur que no construeix.
Foto portada: el paviment del Passeig Manresa, ara allargat fins un tram del Passeig de la plaça Major. Autor: M.L.
