Permetin els meus lectors que continuï avui amb les meves vivències estiuenques, no pas per narcisisme sinó perquè constitueixen un gruix important de situacions que no es donen habitualment durant altres èpoques. Els viatges són enriquidors en tots els sentits, doncs creen vincles de tota mena difícils de trobar en els àmbits on ens belluguem normalment. Hi ha qui diu que sortir a l’estranger ens pot canviar la visió o el criteri que tenim d’una determinada comunitat. És bastant clar que partim de prejudicis imposats per la família, els amics o el nombre desmesurat d’informacions, moltes vegades manipulades, que rebem. Paradoxalment, les persones que no han viatjat sovint són les que gosen opinar de manera més altiva sobre les característiques de l’habitant estranger. No se sap com, bé, sí que ho sabem, però acostumen a fer explicacions detallades sobre allò que ens trobarem més enllà de les nostres fronteres. No cal dir que aquest cúmul d’improperis tenen la seva base en falsedats i prejudicis que en res ajuden al coneixement de noves cultures. No obstant això, és evident que moltes vegades partim d’aquesta base i llavors és força complicat que el nostre cervell pugui fer un canvi radical si la situació o les persones amb les quals ens trobem són unes altres a aquelles que ens havien influït.
Fa uns dies, l’actor Dani Rovira manifestava vergonya pel fet de ser espanyol. Sembla que tot es reduïa als toros i per tant cometia un greu error de càlcul, el mateix que tenen molts estrangers en parlar d’Espanya. La xarxa ja ha respost majoritàriament contra aquestes declaracions desafortunades ja que el Dani ha oblidat la nostra diversitat cultural i paisatgística, que és precisament la que porta a gairebé 40 milions d’estrangers a visitar Espanya, la majoria, precisament, a Catalunya, on no hi ha curses de toros. Dani Rovira hauria de saber que Espanya és coneguda arreu per les seves costes i platges, sent líder mundial en nombre de banderes blaves; pels seus monuments, la Sagrada Família, l’Alhambra de Granada, el Museu del Prado, el Guggenheim; pels seus esportistes, campions en diverses especialitats, especialment futbol, bàsquet, tennis o ciclisme. Oblidar aquest fet demostra com a mínim una manca de sensibilitat o una necessitat de protagonisme. No ha faltat la resposta de Gabriel Rufián, sempre atent a les xarxes, “echándole un capote”, perdó, fent-li un cop de mà, i pixant, com tantes vegades, fora de test: “Machacar a Dani Rovira y ensalzar a Juan José Padilla. Está todo dicho”. Una altra vegada amb l’interès partidista de posar-nos en el cove dels bons o dels dolents. Almenys jo, ni enalteixo els toros ni tampoc Padilla, com la majoria.
Machacar a Dani Rovira y ensalzar a Juan José Padilla. Está todo dicho.
— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) 19 de septiembre de 2017
Sí que és cert que els tòpics continuen arrossegant gran part de la població a fer declaracions com a poc desagradables. La idea dels espanyols com a toreros, guitarristes, balladors de flamenc i ganduls és completament rància i mentidera. És clar que encara hi ha estrangers que ho pensen però no és ni molt menys majoritària entre la gent que ens visita. Jo en destaco especialment aquest fet, el del tòpic i el prejudici, entre els conserges i personal de seguretat dels monuments a Europa. No fa pas gaire que a la Cité de Carcassonne, una ciutadana va entrar a l’esplanada del Castell per tal de preguntar l’horari d’obertura del monument. Portava un entrepà a la mà i el guàrdia la va cridar de manera força inadequada, indicant-li que no es podia menjar allà. Quan es va apartar uns metres va preguntar al seu company si era espanyola i davant la resposta afirmativa, va dir: “No podia ser d’una altra manera”. Qui era el mal educat? La senyora que ignorava la norma i només buscava la informació? O el segurata que prejutjava la turista?
Estem massa acostumats a patir l’arrogància de falsos defensors de la seguretat i que prejutgen deliberadament els turistes pel seu aspecte, pel seu color de pell o la seva llengua. Això passa sovint a llocs on ja tenen els diners fets, a la Torre Eiffel o al Louvre a Paris, però també a la Sagrada Família de Barcelona on el personal que atén els visitants demostra una antipatia gegantina, sabent que el personal pagarà sense problemes l’exagerada quantitat de l’entrada. La conseqüència de tot plegat és que aquest turista, que segurament no tornarà mai més a aquella ciutat, es porta una imatge demolidora d’un país sencer, quan només ha patit un rebuig en una situació concreta. A vegades, l’amabilitat d’altres llocs no compensa la humiliació rebuda i el visitant marxa amb una sensació de tristesa i desolació absolutes.
Aquest xovinisme imperant a les grans ciutats turístiques té la seva base en la manca d’educació, està clar, però també en una bona economia que no ha patit la crisi. La injustícia que es produeix ens fa mal a tots, ja que aquell visitant explicarà sense dubte les seves vivències i aquestes acostumen a ser les negatives, donant un cop de porta a les possibilitats de tirar per terra els tòpics i els prejudicis que encara romanen en el cervell de nombrosos turistes. Cal fer pedagogia dia rere dia i treballar des de tots els àmbits l’educació i les bones maneres per tal de demostrar que són les persones i no les nacionalitats les que contenen i sostenen els valors.
