El sabadellenc de 38 anys Agustí Bordas i Cuscó, resident a Otawa (Canadà) des del 2003, és gestor de Política Energètica entre la Federació Canadenca i Àsia més Llatinoamèrica. Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de 1997, va impartir el 27 de desembre la conferència titulada Arguments pel Sí&Sí, organitzada per l’Associació Sabadell Memorial.
Sobiranista convençut, va desgranar els arguments a favor de la independència de Catalunya amb expressió pausada i reflexiva, palesant els seus grans coneixements sobre les institucions i els escenaris internacionals fonamentals per decidir sobre aquesta qüestió.
Com valora els posicionaments de representants la Comissió Europea en el sentit que la independència de Catalunya implicaria la sortida de la Unió Europea?
Quan un es llegeix els tractats que regeixen la Unió Europea no hi ha una explicació específica sobre els protocols d’ampliació interna. Catalunya actualment és part de la Unió Europea i el que es pressuposa per part dels qui s’oposen a l’Estat català és que Catalunya sortiria. De fet hi ha hagut declaracions contradictòries a nivell de la Comissió Europea tant de comissaris com del president de la Comissió en aquest respecte, ara sembla que hi ha un missatge coherent en aquesta direcció. No correspon a la Comissió Europea determinar el que s’esdevindria en aquesta situació. L’intèrpret dels tractats és el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg; per tant, el que pugui dir un comissari té una credibilitat molt limitada, sobretot si tenim en compte els precedents com en el cas de Croàcia i Eslovènia, on primer es va dir que no reconeixerien aquests països i després ho van fer. Si arriba el moment en què s’hagin de pronunciar ho haurà de fer el Tribunal Europeu.
Aleshores a què atribueix les declaracions tan contundents als respecte, la darrera de [Herman] Van Rompuy [president del Consell Europeu]? Es tracta de la pressió diplomàtica del govern espanyol?
Els estats-nació europeus no tenen cap interès en que hagi més complexitat a nivell intern. Saben, a més a més, que hi ha estats fràgils, com per exemple Bèlgica, on hi ha la seu central de moltes institucions europees. Tens Flandes, un país que té un moviment sobiranista molt important. Per tant, que Escòcia pugi separar-se del Regne Unit és vist com un procés complex, és més feina. I el mateix té a veure amb Catalunya. Quan en un primer moment, l’any 2012, va haver-hi la primera manifestació no es va mullar massa gent a nivell europeu, va ser sobretot a partir de la Via Catalana per la Independència, amb una participació massiva, que va ser una mica com un despertador. Jo sé que a nivell de la diplomàcia espanyola es van espantar, va haver molta inquietud i van demanar ajut. Per tant, no és sorprenent que la Comissió, que respon als interessos dels estats-nació, hagi agafat aquesta posició. Perquè tampoc els obliga a res, ells no són els interlocutors amb opinió d’autoritat en aquest afer.
Com valora que Israel sigui l’únic Estat sobirà que s’ha mostrat favorable a la independència de Catalunya? És l’estat d’Israel un model per a Catalunya?
En un moment va haver algunes repúbliques bàltiques que van mostrar una certa comprensió i que després van haver-se de retractar. Desconec específicament el plantejament que ha seguit Israel en referència a aquest tema, sí que crec que no cal barrejar el que pugui ser el conflicte israelià-palestí amb la situació catalana. Són situacions molt diverses. El que sí que li puc dir és que un cop hagi un Estat català, si així ho volen els ciutadans catalans, hi haurà reconeixement internacional. Sense un reconeixement internacional la independència no arribarà enlloc. Si hi ha aquesta mena d’entesa, sintonia amb altres Estats que ja existeixen em sembla que és positiu, però també em sembla que no es faran públiques fins que hi hagi un pronunciament democràtic ferm.
En els processos d’independència de Iugoslàvia, Eslovènia i Croàcia tenien el suport d’un gran potència com Alemanya, en els cas de Kosovo i Macedònia va ser els Estats Units. Sembla que Catalunya no tingui un padrí internacional com aquests. Què en pensa d’això?
Jo que crec que no es posaran les cartes al damunt de la taula fins que veritablement els catalans s’hagin mostrat, mitjançant un sistema reglat, a favor de la democràcia i a favor de la independència. Per què avançar-se a una situació hipotètica? És la realpolitik. Recordi que els estats tenen interessos i aquest són permanents, però les lleialtats no són necessariament permanents, els interessos sí. Per què s’haurien de mullar ara si encara el poble català no ha tingut l’oportunitat de validar aquesta opció de forma democràtica? Si és així, jo detecto, sobretot en alguna premsa anglosaxona, una certa simpatia i perplexitat [amb Catalunya] pel rol de l’estat espanyol. Hi ha una visió crítica amb l’incapacitat absoluta de l’estat espanyol no ja d’arribar a acords, sinó d’establir diàleg.
Vostè ha manifestat que la doble pregunta de la consulta li sembla clara. Però no seria complicat el recompte de vots per determinar quina és l’opció majoritària? No serien els polítics i no el poble qui determinaria el resultat de la consulta?
Hi han dues coses que habitualment he sentit a dir sobre la consulta que es podrien resumir de forma bastant clara. La primera és com evitar que hagin molts vots nuls. L’ideal seria que haguessin tres butlletes: una pel no, altre pel sí-no i altre pel sí-sí. Així saps què tries exactament. Com interpretar els resultats? Quina és l’aspiració que hem de tenir els sobiranistes catalans? Que el sí-sí tingui més del 50 per cent dels vots. Jo crec que hem de ser ambiciosos. Òbviament, si hi ha un 70 per cent de sís a la primera pregunta, també es demostraria la validesa dels plantejaments que diuen que el status quo és rebutjat, però gràcies a la segona part d’aquesta pregunta encadenada se’ns permet votar sobre la independència, sinó tot hagués estat un esforç inútil. De cara a la comunitat internacional, també hauria estat un absurd. Aquesta gent no havia dit que volien plantejar la independència? Ara aquesta opció existeix i nosaltres hem de ser suficientment ambiciosos i tenaços per aconseguir que hi hagi una àmplia majoria pel sí-sí.
El president Artur Mas, en declaracions al diari italià La Repubblica, afirmava que si el govern espanyol no permetia la consulta, s’aniria a unes eleccions plebiscitàries. No creu que això podria generar molta frustració amb gent que té molta il·lusió en aquesta consulta?
Jo crec que la gent ens demana solucions pràctiques. Efectivament, l’ideal seria tenir un plantejament que fos tan simple com sigui possible, però també sabem que no hi una comprensió, una visió de llarg termini per tal d’adequar el que és el sistema polític espanyol a d’altres estàndards més elevats com puguin ser el canadenc o del Regne Unit. Clar que això generaria frustració, però també sabem qui és l’actor amb qui estem tractant, que és l’estat espanyol i quina és la seva tradició democràtica i la voluntat d’arribar a acords.
Jo desitjaria que no haguessin d’arribar a unes eleccions plebiscitàries. Però la gent també és llesta, és prou intel·ligent per comprendre que en el moment que no hi ha alternativa democràtica oferta, el govern de la Generalitat haurà d’utilitzar els mecanismes que hi ha a l’abast. Per tant, aquest és l’objectiu, sigui com sigui, donar el vot a la gent. Tant a la pregunta del referèndum com a les eleccions plebiscitàries serà clar el que s’està votant si hi ha un posicionament clar dels parts polítics respecte a la qüestió de la independència. És com això que dèiem de sortir de la UE, això són contes de la por per espantar a la gent que no sap com funciona la UE. Hi moltes multinacionals a Catalunya, que és la sisena àrea industrial de tota Europa, moltes d’elles alemanyes i franceses. Imagini’s SEAT, no li interessaria gens que hi haguessin problemes de moviment de mercaderies i capital. Qui té la posició de força no és l’estat espanyol, ells estan en una situació de feblesa històrica.
Un dels arguments dels detractors del procés sobiranista és que cap Constitució europea reconeix el dret a l’autodeterminació. Que els hi respondria?
El Regne Unit no té constitució escrita, però sí tradició constitucional. Això ha estat possible al Regne Unit i Londres està a una hora i mitja de Barcelona. No estem parlant d’una cultura extraplanetària. Ells han arribat a aquest compromís, perquè hi ha el principi democràtic. Fins a quin punt es pot rebutjar la voluntat d’un Parlament que fou elegit i té el mandat democràtic per impulsar una consulta? Fins a quin punt pots negar aquesta consulta i fins i tot negar el resultat d’una majoria estable, estructural, de la població que vol la llibertat? Els anglesos, fins i tot els anglòfons de Canadà, són molt pragmàtics, ells saben que obligar a la gent a viure sotmesos no funciona a la llarga. Per tant, cal que això sigui reflectit a la Constitució. Les constitucions són modificables, si hi ha voluntat democràtica. Es diu: ‘la llei no ho permet’, però la llei és el que surt de la voluntat democràtica. Hi ha mecanismes de reforma en aquesta Constitució i si la UE pot empènyer una miqueta i crear pressió, com ja s’ha demostrat, pot haver un acord entre els partits majoritaris espanyols per modificar la Constitució. Però aquí es repeteix que Espanya és indissoluble.
Tanmateix la Constitució francesa o italiana diuen una cosa molt semblant…
Això són proclamacions grandiloqüents. Jo sé que Catalunya no és indissoluble, no és eterna. Precisament crec que si ha una mobilització és perquè saben que Catalunya està sota amenaça i la gent es belluga. No anirem pel món dient que Catalunya és eterna. Som realistes, sabem que hem patit atacs de forma sostinguda durant molts anys. Només en un segle dues dictadures nacionalistes espanyoles. Una d’elles que va durar gairebé 40 anys. Sabem que hem estat capaços de sobrepassar això i sabem que Catalunya s’encén quan té un Estat hostil. És precisament això el que estem intentant resoldre, que no hagi aquesta discrepància entre un Estat hostil i un país que paga més que suficient per no tenir un Estat contrari als seus interessos. Aquesta és la idea i té molta força.
Diversos analistes plantegen que és molt difícil construir un Estat només amb el suport de les classes mitjanes, que no compta amb el recolzament ni de l’alta burgesia ni de la classe treballadora. Com valora aquesta diferenciació social en el suport a la independència?
Potser és cert el que diu vostè, però paradoxalment qui més es beneficiaria de tenir un Estat català serien les classes populars que viuen a Catalunya.
Això es fa difícil de creure amb les retallades de la Generalitat.
Però, per què hi han retallades? Malgrat que Catalunya genera tants recursos fiscals, aquest recursos no retornen a Catalunya. Si aquests recursos fiscals quedessin a Catalunya podríem tenir un ensenyament públic de qualitat. L’ensenyament privat sempre serà de qualitat, el que és clau és un ensenyament i una sanitat pública de qualitat, unes infraestructures que ajudin a la nostra competitivitat i que la connexió entre administració pública i empresa privada afavoreixi una qüestió clau com és la inversió en recerca i innovació. Així crees llocs de treball, a diferència de l’Estat espanyol, que ha estat el model de devaluació interna que és crear precarietat i que ha afectat més a les classes populars d’aquest país. L’Estat català beneficiaria més proporcionalment no la gent que ja és rica, sinó precisament a les classes populars i aquest és l’objectiu del catalanisme: afavorir la cohesió.
La gent que prové de famílies que van venir aquí per necessitat, sàpiguen que el futur de la seva generació i de les que vindran quedarà garantida amb un Estat que els serà beneficiós pels seus interessos. No m’interessa tant el recolzament que pugui haver a favor de la independència a la Creu Alta o al Centre. M’interessa i crec que seria necessari fer pedagogia a Can Rull, a Ca n’Oriac, a Cifuentes, perquè entenguin que qui pot beneficiar-se més d’un Estat que funcioni de forma eficient és qui té una situació més vulnerable.
I fixi’s també que existeix un creixement en els partits d’esquerra del sobiranisme, a la CUP, per exemple, o un en sector important d’Iniciativa i un sector de socialistes decebuts. Aquesta gent han vist que l’oligarquia central espanyola no vol perdre els privilegis que tenen.
No troba que aquesta oligarquia espanyola està molt vinculada a l’oligarquia catalana?
I tant, tots els països tenen oligarquies. El que estem trobant és que fins i tot aquesta oligarquia catalana està fallant alhora de defensar els seus interessos si utilitza l’Estat espanyol.
Al nostre país hi ha una gran diversitat lingüística. Quines serien les llengües oficials de l’hipotètic Estat català? Seria el català l’única llengua oficial o també el castellà seria idioma oficial?
Jo crec que ens hauríem de fixar en el dret d’ús lingüístic. Tothom hauria de tenir el dret d’adreçar-se i rebre atenció en català, castellà i anglès. L’articulació que a mi em va semblar molt encertada és la que va sortir en el projecte original de l’Estatut de l’any 2005, abans que passés el ribot d’Alfonso Guerra. Hi ha una llengua pròpia, la llengua catalana, i altre llengua, la castellana, que és una riquesa i que ha tenir una grau d’oficialitat. Ara tenim un grau d’oficialitat per ambdues i afegiria una tercera llengua amb un grau d’oficialitat que és la llengua anglesa. Tot això, en paral·lel a la protecció de la llengua aranesa a la Vall d’Aran. És a dir, tenir la llengua catalana com a llengua oficial i d’ús preferent, però protegir els drets lingüístics perquè tothom senti aquest Estat com a propi. La gent no s’adona, a Barcelona mateix, de la quantitat de gent que parla anglès i que utilitza l’anglès per comunicar-se. I si no és possible actualment es perquè tenim un dèficit lingüístic al nostre país.
Crec que a la proposta original d’Estatut aquest tema estava molt ben tocat. Hi havia un equilibri. Se sabia que el llegat cultural català quedaria preservat, que el llegat cultural en llengua castellana també es preservaria i és de lògica fer-ho. Però jo crec que aquest llegat cultural l’hem d’expandir.
Per què a Canadà no va guanyar l’opció independentista en els dos referèndums que s’han celebrat?
Hi havia incertesa. L’ ésser humà sempre té por de l’incertesa. Per això s’utilitza el mètode de la por per intentar per allunyar a la gent dels objectius que la gent veritablement vol. Al Quebec es va escampar l’argument que perillaven les pensions i això va espantar a molta gent gran. Però fixi’s que el model federal canadenc és molt semblant a la tercera via, que aquí no es produirà mai. Hi ha gent que diu que aquests referèndums no van servir de res.
El Quebec és respectat. Potser no va aconseguir la sobirania, però ningú a Canadà faria acudits sobre el quebequesos, ningú s’atreviria a dir com el president del Tribunal Constitucional espanyol que el catalanisme es un acte d’onanisme. Això no es produiria mai a Canadà, en molts aspectes el Quebec funciona de forma molt sobirana. Com a mínim la resta del Canadà ha admès, fins i tot el seu Tribunal Suprem, que s’ha de fer un plantejament obert. Això no existeix a l’Estat espanyol, aquí és no i no. I això és la cultura democràtica: escoltar a l’altra part i avaluar els seus arguments.
Que respondria a aquells que diuen que el gir sobiranista de Convergència és un maniobra política per amagar les retallades?
Hi ha qui promou aquest tipus d’arguments. La generació que ara lidera Convergència ha estat sempre sobiranista, Quico Homs, el president Mas, el conseller Gordó… tota aquesta gent ja representaven el sobiranisme en el seu moment. Aquesta agenda política fa molt de temps que es cou i que s’ha accelerat no per part de Convergència sinó per la decepció immensa i el fracàs rotund del procés estatutari on un persona com Pasqual Maragall es va jugar tot el seu capital polític. Què n’ha quedat d’aquest esforç que el va portar a sacrificar la seva carrera política? Res no n’ha quedat. Perquè ha hagut una utilització partidista del Tribunal Constitucional.
Cal reconèixer que no és només un esforç polític de Convergència, sinó que és del catalanisme polític tradicional, que va des de els socialistes maragallistes, Iniciativa per Catalunya, les CUP… És un moviment més ampli que va més enllà d’un projecte personalista d’Artur Mas. No estem parlant d’un projecte partidista, hi ha la societat al darrera i la gent ho demana.
Creu vostè que és impossible redreçar les relacions amb l’Estat espanyol?
Fixi’s quina és l’evolució política a nivell estatal si fem cas del resultat de les últimes eleccions al Congrés dels Diputats i de les enquestes que s’estan publicant. És cert que hi ha un desgast del Partit Popular i del PSOE, però què està creixent? Més enllà de Izquierda Unida hi ha UPyD i per aquesta gent la seva última prioritat és una entesa amb Catalunya. El que estem veiem precisament és dos camins divergents que s’estan accentuant. Per tant, intentar plantejar el que segons es veu la situació actual i a l’evolució demoscòpica és demanar un objectiu impossible.
Mariano Rajoy té majoria absoluta, ell està responent a les prioritats del seu electorat. Si fos un estadista ja hauria començat un procés diferent, però ell segueix l’objectiu més bàsic de qualsevol polític, que és ser reelegit si pot ser. En el tema català està demostrant una inflexibilitat absoluta. Ells creuen: deixem que s’estavellin, no fem res. En realitat, estem veient una solidificació. L’independentisme s’està convertint en estructural a Catalunya. Això ja no fa pujades i baixades. Es manté bastant estable. Per tant, o bé han fet una decisió de dir: millor mantenim aquesta posició, encara que perdem Catalunya per mantenir la cohesió interna a la resta de l’Estat espanyol o bé simplement no entenen la gravetat de la situació. Però això no ens ha de fer defallir per repetir i exigir el principi democràtic i aconseguir un procés d’autodeterminació com a altres jurisdiccions europees o de nord-amèrica han estat capaços d’oferir.
