ARTICLE D’OPINIÓ
Carme Lamarca Roca, PAUOC (Plataforma Antiguerra de la Universitat Oberta de Catalunya)

Encara impactada després d’ haver pogut participar d’un zoom organitzat  per la WLP (Women Learning Partnership)  dia 15 d’octubre amb quatre dones excepcionals , reconegudes internacionalment per la seva vàlua  i el seu activisme a favor dels drets humans de les dones afganeses, crec que cal  fer-ne   ressó. El títol de la trobada: We are all Afghanistan: Women leaders reflect on the past and the way forward (Totes i tots som Afghanistan: Dones dirigents reflexionen sobre el passat i el camí a seguir) Nosaltres des de Catalunya i més concretament des de la PAUOC (Plataforma Anti-guerra de la Universitat Oberta de Catalunya) fa molts anys vam establir vincles amb la problemàtica que patien les dones afganeses  a través de dues d’aquestes dirigents valentíssimes  quan els taliban van invair el país per primera vegada. Actualment  cerquem la manera, com moltes altres persones, de fer-nos útils a la causa, ara que la vida d’aquell país s’ha convertit en un autèntic malson. Sincerament creiem ningú hauria de restar indeferent a aquesta greu  crisi humanitària,  que si no es resolt adequadament ens pot afectar a tots pel que significa de retrocés en els drets humans de tot un poble i especialment de les seves dones i el poder que tornen a adquirir certs personantges sinistres.

Les ponents  de la xerrada en qüestió  foren quatre intel.lectuals de pes, amb veu pròpia, dues afganeses, una iraniana i una senyora d’Arabia Saudita. No explicitem els seus noms per raons de seguretat. Han sigut  víctimes de nombroses amenaces i han hagut de refugiar-se fora del seu país  en diferents èpoques de la seva biografia .  Dues a més pertanyen  a la minoria  hazara, fortament perseguida pels taliban. Una d’elles va visitar  a Catalunya en missió humanitària l’any 2001 convidada per la PAUOC   i va generar una colla d’amistats que li hem seguit la seva compromesa trajectòria. Les senyores afganeses  són a més  metgesses i van estudiar al seu país , a la Universitat de Kabul ( i amb minifaldilla!) ,  abans no esclatés la guerra, promoguda com sabem per la cobdícia internancional, la indústria de la guerra i la confrontació de les grans potències .

El resum del moment actual que ens van presentar no difereix gaire del que veiem pels mitjans de comunicació. Després de 20 anys d’ocupació americana, l’exèrcit d’aquest país es retira d’una forma precipitada i deixa novament l’Afghanistan en mans dels taliban que són un grup de fanàtics i narco traficants que els mateixos EEUU van entrenar a les madrasses del Paquistan, per lluitar contra els soviètics , com a part d’una guerra freda més àmplia.

Com vam poder veure recentment pels mitjans , només uns pocs mil.lers d’afganesos aconsegueixen fugir del país, sovint d’una manera dramàtica. D’aquests un gran gruix havia col.laborat amb les forces d’ocupació i només una part de l’activisme compromès aconsegueix pujar als avions. Aquest grup nodrirà una llarga legió de refugiats que sovint acabarà  malvivint als països  recepció , més que d’acollida, ja  que aquesta sol ser freda , sinó hostil, malgrat les promeses inicials. Les nostres ponents els insten a que s’integrin tant com puguin a les seves noves realitats i es comprometin amb els nous reptes, per tal de crear les sinergies adequades també.

La immensa majoria de la població afganesa , però, segueix tancada  a casa seva , passant por i gana,  presonera i sotmesa a un poder fanàtic que no representa la civilització islàmica. Ens demanen ajut des de la seva impotència i frustració desesperada. La conversa d’ahir fou especialment significativa en aquest sentit, ja que aquestes grans dones es van convertir en la veu del seu poble , i especialment de les seves  dones, per tal de canalitzar les seves peticions i fer propostes que no només han de beneficiar l’Afghanistan, sinó a la resta del món .

 Si parlem avui de millorar la situació de la dona d’una forma globalitzada i des de tots els nostres països, elles plantegen que no es pot permetre un abús tan gran gran i sistèmic dels drets de les dones. Proposen de fer una tasca de conscienciació, començant pels mateixos països islàmics  que els envolten, Iran, Pakistan i la mateixa Xina per tal de fer veure a tothom que defensar la seva civilització , vol dir convèncer a aquestes poblacions i als seus dirigents de la necessitat de fer un front comú contra la intolerància dels taliban. Una de les ponents   recordava com el seu mateix  pare va impulsar la seva instrucció des de ben petita  ja que el Coran começa dient:  ‘LLegiu en el nom de Déu’ sense distincions de gènere. Cal que tots els homes musulmans vegin la necessitat de fer  seva  també la tasca d’ aconseguir un món més igualitari en termes de gènere. No es pot permetre que segueixin proliferant les madrasses extremistes que són un perill de terrorisme per tothom  i arreu. Per desgràcia, cap de les nostres societats ha resolt satisfactòriament  la discriminació de la dona. Recordem els feminicidis que patim a casa nostra. Tampoc es poden permetre ni la prostitució  ni els matrimonis forçats de les nenes enlloc del planeta.

Ens diuen també les brillants dirigents  que cal  que tothom tingui clar que la democràcia no es pot imposar fent esclatat bombes, ni amb la pistola a la mà….Des dels països invaits  diuen….democràcia,  per qui? Per ells,  i no per nosaltres? La guerra que crea les seva dinàmica  infernal no respecta la vida de les persones . És fonamental que qualsevol acció es faci des del respecte més escrupulós  a la vàlua que cada ser humà i la seva dignitat  i escoltant les seves peticions legítimes .  

Totes elles en diuen  que no ens podem fiar de les maniobres dels actuals  taliban  per fer-nos creure que seran més moderats..Caldrà instaurar una comissió per la veritat en el futur per investigar tots els crims comesos. No es pot transigir amb la vulneració actual dels drets humans.  Aquest aspecte és totalment innegociable i aquesta  hauria  de ser la part central de la negociació que es porti a terme quan els fanàtics demanin ajut extern. És la forma que tenim de pressionar nosaltres  . Fer entendre als nostres polítics que cal ser exigents i que no es pot cedir terreny  en aquest sentit, si volem rescatar a milions d’ afganesos de tants perills materialitzats.  Ara és el moment de fer-ho, ja que els taliban cerquen i necessiten  reconeixement internacional per legitimar-se .

Cal meditar bé com s’ajuda i preveure si les accions que es plantegin acabaran beneficiant als fanàtics i corruptes o ajudaran a la població .S’ha de monitoritzar que els recursos que s’enviïn no serveixin per pràctiques corruptes i/o discriminatòries .  El país està tan desvallestat que no hi ha diners  per fer funcionar ni les escoles ni els hospitals . El suport extern cal que arribi  a les ONG locals d’una forma fiable . L’educació és absolutament vital per generar una societat més igualitària i democràtica. Per sort malgrat la funesta història recent del país, encara són moltes les persones que no es resignen a viure en un país totalitari, ja que la majoria tenen interioritzats els valors democràtics.. Les nostres conferenciants ens recorden que aquests valors són universals  iper tant  també presents a  la seva cultura.

Cal empoderar les dones afganeses i ajudar a crear petits negocis que elles puguin regentar. També cal implementar la contracepció ben planificada,  sinó es nodreix una pobresa que últimament s’ha desfermat. Ni tan sols molts afganesos tenen accés als seus propis comptes bancaris i hi ha moltes famílies atemorides i famolenques.

Uns amics refugiats afganesos a Catalunya  em deien que ara és com si les dones afganeses estessin mortes en vida. Tenen dificultats grans per comunicar-se amb els seus i quan ho fan els donen notícies esgarrifoses, persones perseguides, assasssinats, carència d’aliments bàsics, terror al present i al futur..

Cal ser respectuosos i tractar amb total dignitat a la població afganesa  i no demonitzar –la com a societat massa conservadora  i inflexible , després de tot el que han sofert sota ingerències bèl.liques occidentals. S’han de promoure des de dins i des de fora valors igualitaris  pel que fa al gènere, a l’ètnia i a la religió. Malauradament, els  conflictes viscuts no han fet més que incentivar i accentuar aquestes diferències.

Els hi devem als afganesos i a nosaltres mateixos el fet no deixar abandonada la població de tot un país, que està vivint un segrest ferotge. El feminisme internacional i global no pot mirar cap un altre cantó  i per la seguretat mundial no ens podem permetre que governin els terroristes,  ni allà , ni enlloc. Cal,  però,  ser molt cautes  i respectuosos i obrar amb intel.ligència. En cap cas el resultat funest de tantes guerres no es pot convertir en una excusa més per enviar soldats i armes.  Cal implicar-nos com a ciutadans  i exigir dels nostres polítics que amb els nostres impostos  es doni suport real a les necessitats urgents del país, a les seves escoles i hospitals i que els valors democràtics i igualitaris es potenciïn per acabar amb les pràctiques corruptes i discriminatòries de gènere, d’ètnia i de religió.

Valgui també el nostre reconeixement al coratge d’aquestes dirigents  tan valentes i instruïdes que sovint es juguen la vida pel seu poble. No podem sinó admirar-les i convertir-les en el nostre nord i la nostra esperança en un món millor que ,com deia l’amic Arcadi Oliveres, no tan sols és possible, sinó que es fa cada dia més urgent i necessari, perquè el món que tenim es en tot cas impossible.

Pla general de l’interior d’un avió de l’exèrcit espanyol ple de persones que marxen de l’Afganistan. Imatge difosa el 25 d’agost del 2021. Foto: Ministeri de Defensa.