Antoni Garrell. Autor: David B.

Antoni Garrell, coordinador d’El País de Demà’: “generar coneixement és generar progrés social”

Antoni Garrell i Guiu, nascut a L’Espluga de Francolí el 1953, és enginyer industrial i especialista en gestió de la innovació i economia del coneixement. Fou cofundador de Cercle pel Coneixement, promotor de la Fundació Indicis centrada en qüestions de sostenibilitat i clima i president de la Fundació Reial Monestir Poblet. Des del 1998 és director de la Fundació de l’Escola Superior de Disseny. És autor de set libres sobre disseny, sistemes digitals i multimèdia, entre ells La competitividad y sus claves, i de més 400 articles sobre economia tècnica.  Director de la col·lecció “Papeles para el debate”, està casat i és pare de dues filles. A més, és coordinador i portaveu de la plataforma El País de Demà que va presentar-se el passat 21 de setembre al monestir de Poblet.

L’entrevisto dimarts passat en una sala de reunions de l’ESDI a la Gran Via.

Vostè dirigeix des del 1998 la Fundació de l’Escola Superior de Disseny i ha participat en institucions com el Fòrum Econòmic de Sabadell, Fira Sabadell, Cambra de Comerç o Gremi de Fabricants. Quines circumstàncies li menaren a instal·lar-se a Sabadell?
Fa 20 anys que treballo a Sabadell. Em va portar a la ciutat un projecte, la Fundació per l’Escola Superior de Disseny, en un moment que s’estava qüestionant el futur del disseny. Jo havia estat treballant al voltant de temes hipermèdia i el canvi que hi havia entre el disseny estàtic i quàntic, que és el disseny hipermèdia i interactiu. L’Escola i la Fundació s’estaven plantejant aquesta transformació amb la mirada posada a deu anys vista. El senyor Bombardó m’ho va plantejar i això va ser el que em va portar a venir a Sabadell i col·laborar en la transformació de l’Escola que havia nascut amb els cànons dels anys 80 per tal que albirés el futur cara al 2005. Hem de tenir en  compte que el 1998 va ser l’any que va preludiar la irrupció de les dotcom i de les arts visuals.

En diverses ocasions algunes forces polítiques han plantejat que l’eix de la Gran Via podria esdevenir una districte dedicat a la investigació científica i tecnològica, atès la presència de l’ESDI, el campus universitari de carrer Bonavista, l’Escola d’Idiomes o l’Hospital Taulí. Què en pensa d’aquest plantejament?
En primer lloc, hauríem d’estar d’acord que generar coneixement és generar progrés. El progrés ben canalitzat genera progrés social i aquest genera cohesió. Si estem d’acord que el coneixement acaba generant progrés social, és obvi que les ciutats haurien de vertebrar-se en base a tenir motors que generin coneixements ¿Això ho pot fer tothom? No. Perquè el coneixement no surt del no res. El coneixement surt de tres coses: la primera de persones que tinguin aquesta capacitat de generar nou coneixement. La segona d’un ecosistema on hi hagi aquesta voluntat col·lectiva d’impulsar, de fer créixer i que s’arreli aquest coneixement. I, la tercera, és que hi ha d’haver una base.

Sabadell, afortunadament, compleix aquests requeriments. La cultura és característica de Sabadell i, on hi ha cultura, hi ha coneixement i creació. La indústria no només comporta capacitat de processos, sinó capacitat de creació i d’innovació de productes que el mercat accepti. On hi ha innovació hi ha talent i Sabadell té talent. I no solament té talent, sinó aquest entramat on el talent es valora i s’arrela. A més a més, hi ha institucions que la seva capacitat, la seva raó de ser, és generar i transmetre coneixement. Sabadell té aquests ingredients per poder ser un motor de generació de coneixement i, seguint el raonament que li he formulat abans, generi progrés social.

Efectivament, hi ha un eix a la Gran Via que recull aquestes característiques. Per tant, convertir aquesta Gran Via en un eix vertebrador de ciutat, en quan impuls de generació de coneixement i progrés social i que no tenen altres ciutats, no solament és possible sinó que, des del meu punt de vista, és desitjable per tal que sigui una ciutat pionera en coneixement i progrés social.

Sovint s’afirma que Sabadell no té model de ciutat. Què opina al respecte?
Amb independència de possibles debats sobre el model de ciutat, si mirem aquelles ciutats que estan agafant embranzida a nivell mundial, són ciutats que tenen dos característiques: són smart, és a dir, han incorporat la tecnologia al servei de les persones i són sostenibles, que vol dir que han incorporat els principis de sostenibilitat en tots els seus processos productius i en els models de relació ciutadana. Les ciutats del futur van en aquestes característiques i aquestes són els ciutats que atreuen el talent.

Ciutats com ara quines?
Per no anar-me molt lluny, algunes del País Basc estan en aquesta línia: de smart i sostenible. Barcelona fa temps que ha fet l’aposta per smart i ara comença a parlat del tema de la sostenibilitat. Aquestes ciutats, smart i sostenibles, són aquelles que es converteixen en pols d’atracció de persones per treballar i viure. Persones que han interioritzat el concepte de coneixement com a palanca de progrés.

Sabadell té tots els ingredients per poder-ho ser.  Si vostè em pregunta si el model de ciutat s’hauria de basar en això, la resposta és: no hi ha alternativa. Les ciutats que vulguin generar progrés social de veritat, que vulguin ser ciutats inclusives, on el desenvolupament social i personal sigui possible, han de fer una aposta seriosa pel coneixement i la innovació i convertir aquest coneixement i innovació en progrés; això vol dir que arribi a les empreses. Aquest hauria de ser el model de ciutat, sí o sí.

Percep entre les forces polítiques de la ciutat i les seves institucions econòmiques aquesta consciència?
Sabadell té el mateix problema que tenen altres moltes ciutats. Avui en dia, les poblacions es divideixen en tres grups: els nadius digitals, és dir aquelles persones que tenen menys de 38 anys per a les quals els ordinadors, les tablets, els mòbils no són noves tecnologies. Hi ha un altre bloc de persones, els conversos digitals, que han entès que en tot el que està passant no hi ha marxa enrere i que s’esforcen al màxim per comprendre-ho i aprendre-ho en positiu. Finalment, hi ha un tercer bloc de persones, els analògics, que encara es creuen que això és quelcom passatger, que escamparà la boira i tornarem al principi. Les ciutats, i Sabadell és un d’elles, tenen aquests tres components. A totes les ciutats, a Sabadell també, hi ha una lluita entre aquests tres col·lectius que acaben marcant el pols del que és l’avenç. A Sabadell, el pes a les organitzacions i als centres de decisió dels nadius digitals és insuficient. Faria falta permetre que aquesta gent jove pugui assumir responsabilitats i siguin molt més escoltades.

Vostè va saltar a l’actualitat política i mediàtica al ser el coordinador i portaveu de la plataforma El País de Demà que es presentà el passat 21 de setembre al Monestir de Poblet on participen personalitats i grups del catalanisme moderat. Què li va impulsar comprometre’s en les turbulentes aigües de la política catalana?
No sé si es correcte formular que això és política. No ho acabo de compartir. El món està canviant a marxes forçades. Estem en una època de transició cap a una nova era de la humanitat. Encara hi ha col·lectius que això no ho han entès. Una nova era molt tecnificada amb uns canvis tecnològics i científics molt accelerats, una era en la qual no sabem en què i com treballarem, quines habilitats necessitarem. Tanmateix, el que està clar és que abans estudiaves vint anys per treballar-ne quaranta. Avui en dia estudies vint per treballar-ne vint i rearmar-te intel·lectualment; però, ara sabem que el grau d’obsolescència dels coneixements que ens permeten treballar anirà en blocs de deu anys; és a dir, cada deu anys hauràs de tornar-te a rearmar per poder seguir treballant.

Això, que comporta uns canvis estructurals importants, vol dir projectes de país. Aquest és un primer fet que no podem oblidar. Hi ha un segon fet., l’única forma de garantir el progrés social és generar progrés econòmic i garantir que aquest arribi a la societat i no quedi en mans d’uns pocs. Les polítiques socials són importants i fan falta recursos per poder-les fer. Tercera component: si mirem Catalunya no podem estar massa satisfets dels salaris de les persones. Abans les persones, dos o tres anys després d’acabar una carrera universitària, s’emancipaven, podien viure en un pis, parlo de Barcelona. A partir de la crisi es va tornar complicadíssim poder tenir un pis, pràcticament molts van passar a tenir una habitació i molts són expulsats de la ciutat cap a l’àrea metropolitana. Un vint i pico per cent són treballadors pobres. Estem instal·lats en una economia de baix cost. Amb això no ens podem sentir satisfets, quan hi ha altres països que estan assumint les enormes possibilitats que porta aquest canvi d’era i s’estan preparant, des de canviar la formació o des de que, en els seus processos productius, la productivitat no consisteixi en salaris més baixos, sinó en la tecnologia i àrees de referència noves i que generaran molt treball de futur i ben remunerat. No podem dir que als joves que avui tenen 25 o 30 anys se’ls albiri un futur millor. Crec que tots som corresponsables.

El que mou, primer lloc, al País de Demà, és abordar el que no fa el món polític, el que no fan certes organitzacions. Volem fer un anàlisi de fons de quines són les oportunitats de Catalunya per tal que hi hagi de veritat progrés social i econòmic. Fem una mirada pensant en el 2030 i enfocada cap als reptes del desenvolupament sostenible. Vivim en una situació en què el ràpid es menja ho lent.

Això és el que mou a plantejar El País de Demà. Fer un debat de fons amb la mirada posada al 2030. Identificar fortaleses i oportunitats en què Catalunya pot fer-ho i això s’articula en cinc eixos. En primer lloc, Catalunya és referent en robòtica social, un dels sectors que més treball generarà en els propers deu anys. Som referents a Europa, som els que rebem més recursos, tenim un centre de referència a nivell europeu. En segon lloc, som referents en biotecnologia, a la Pompeu Fabra, que va molt més enllà de la sanitat, té moltes aplicacions, podem convertir-nos en un referent en biotecnologia. En tercer lloc, també som referents en disseny i a més tenim bons centres tecnològics ¿Per què, de veritat, no ajudem a la petita empresa catalana a entendre que el 4.0 no és fer fàbriques intel·ligents, sinó productes intel·ligents? Darrera de tot això, hi ha un augment de competitivitat, un augment de valor que ens porta permetre salaris molt més elevats i una economia que no estigui tan subjecta als cicles econòmics.  En quart lloc, convertir el residu en producte, absolutament emergent i nou, això generarà centenars de milers de llocs de treball a Europa. Aquí tenim per tradició molt a fer. En cinquè lloc, tot s’ha de reinventar per què ens agradi o no tot acabarà sent smart. Quan parlem dels 50.000 milions d’objectes connectats a internet, la gent creu que és connectivitat de productes. No és veritat, pensar en tenir la calefacció perquè la pugui posar en marxa, això és de fa 20 anys. Avui en dia, l’objectiu és que aquests productes connectats a internet siguin intel·ligents, pugin aprendre dels nostres hàbits. Això vol dir que tots els productes s’han de redissenyar i això és una enorme oportunitat per aquelles empreses que ho facin. I a Sabadell tenim l’escola pionera en smart disseny a l’ESDI.

D’aquests cinc grans temes, Catalunya té molt a dir perquè té referència i Sabadell dels cinc en té dos i mig. Per tot això, o l’administració es compromet o no serà possible.

Josep Tarradellas contraposava el catalanisme catòlic conservador representat pel monestir de Montserrat amb el catalanisme laic i progressista encarnat pel monestir de Poblet on estan enterrats els reis de la Corona d’Aragó i va llegar el seu arxiu. Hem d’entendre en aquest sentit l’elecció del monestir de Poblet per a presentar la plataforma?
És cert que sobre això que vostè planteja s’han fet moltes interpretacions. La veritat és que el projecte d’El País de Demà comença fa un any i mig, quan un grup d’unes 20 persones ens veiem per tractar dels temes que li he plantejat abans. Algunes d’aquestes reunions, com jo vaig néixer a l’Espluga de Francolí, les fèiem a Poblet. Simplement, perquè és un lloc on hi ha una bona hostatgeria, tenen sales per a treball, amb uns boscos perfectes per passejar. Això és el que ens va portar allà, res més. La primera reunió presencial la fem al Palau Macaya a Barcelona. Després ens va semblar que el punt de tancar-ho era al mateix lloc on tot això havia començat; però, en lloc de ser l’hostatgeria de Poblet ho vam fer al Palau de l’Abad que és l`únic lloc on hi ha una sala d’actes per fer aquestes coses i és el mateix edifici on hi ha l’arxiu Tarradellas. Aquesta és la veritat, tota la resta són especulacions.

Quines reaccions ha copsat d’ençà la presentació en societat de la plataforma El País de Demà?
A la plataforma és molt important aquest ordre: progrés econòmic per generar progrés social. Per fer això ens hem de posar d’acord en quins valors, perquè no tot s’hi val. No podíem parlar de generar progrés econòmic sense parlar de quins valors ens movíem. No compartíem allò del benefici d’uns pocs i que els demés es fotin. Per a nosaltres, el valor és extreure productivitat de la tecnologia i socialitzar aquests guanys per a tothom. Per tant, havíem de parlar dels valors. No ens vam dedicar simplement a un eix econòmic, sinó a quins valors havíem de defensar. Quan es vol fer una transformació a llarg termini, a un canvi d’era que requereix grans transformacions, no hi més remei que això no sigui només assumit per les empreses i la ciutadania, sinó que ha de ser assumit per l’administració i ha d’impregnar els seus pressupostos. Per tant, quan vam anar avançant en aquest procés, en aquesta última etapa, ens va semblar que era important que en aquest moviment de societat civil, on érem gent de diferents carreres professionals i de diferents emplaçaments des de Figueres fins a Tortosa, era bo també comptar amb l’opinió de polítics o expolítics.

Jo assumeixo la responsabilitat de trucar alguns polítics per informar-los que estem fent això, que ens interessa la seva opinió i quines coses des de la vessant política són més fàcils d’assumir, entès el curt termini de les eleccions o les prioritats pressupostàries. Volíem comptar amb persones que tinguessin una àmplia experiència política, però que no tinguessin responsabilitats directes en l’àmbit actual de l’administració. Avui en dia, en l’àmbit d’El Pais del Demà, hi ha involucrades unes 300 persones i polítics o expolítics han de ser uns quinze. Com que hi ha aquesta component i s’han filtrat diferents noms, li puc dir que jo he dit mai cap nom, ni sí ni no. Perquè actuem com a ciutadans i el que importa és el nostre coneixement i no el digui la nostra targeta. Dels noms que han sortit la majoria han participat, però d’altres no han participat i alguns als qual se’ls hi dona molta rellevància només han estat en una reunió.

Com que lògicament hi ha aquesta component política, ens van plantejar que, si l’administració és clau per assumir aquesta transformació, què hauríem de fer amb l’administració d’aquí i la d’allà, perquè no som Estat i necessitem aquests recursos, i quins aspectes tenim que contemplar.

He fet aquest preàmbul per a situar-lo bé. Les reaccions han estat molt positives. No hem tingut cap crítica frontal sobre el tema, sinó ens han dit: ‘ens feia falta una reflexió des de la societat civil, una reflexió de fons, no condicionada per curts terminis pels balanços trimestrals de les empreses, no condicionada pels cicles electorals, sinó una reflexió serena, sense cap altre interès’. Hem tingut aquests inputs molt positius, tant des de partits polítics com del món empresarial. L’única crítica que hem rebut és: ‘sou ingenus, no teniu res a fer a Madrid, el que esteu demanant es casi tan complicat com la pròpia independència’. A banda d’això, hem trobat molt recolzament i molt d’interès a participar-hi i ens diuen que feia falta una iniciativa com aquesta.

En la seva opinió quines han estat les causes de l’ascens del moviment independentista en Catalunya?
Des de Madrid se’ns ha maltractat. El dèficit fiscal és una realitat inqüestionable, les inversions per càpita són insuficients. No hi ha cap relació entre el que nosaltres aportem al PIB i les inversions que rebem en infraestructures. Aquest és el primer tema, un cert maltractament fiscal. Una segona és no comprendre la realitat catalana i, lògicament, el tema de l’Estatut. Es fa un Estatut l’aprova el Parlament, el retalla el Congreso, nosaltres el votem i després es tornar a retallar. Aquestes són les tres causes.

Creu que el procés soberanista ha posat en perill o fins i tot destruït els valors de l’anomenat catalanisme integrador?
No ho sé. Tot són opinions. No fa massa em deien que Catalunya estava fragmentada. Jo li puc dir que Catalunya està dividida, però no la veig fragmentada. Per tant, en la mesura que no hi ha aquesta fractura, encara que estigui dividida en diferents plantejaments, no podem extrapolar certes afirmacions.

Compateix l’opinió que la burgesia catalana ha declinat de les seves funcions en el procés sobiranista?
Modestament, no ho sé. Tampoc sé molt bé que és això de la burgesia catalana. Més aviat crec que ens deixat portar més pel cor que pel seny i que a tothom li convindria llegir el llibre l’Art de la guerra de Sun-Tzu.

Al seu parer quins han estat els principals errors del procés independentista si és que n’han hagut?
Que n’han hagut és segur, sinó no estaríem on estem. Crec que hi ha un error bàsic: menystenir la resposta de l’Estat. Aquest és un primer error. El segon error és creure que el món i Europa estaven amb Catalunya.

En aquests dos aspectes no van ser considerats en la seva justa mesura. Per assolir la legítima aspiració a ser un Estat independent, amb tots els matisos del que significa ser independent en aquest tercer mil·lenni, no es pot  fer sense un reconeixement internacional i aquest es mou per temes geopolítics o perquè grans majories ho desitgin i es vulneri de forma flagrant aquesta voluntat democràtica. Aquest són els dos errors: menystenir la reacció de l’Estat i no adonar-se’n  que sense un recolzament que no es tenia era difícil que això sortís. Això no vol dir que s’hagi de renunciar.

Vostès plantegen un nou encaix entre Espanya i Catalunya?
En primer lloc, i això ha de quedar clar, el futur de Catalunya ha de passar per la voluntat dels catalans. Conseqüentment, has de crear uns escenaris que ho facin possible. Lògicament el que no pots fer és reincidir en aquelles coses que no han funcionat i que previsiblement a curt termini tampoc funcionaran. El concepte, per a nosaltres, és assumir unes realitats. Si seguim insistint en el mateix no ens hem sortirem.

Mentrestant, tot allò que és important; és a dir, vertebrar i posar les bases del futur, no es fa. Quan és diu que a Catalunya no hi ha govern és fals. Catalunya té un govern que el que fa és administrar, estar al dia a dia, però no està assumint assentar les bases que ens han de permetre afrontar els nous reptes.

Si reiterem el mateix full de ruta, seguirem sense tenir el reconeixement internacional. Des del nostre plantejament, s’ha d’assumir aquesta realitat i canviar l’estratègia per, sense deixar la meta final, buscar una estratègia que ens hi porti. El primer és assumir les coses que no s’han fet bé i donar-nos temps per reflexionar com hem d’entomar aquest tema, però mentrestant posar sobre la taula projectes de futur. Aquells que podem fer nosaltres, fer-los. I aquells del que necessitem el concurs de l’Estat, posar-los sobre la taula i discutir-los. Si al final ens diuen que no, ens donaran més arguments. Si un no pot pujar un cim per la dreta ha de buscar un camí per l’esquerra.

Creu que la solució del conflicte passa per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació?
Com li he dit abans el futur de Catalunya ho han de decidir els catalans. L’única forma de decidir democràticament és votar. Probablement, algun dia no ens quedarà altre remei. Hem de preguntar-li a la gent que ha d’expressar-se democràticament ¿Això vol dir un referèndum? Doncs probablement.

Al seu parer quina hauria de ser la resposta de l’independentisme a la sentència del procés?
Malauradament tenim una sèrie de persones que estan a la presó que no haurien d’estar-hi. No estan condemnats per cap delicte, en una presó provisional que s’ha allargat moltíssim. No fa masses dies algun em deia que si se’ls acusava del delicte de sedició i quedaven en una franja baixa d’aquest delicte, aquestes persones per Nadal a casa, ja que haurien complert el 50 per cent de la pena. Això que m’explicava aquest jurista ja dona la raó del concepte de la presó provisional que moltes vegades és difícil d’entendre ¿Quina és la reacció que hauríem de tenir

Cadascú ha fer el que cregui convenient segons les seves conviccions, però emmarcat en el compliment de la llei. Fer els recursos que facin falta que comportin la revisió de la condemna que jo prefereixo pensar que, encara que m’equivoqui, estarà ajustada a dret pels fets que realment han succeït i no per d’altres que es vol interpretar que han passat.

Què pensa de la desobediència institucional propugnada des de la presidència de la Generalitat?
Que no ens porta enlloc i és d’escassa utilitat.

Considera correcta l’actual política lingüística de la Generalitat o pensa que s’hauria de reformar en el sentit d’incrementar la presència de la llengua castellana?
El que s’ha de modificar, i el nostre document li dediquem varies pàgines, és el sistema educatiu en conjunt. El procés educatiu ha de potenciar vàries coses. Entre elles la capacitat d’abstracció, la capacitat de discernir entre la veritat i la falsedat i la capacitat d’interactuar amb tot el món. El nostre hàbitat és el món i aquests que ho assumeixin tenen més possibilitats. El sistema educatiu s’ha de redefinir en base a aquests tres criteris. Respecte al primer s’ha de fer molt èmfasi en les matemàtiques, respecte al darrer, l’anglès i el xinès –ja que hem de pensar d’aquí a 20 anys- han de ser idiomes que formin part del procés educatiu. A partir aquí, hi ha la qüestió de l’idioma vehicular i és obvi que a Catalunya el català ha de ser la llengua vehicular i s’ha de potenciar, però sense oblidar que el castellà és un idioma parlat per més de 400 milions de persones.

Quin és l’objectiu d’aquesta plataforma: crear un grup d’opinió per influenciar als partits o bé és l’embrió d’una nova política? Creu hi ha un espai per a una representació parlamentaria d’un catalanisme no independentista?
Aquesta és una pregunta que se’ns fa de forma reiterada. Com li he dit, això va començar fa un any i mig amb un grup de 20 persones, des d’industrials, executius, d’empreses industrials, d’empreses de serveis, acadèmics… L’única finalitat era posar sobre la taula propostes. U, per moure consciències; dos, per fomentar debats i tres, per intentar que els partits polítics ho assumeixin ja que és important que aquell que ha de governar també s’ho faci seu i que els pressupostos reflecteixin aquesta voluntat de construcció de futur. Això que ens va moure fa any i mig, és el que ens ha mogut el mes de juny on van posar en marxa una reflexió diguem-ne formal que ha d’acabar amb document extens, que no és un pamflet, de 137 pàgines en Dina-4. Això és el que ens va moure al seu inici i ens ha mogut en tot aquest estiu aprofitant el període de vacances.

Aquesta és la finalitat i no cap altra d’aquesta plataforma que ara ja és una associació ¿Això és un think tank que fa propostes per poder influir? D’acord. Però, insisteixo, el concepte és fomentar el debat. Per això, al llarg dels pròxims mesos ens veurem amb una cinquantena d’organitzacions empresarials de tot Catalunya, per què la meitat ja ens ho han demanat. No per a explicar-los el document, sinó per voler debatre i opinar. Aquest és l’objectiu: generar debat i fer propostes, exposar-les als partits polítics i intentar que això formi part d’aquest projecte de futur a llarg termini que ens falta a Catalunya. Òbviament nosaltres recolzarem a totes aquelles forces polítiques que assumeixin un projecte a llarg termini de país. Llavors, algú diu, i si en surten de noves? Doncs també. Ara bé, que El País del Demà com associació es transformi en un partit polític, els que avui en dia hi som no tenim cap interès que això passi. Nosaltres volem tenir aquest focus de debat transversal, plural que suma moltes sinèrgies.

Si li formulava l’anterior pregunta és per la presència dels impulsors de formacions com Lliures, Avancem, ­Convergents o La Lliga a la presentació de la seva plataforma a Poblet.
Sí, però aquestes forces es van reunir el passat dia 18 en un restaurant de Barcelona. Si vostè em pregunta si nosaltres volem confluir en un projecte polític amb aquestes persones, la resposta és no.

Fotos: David B. 

Comments are closed.